Climent Picornell

Quimi Portet i les seves cançons en bell llemosí

 

M'agrada com canta Quimi Portet. I som amics. A la cançó “Homes i dones del cap dret” diu: “Des d'una àrea de servei / la meva terra / és com un parrac grapejat, / un país escardat pel davant /  i pel darrere / d'atrotinada dignitat”. Agaf manllevat el començament d'una entrevista que Miquel Bonet va fer a Portet fa pocs dies a El Quadern: “Ell continua amb la tàctica de presentar-se com “lo bell carnisser” o un “guitarrista espaviladet”, però rere la façana d’afabilitat quotidiana hi ha un artista colossal amb una poètica genuïna, que ara es pot llegir al seu llibre ‘Cançons en bell llemosí (1987-2020)”. El llibre du un pròleg de Quim Monzó i un epíleg de Manolo García, company de batalles de Portet a diferents grups de pop, però especialment al més famós: “El Último de la Fila”. Quim Monzó escriu: “En Portet treballa com un escarràs, talment com un antic poeta noucentista per obrir bretxa amb la seva catapulta d’emocions en l’alt mur mental tancat a priori de l’oient o el lector”.

Feim una conversa amb ell. “L’humor és l’anarquia / que triomfa per uns breus instants”, és un dels versos de Portet. “Em sembla un aforisme excel·lent” diu “tan excel·lent, que després dic 'No sé on ho he vist, on ho he llegit, potser fins m’ho he inventat jo'. És que em sembla que m’ho vaig inventar jo, però ho vaig trobar tan delirant, que aquell dia devia estar o molt ben medicat o el carajillo, molt ben preparat. Ser de la broma és molt típic al nostre país. A tots els grups, a tots els pobles, hi ha el de la broma, i a vegades som uns pesats. Tu et vas animant, només falta que en rigui un perquè et doni peu a continuar en aquest camí. Però en el meu cas m’ha permès fer lletres de cançons i treure ferro a tots els pensaments més o menys filosòfics, a la part melancòlica, al pas dels anys. Ser de la broma és una protecció que tens i per a la sociabilitat és excel·lent. Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”.

Cançons en bell llemosí és, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí, ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. Portet ha escrit uns textos que introdueixen cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies.  És un “Astre Intercomarcal”. “Com que venia de ser un astre “internacional”, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode”. I això del llemosí? “Em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim”. Manté actiu el seu 'World Tour' que va començar el 1999. “Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar. Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan, Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual. I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà”. Pos a l'Spotify “Vida interior d'un lluç”. Magnífica!

Climent Picornell

'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades.

 

Una sèrie de personatges s'han apoderat dels titulars dels massa media, des de Trump a Putin, i com deien els romans, rebus sic stantibus (mentre continuïn així les coses) Manuel Vicent creu que “Cada persona du un mapa a la cara que remet a regions ignotes de l'ànima humana”. A un servidor, que és geògraf, aquesta cartografia li interessa d'allò més. Com també el viatge que realitza Damon Galgut al seu llibre En una habitación ajena: “El món per on te mous desemboca en un altre món interior i ja res es manté dividit, això representa allò altre, l'estat del temps representa l'estat d'ànim, el paisatge representa el sentiment, a cada objecte li correspon un gest interior, tot es torna metàfora”. I no té res a veure amb el Viatge a l'entorn de la meva habitació de Xavier de Maistre de 1794, però va, com deia Vicent, de viatges interiors. Si no es fa així hom pot caure dins el pessimisme, tot i que Gramsci deia que tenia una solució per això: pensava sempre en que el pitjor podia succeir, per així activar la voluntat de superar-ho. I afegia: “No m'he fet mai il·lusions i... mai he tengut desil·lusions”. Un poc fada la vida plantejada així, no?

Estic passejant amb el meu nét Jordi qui de prompte s'atura i me diu: “Saps, padrí, que també se pot pensar amb els ulls oberts?”. Ho prov i, efectivament, li he de donar la raó. Així els 'Jardins d'altri' es van embastant de tota casta de cabòries i lectures, moltes d'elles impròpies, que m'han sorprès. Com quan veig escrit en un reportatge la referència a l'assumpte de la “vascas locas”, de quan les vaques eren perilloses, per a la salut, i aquesta errada d'impremta em du a tornar a agafar un llibre que me diverteix molt: Vituperio (y algun elogio) de la errata de José Esteban. Ens conta Esteban que el llibre de Tolstoi La Sonata de Kreutzer acabà publicant-se com La Sotana de Kreutzer. O Alexandre Dumas que en publicar La dama de las camelias es va trobar amb  La dama de las camellas. Quan va morir Blasco Ibáñez un periòdic de Madrid explicava  que “el cuerpo del escritor iba cubierto por una senyora”, havia de dir una senyera. A Manuel de Prada li canviaren la seva frase “sobacos intonsos” per “sobacos intensos”,  entre el pèl i la manca de desodorant. Roger Colom va escriure un article assenyat i erudit titulat El “Pero”, estudio lingüístico que va aparèixer imprès com El “Pedo”, estudio lingüístico. Al poeta Manuel Altolaguirre li canviaren el vers “Yo siento un fuego atroz que me devora” per el molt més interessant, al meu entendre: “Yo siento un fuego atrás que me devora”. Un crític literari va dedicar els seus articles sobre estètica de vanguàrdia a la Condesa de Ponsita, tot dient: Cuyo exquisito gusto conocemos bien todos … pero el fullet de la impremta va canviar 'gusto' por 'busto'. Devia ser la mateixa Marquesa? La que es va dormir “... y el señor Marqués, después de darle un beso en la frente, salió de putillas”. N'hi ha, d'errades,  que no només milloren la redacció sinó que esbrinen un nou significat molt més contundent i, sinó, ja me'n direu del que havia de ser 'Disfunció erèctil' i va acaba com “Defunció erèctil'.

He sentit a dir que la primera fe d'errades és de 1478 a les darreres fulles del llibre de Correggio Merula Enarrationes Satyrarum Juvenalis, a l'edat Mitja. Les errades eren atribuïdes al dimonió Titívillus, tot i que amb la impremta els caixistes també en tenien culpa, com el qui va compondre els tipus de l'anomenada “Biblia Maleïda” de 1631 que manava “Cometràs adulteri!”, Quasi res du el diari! S'havien menjat un 'No'. I així, per envant, fins a arribar a “La marquesa se levanto con el coño fruncido” o “El agua verde del idiota”, idiota que havia de ser idioma, en el vers de Neruda. Record amb delectació La Cárcel de Papel, secció de la revista La Codorniz, amb les errades publicades als diaris. Per mi, una de les milllors, va sortir al diari El País, on atribuïen un accident d'aviació al mal funcionament del “Pelito automàtico”. Clar, en canviar un 'Piloto' per un 'Pelito', per força s'havia d'estavellar l'avió.

 

Climent Picornell

Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil

Anem caminant peripatèticament per la Palma hivernal, tranquil·la i calma. Aparellam les relacions, a vegades estrambòtiques i difícils, d'alguns escriptors amb les seves ciutats: Joyce i Dublín, Kavafis i Alexandria, Lorca i Granada, Galdós i Madrid, Kafka i Praga, Baudelaire i París, Babel i Odessa, Bassani i Ferrara... En Nadal me recorda que férem un Campari al bar de l'Hotel Roma, en memòria de Cesare Pavese i Torí. D'aquest, li record la seva darrera anotació, precisament a l'hotel Roma, abans de suïcidar-se: “Basta de paraules. Un gest. No escriuré més”.

“Ara no crec que hi hagi per suïcidar-se però...” és en Joan qui ho exposa “Trob que es pot percebre en la gent com un cert estar fart de lo digital, una certa saturació de viure bolcats cap a les xarxes... No ho trobau?  Abans, quan entrava el nou any, tot eren telefonades, WhatsApps, felicitacions digitals amb dibuixos que es movien, tota una parafernàlia que, ara, quan entrà el 2025 disminuí, no ha desaparegut, però disminueix molt”. No tots li donam la raó.

“Vaig veure que Pablo Bujalance ha obert a Màlaga un 'Taller de Mundos Posibles' una iniciativa que vol exercir resistència al model que ha deshumanitzat els cascos històrics de les ciutats, com a Palma, que avui són un escenari de cartró-pedra on els visitants es passegen entre franquícies, amb els pocs veïns que quedam, obligats a ser figurants o a partir. I això s'extèn cap a altres zones de les ciutats com una taca d'oli” ho comenta en Biel “Bujalance diu que li agrada llegir les ciutats com si fossin un llibre, de molts de capítols”. Tornen els escriptors i la relació amb les seves ciutats.

Passejam i veim com la gent sense casa ha augmentat, la pobresa també es present a Ciutat. “En Joan i na Teresa me varen regalar un llibre de Theodor Kallifatides” ho explic als meus amics “un escriptor en llengua sueca, però nascut a Grècia que deia: 'S'està fent la guerra contra els pobres, no contra la pobresa' i retrata la seva ciutat, Atenes, revisitada en la seva memòria d'emigrant: “En el meu barri, els cafès eren plens de desempleats i els venedors ambulants augmentaven. A un li vaig comprar un metxer, que no va funcionar. I davant una botiga grossa, els cans havien aprés a distingir els bons clients dels que només miraven, a uns els movien la coa i als altres els mostraven les dents”. “El que tal vegada no deus saber de Kallifatides” és en Jaume qui ens sorprèn amb la seva erudició “és que es va témer de que la batalla per les llengües és una batalla per l'essència de l'ànima, va escriure: 'Quan saps el que vols dir, ho pots dir amb totes les llengües que coneixes. També pots callar en totes les llengües que coneixes. Però quan no tens res a dir, ho dius molt millor amb la teva llengua materna'. I abandonà el suec i es posà a escriure, manades desfetes, en grec!”

“M'he de comprar un perfum, tenc un val que em dugueren els Reis, i no sé triar quin”, rebosteig dins una botiga d'aquestes tan ben il·luminades i tan enormes, fins que en top un que crec que me convé: Un Jardin sur le Nil. De la casa Hermès. Llegesc a la capsa: 'És com un jardí bigarrat i xispejant en un recorregut pel riu Nil. De sortida l'olor és de pastanaga, tomàtiga i mango verd. En el cor, sents les taronges, la peònia, els jacints i la flor de lotus. I en el fons, sorgeix el làdan, l'iris, la canyella, l'almesc i l'encens'. Que voleu? Tot això per només 136 euros!” El compr tot d'una, diré que el m'ha duit el rei Negre. Ens asseim a un bar amb terrassa de les Avingudes, que abans havia estat, curiosament, el Bar Nilo. Feim uns Camparis amb gel i pell de taronja, rememorant el nostre viatge a Torí i el Piemont, tan diferents de Palma i de Mallorca.

Climent Picornell 

Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes...

 

Les matinades ara són de coloraines. Rosat, vermell i morat són les tonalitats que il·luminen l'alba poc abans de sortir el sol. Algun dia la gelada fa tornar blancs els camps de veïnat i les moixes no fan menció, calentes com estan dins la senalla de la llenya, només l'instint caçador les deixondeix quan senten un rupit cantar prop o veuen un busqueret de cap negre que es belluga per damunt la llimonera. Tanmateix estan condemnades al pinso, sanades i domesticades com estan. 

Per molt que em pensi que som al Pla de Mallorca, no hi som, o no del tot. Els Estat Units continuen el procés d'homogeneïtzació ideològica a través de l'imperi de les plataformes digitals, la televisió en línia, les ficcions serialitzades que ens continuen massacrant, imposant un procés de globalització cultural que és inesquivable. Pensava això i com si per una vibració malèvola m'hagués connectat amb algú, quan davallava del turó, davant l'església, a la plaça Vella, en Joan Rafalot, el qui fa d'esmotxador, al qui aparrussen un dia si i l'altra també, sol anar tan pesat de suc que ja ha passat per ull, m'escomet: “Sí, sí, voltros, molt de fer poble i si lo d'abans era millor... però sou tan moderns com un nin yé-yé i anau a restaurants bons, restaurants... saps que te vull dir? Que heu de menjar més escabetxo i no tant de ceviche, ceviche...! Te'n daré de ceviche...! I continua per avall. Com si ens hagués llegit el pensament amb això de l'enyorança i tot aquest discurs. “Més escabetxo i menos ceviche!” encara sent que diu, cents passes més lluny. “Més coca de Nadal i menos Panettone!” La veritat és que té més raó que un sant. “Més Sant Antoni i menos Halloween!” repetia d'enfora, feia ganes de seguir-lo per si reivindicava alguna cosa més.

Pas per davant el que era el cafè de Can Pep Betlem. Al cafè aquest, em contava mon pare que hi solien dur algun 'cantante' per animar la vetllada. El qui cantava, una nit, no era d'allò milloret i el públic va començar a ignorar-lo i a xerrar fort, fins que és va crear una atmosfera irrespirable. En aquestes que l'amo en Joan “Gasparet” que era un home respectat i amb autoritat se va aixecar i va manar: “Callau!!” I tothom va callar. El 'cantante', creguent-se respatllat, tornà a envestir... I l'amo en Joan, que era un bon homo, li va dir: “I tu també !” I se va haver acabat la discussió.

El batlle em comenta que al poble hi ha residents de més de vint nacionalitats diferents. Alguns paisans han ajudat a que això passàs. Com en Miquel Parrús. Se n'havia anat a Moldàvia, que ni déu sabia on era, ens recordava un país d'aquests on els Germans Marx hi col·loquen alguna dinastia de pel·lícula, però existeix, i també els moldaus, i les moldaves. En Miquel Parrús n'havia treta una, de moldava, d'un bordell de Palma, s'havia enamorat i s'hi havia casat i al cap d'uns mesos va ser hora de conèixer la seva família. Quan ho contava resumia molt i ho feia sincopadament: “L'excusat estava a vint passes a defora i se gelava la piula i el pixum”, “Eren tots gitanos, d'aquests que viuen de tocar s'acordió pels carrers”, “La germana de sa dona tenia la SIDA”, “Els vaig deixar mil euros i podran viure una temporada”, “Esper que no pensin en venir a viure aquí” i així... Me recordava a en Joan Carroixa que d'Haití havia duit una haitiana, esvelta, decidida i eixerida, de devuit anys i mig, que, quan fou aquí, li sortí flamenca i li fugia els vespres... “Joan havies d'haver duit a sa mare i no a la filla!” Li recomanaven els seus amics. Històries de fadrins vells malcasadors.

Mestre Antoni Cella-Blanca me recorda que ja ha passat la Conversió de Sant Pau: “Ja ho saps, Climent, en Saule, es gran enemic dels cristians que va caure des cavall, o el tomà Nostre-Senyor, i esdevingué un fervent defensor de sa fe que abans perseguia. S'havien de sembrar els alls, “alls Paus”, amb propietats curatives. Ja s'han de podar i trasplantar els rosers, entrecavar ses faves, sembrar es blat tresmesó i s'ordi tardà, passar ses primeres relles amb sos tractors.  Aprofita per tallar ses canyes en lluna vella que serviran per fer enfilar ses tomatigueres i ses mongeteres... No tot ha de ser mirar es mòbil per si hi ha uasaps!” Hi ha vida més enllà de les xarxes socials d'Internet, idò... vaig a fer un bon ram del llorer de son Manrè, per deixar-lo assecar i posar-lo als aguisats.  

 

Climent Picornell

'Jardins d'altri' amb l'impossible i la carn de gallina.

Cerc d'aquí i d'allà les coses que m'han cridat l'atenció. Apuntades a un torcaboques d'un bar, a les notes del mòbil, onsevulla. Així es confegeixen els meus 'Jardins d'Altri'. 

Hi ha una col·lecció de cites que són filles d'aquella de Jean Cocteau que diu: “Ho varen aconseguir, perquè no sabien que era impossible”. En aquest sentit digué Francis Scott Fitzgerald: “Un hauria de ser capaç de veure que les coses coses no tenen remei i, malgrat tot, estar decidit a fer que siguin d'una altra manera”.

“Que 'la violència mai ha resolt res', és una frase pronunciada per covards i depredadors”. Això ho manifestava un assassí, Luigi Mangione, que feia poc havia matat a un alt directiu d'una companyia asseguradora mèdica. Però hi ha expressions indecents posades en boca de suposades persones influents. Com “Que cara está la carne de gallina!” que diuen que va dir el Rei Alfons XIII, l'any 1921, quan un empresari va pagar quatre milions de pessetes a Abd el-Krim per poder repatriar soldats presoners al Rif. Quina pocavergonyeria i quin menyspreu cap els seus súbdits que havien mort per les seves immenses errades i les dels seus generals.

No és comparable però, entre la ingenuïtat i el desastre està, el que diuen que va dir la Reina Maria Antonieta en demanar que volia aquella multitud que estava a punt d'assaltar el seu palau: “Que volen, pa?” “Idò que els n'hi donin!” Quan li digueren que no n'hi havia, entre emprenyada i aviciada digué: “Idò que mengin pastissos!”, “Qu'ils mangent de la brioche!”.

Susan Sontag a La bellesa i el doble estàndard de l'envelliment ja escrivia, el 1978: “La competència en la majoria d'activitats associades als homes, excepte en els esports, no decreixen amb l'edat. En canvi la feminitat s'associa a la passivitat, en no ser competitives, en ser amables. L'edat no millora aquestes qualitats”. Que bé ho descriu l'actriu Felicity Jones: “Crec que som més jo mateixa del que mai havia estat. Això és el que passa quan te fas major, que no tens temps per ser res més”. O no. Mirau el que deia Anna Magnani: “Quando diventerò vecchia non voglio sembrare giovane. Voglio sembrare più felice!”

“La vulgaritat del mal” era el títol d'un article d'Elvira Lindo, no tan contundent com l'expressió d'Hannah Arendt la banalitat del mal, tot i que Mauro Entrialgo que ha publicat ara Malismo, en el que manifesta que en un panorama com l'actual, ser dolent surt a compte. Han passat els Reis, servidor ja ha espatllat la jugueta, i com diu Louis MacNeice: “ Els temps dels regals se n'ha anat / Oh, al·lots que creixeu, oh, la neu que es fon...”. 

“Qui fuig de Déu, debades corr”, ho solia dir ma mare per significar la impossibilitat d'anar a un lloc on Déu no hi fos. “Deu no sé on és, però si existeix, a lo millor és Brassens. Tu cantes una cançó de Brassens i pareix que hi ha més llum”, diu Paco Ibáñez, que encara canta damunt els escenaris als seus vuitanta-anys. Ho provarem amb 'Pregària per ser enterrat a la platja de Seta', Brassens la fa acabar així, enterrat a la platja: “Vous envierez un peu l'eternel estivant / Qui fait du pédalo sur la vague en rêvant / Qui passe sa mort en vacances” ( Envejareu un poc l'etern estiuejant / Que va pedalejant damunt l'ona somiant / I passa sa mort de vacances). Amén

Climent Picornell

Un nou estoïcisme?

Algú em demana: que és ser estoic? Perquè, me diu, ha vist el tema escrit recentment als diaris. L'estoïcisme fou un corrent de pensament aparegut a Grècia el segle IV a. C. Els estoics creien que per dur una vida correcta el primer que calia era pensar bé i actuar desapassionadament, amb serenitat, amb llibertat interior. No estar pendents ni dels béns materials ni de les opinions alienes. L'estoïcisme, li dic, no és només un intent d'entendre el món, sinó que també ens proposa com participar en la societat. La seva aplicació depèn sobretot de nosaltres mateixos, de la fortalesa de la voluntat i de la raó, que ens ajuden a construir la nostra identitat mitjançant la reflexió sobre les nostres decisions i desitjos. En el seu Enquiridió, Epictet, un dels filòsofs estoics més citats, deia: “No són els fets el que torba a les persones, sinó els seus judicis sobre els fets”. L'estoïcisme no tracta, de cap de les maneres, d'una invitació a la resignació, ni de reprimir les nostres emocions, com sovint s'entén. Els estoics ens conviden a actuar en el que podem i a no deixar-nos dur per la frustració o pel ressentiment.

He llegit dues reflexions sobre el retorn de l'estoïcisme, una d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara i autor de llibres com Anolecrab i Diccionari Montaigne. I l'altra de Jaime Rubio, redactor i columnista del diari El País i autor dels assajos ¿Está bien pegar a un nazi? i El gran libro del humor español. Els dos havien fet pegar un bot a l'estoïcisme fins a l'actualitat. Aragay, havia titulat l'article “Els consells d’Epictet a Elon Musk i Trump” i Rubio, al seu blog, ens recordava que “Sèneca no te compte a Instagram”. Ho deien perquè Trump, Musk i companyia no semblen gaire proclius a cap forma d’honestedat intel·lectual que els condueixi a un mínim grau d’humilitat. Menyspreen els qui no combreguen amb la seva visió d’un món on el que realment compta és fer-se ric al marge de qualsevol idea de bé públic. La seva és una suposada meritocràcia, gens estoica, ni ètica, diu Aragay. O Rubio, que opina que l'estoïcisme s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda en xarxes socials per a influencers i emprenedors. És el que Iker Martínez, professor de Filosofia Antiga, defineix com “estoïcisme crossfiter”. Aquest pseudoestoïcisme es limita a presentar-se com una llista de consells per a l'èxit, que no és una cosa que tengui res a veure amb els estoics, als quals la fama i les riqueses els resultaven indiferents. 

Jorge Morla escriu sobre la recuperació d'Epictet: “va fundar una escola estoica, lluny de Roma, i des d'allà va influir en l'elit de la capital, que peregrinava a veure'l. Fins i tot, conten, l'emperador Adrià va acudir a conèixer-lo. Tothom quedava fascinat per aquell mestre, pobre i antic esclau, que ensenyava a alliberar-se del que no era important”. Epictet va ser recuperat pel cristianisme i el seu pensament va influir a Erasme de Rotterdam, a Sant Ignasi de Loiola, a Joan Lluís Vives a Montaigne i a Quevedo. Aquest darrer, seguint l’estoic, diu: “només el savi és ric i lliure; no és capaç d'injúria, ni pot ser vençut". És veritat, però, que  aquest estoïcisme actualitzat també s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda i una llista de consells. En definitiva, això és el positiu i, negatiu, de les modes culturals: ajuden al fet que idees, autors i llibres arribin a més públic, però sempre amb un percentatge de gent que ens vol vendre fum.

Així i tot es publiquen nous llibres sobre aquesta escola filosòfica que recomana una vida d'autocontrol i fortalesa d'ànim. Lliçons d'estoïcisme, d'Antonio Cascón Daurat; Ser un estoic, de William Mulligan, youtuber en Everyday Stoic, un canal amb més de 400.000 subscriptors. Massimo Pigliucci conta que en publicar un article al 'The New York Times' sobre l'estoïcisme, es va convertir en un dels més llegits i compartits del periòdic. El mateix dia que el va publicar va rebre tres cridades d'editorials. Com ser un estoic, ja du una dotzena de traduccions i més de 300.000 exemplars venuts.

Climent Picornell