Climent Picornell

Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Juliol, 2022 12:34

Jardins d’altri i damnatio memoriae

 

Tornam als jardins dels veïnats que ens serveixen per confegir un escrit malgirbat i turmentat. Servidor és un procrastinador. Ja ho farem, demà..., ara no puc, demà, passat demà... Un vici, una perversió. El meu estimat Adolfo Bioy Casares, se deia a si mateix:  “Deja para mañana, lo que puedas hacer hoy, Bioy”. En el mateix sentit, Fernando Pessoa: “No facis avui el que puguis deixar de fer també demà”. Ho dic perquè depàs l’acabament d’un article sobre turisme que ja hauria d’haver tancat. «Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...», s’imaginava Miquel dels Sants Oliver el 1891 o Bartomeu Amengual: «La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...», 1903. En canvi  el nostre savi Joan Mascaró i Fornés, el 1960, de la Universitat de Cambridge estant, ja advertia que «el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners». L’essència de la mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, en un territori petit d’un món globalitzat, convivint amb gegants. Retorn a la poca consideració de la nostra llengua el nostre estendard que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: «la meva llengua és la meva pàtria».

Com diu  E. Jarosinki, “El món d’avui té dos problemes: 1.- El món. 2.- Avui.  Bé... tres, si comptam demà”. L’amo en Toni de sa Botigueta m’explicava l’altre dia, ja acomplerts els seus 96 anys: “Ara que havia après a escoltar, he tornat sord”. Me recordà molt Garcia Márquez: “La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix per a res”.

Bé que ho sabia Marilyn Monroe quan va dir: “la fama és com el caviar: a qui li agrada menjar caviar cada dia?”  No es pensin ara que la cita és menor, només pel fet de que la digués una actriu famosa. No. “Si tot l’any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar”, aquesta és del gran Shakespeare i ve a dir el mateix. Artistes! “L’art són dues coses. La cerca d’un camí i la recerca de la llibertat” (Alice Neel).

 “No s’ha de confondre la veritat amb l’opinió de la majoria”, Jean Cocteau. Tanmateix, com diu Marty Baron, amb coneixement de causa, és director de “The Washington Post”: “La gent se fia més dels seus sentiments que dels fets”. A veure si a la nostra època li aplicaran la “Damnatio memoriae”, que vol dir literalment “Condemna de la memòria”, ho empraven els romans per condemnar el record d’un enemic de l’estat, ni que fos l’emperador mateix.

No hi puc estar d’acord amb el que diu Doris Lessing: “El talent és quelcom corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància”. La meva experiència em du a haver vist persones constants, poc intel·ligents, atènyer els esglaons més alts. (Alerta! “Celos son hijos del amor, mas son bastardos...”  deia Lope de Vega). Els intel·ligents i creatius solen ser poc constants, quasi tots... “L’estupidesa, sempre insisteix” reblava el clau Albert Camus. I parlant d’insistir: “L’inconscient no existeix , però insisteix”, deia Michel Foucault.

“Aprendre a dubtar és aprendre a pensar” (Octavio Paz). "De totes les reaccions possibles davant una injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci”, Ramón y Cajal.  Encara que si senten renous perversos que alterin els silencis, recordin que “Els acúfens es poden curar”, segons un anunci oximorònic llegit al diari La Vanguàrdia.

 

Climent Picornell

 

 


Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipÓ. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Juliol, 2022 12:33

Postal de Palma,  de sa Calatrava a un amb kipà

 

Retornant a Palma. La sent, de cada pic més, una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió envaïdes per gent estranya cridada per les guies turístiques, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.

A Palma es van fent clares les generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard  faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria,  per copsar el canvi de Palma en aquests darrers anys, s’ha de remarcar els processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Lluny, el barri tradicional, simètric al que estam: la Calatrava. Un lloc encara? Sí? Com diu Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat /de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”

Vaig cap als grans magatzems, divagant, pensant que a l’arravatament d’un moment com el de fer l’amor amb la teva parella, l’has de mesclar amb el teu dia a dia, molt manco triomfal:  t’han tret un extremer i tens la galta inflada, t’han apujat la quota de les teves assegurances –de totes-, esperes els resultats de l’ecografia de la dona, tens un panxó immens que et reflecteix al mirall cada dia quan te dutxes,  el veïnat de la dreta que ja torna a picar, amb si aniràs al cel, no dones oportunitat a l’infern (que són els altres, com deia Sartre).  Record que el dia que signava llibres, el dia de Sant Jordi, l’editor comanda, entre els llocs que em tocà anar un era a les voltes de Jaume III davant els grans magatzems del Corte Inglés, la cosa anava bé, signàvem i passava gent amb llibres i roses. De prompte una mare s’aturà amb un fill a cada mà i assenyalant-nos els diu, molt seriosament:  Veis! Esto son escritores!  Els fills ens miraren i tornaren a partir, talment com si els haguessin dit:  veis, son orangutanes, o veis, son barrenderos, o veis, son raros que exhiben en público su maldad!

De retorn em fix amb un personatge, sempre vestit amb un xandall blanc, gras, grassot, assegut o allargassat damunt un banc del Born, davall un d’aquells cossiols, ara plens d’hortènsies. Sembla el personatge principal del grup ‘Mojinos Escocíos’, cabells llargs, i com a fet distintiu una kipà al cap, aquest barret petit que es posen els jueus. No sé si ho és, no sé a qui espera, no sé que hi fa, no gos demanar-li, no el veig mai parlar amb ningú malgrat hi és durant quasi tot el dematí, no sembla un sense casa, no sé... un enigma ciutadà més a resoldre.

Retorn al discurs peripatètic... A les portes del cel hi trobaré: un mallorquí que té bo, el meu metge de capçalera, ningú de cap conselleria de Presidència, na Francina en conversacions per no anar a l’infern, un pagès normal, una colla de professors de ciències socials, en Tom Hanks, el dimoni de Montuïri –ja se veia que no feia por-, un conegut dels meus pares que mai no vaig saber que nomia ni a que es dedicava, la Beata en conserva, un turista que sempre pagava l’ecotaxa, una bona grapada de socis del Mallorca, na Marilyn Monroe –ella no tenia la culpa-, un teatre de teresetes ple d’espectadors –a la terra només tenien quatre infants-, un home jove amb un xandall d’esport que havia caigut dins un clot... Menys mal que a tots els bars del cel fan bon cafè.

 

 

Climent Picornell

 

 

 

 


Calor, Amazon, prudŔncia i moraduix

jcmllonja | 04 Juliol, 2022 12:31

 

Calor, Amazon, prudència i moraduix

 

 

He dormit malament i he recordat el Bestiari de Pere Quart : “La Natura diligent  /  ens procura una bèstia  /  per a cada molèstia. /  Si a les fosques /  ja no piquen les mosques  /  hi ha els mosquits  /  que treballen les nits.” Beren i pens: això ja no és el que era! Hi ha una mèl·lera al corral que s’ha avesat a menjar el pinso dels moixos. I va allepolida ferm.  Senten un grill  i encara no som al  començament de l’estiu. La calor ha venguda abans de l’acostumat. “Serà bo aquest estiu, si ara ja fa aquesta calorada!!” Comenta la veïnada. És el comentari recurrent. Uns diuen que sí i altres que abans en feia més de calor que ara, i que això del canvi climàtic, o no és res, o ve de lluny. És l’amo en Toni de Garina: “Jo quan era jove no en tenia de calor, segava amb sa falç tot el jornal. Així mateix, quant arribàvem al tall, cercàvem un pou i hi tiràvem sa botilla de s’aigo... i una botella de mesclat que duia qualque espavilat!”

Al petit poble, com per tot, cada dia és un traginar de repartidors de paquets de tot el gènere que se comana per Internet, això fa que aquests personatges demanin als veïnats si coneixen en tal o en qual, “Tsamena! Tsamena? No en conec cap!” A la meva veinada li demanaren per jo i jo no hi era, com que no entenia al bon homenet, només li deia: “En esta casa no hay ninguno, ahora en este momento, no hay ninguno!” Clar, no hi havia ningú.

Un d’aquests repartidors, crec que era el d’Amazon,  enganxà un dia madò Ciba a un cruce davant ca madò Joanaina Reimoro,  el conductor que l’atropellà en anar-la a aixecar li digué: “Madona i que no heu vist que teniu un stop!” “Jo no he vist res”, respongué ella,  “però en aquest poble passam un pic per hom, un de cada costat i ara me tocava a mi!”

Faig el café i hi ha pocs parroquians. Havien operat de l’esòfag al bon amic Guillem Morduy i ell ens relatava l’operació. En haver acabat en Toni Sopa increpà a n’en Joan de sa Matança: “I tu, que fas matances cada dia l’hi podries haver fet s’operació!” En Joan, homo de bon posat, respongué: “Jo sé fer trossos, però tornar-los a compondre,  ja és una altra cosa!”  A n’en Joan, li demanaren per casar sa filla, els futurs consogres i el gendre, tothom ben mudat i ell, el pare de la novia, va respondre amb una gran dita mallorquina, va dir: “Molt bé, idò mos ho pensarem!” “Munpare!” va dir la filla. “Be, idò, volia dir que sí”. Prudència abans de res, la gran virtut de la pagesia.

Per davall el campanar passa en Pep Blaua amb dues cadires una amb cada mà, s’havien repartit l’herència de la tia monja. Eren molts de nebots i nebodes i cada un sortia amb la seva recordança: una amb un màquina de cosir, l’altra amb una dotzena de plats, l’altre amb un buffet, a un fins hi tot li tocà desmuntar la rentadora...  He sentit contar que quan en Pep Blaua era jovenet sa mare envià a demanar el metge.  El fill no se sentia bé i sa mare decidí cridar al metge Arnau. El metge el mirà, l’escoltà i posant-se el dit a la boca va dir: “Joana, això que té es teu fill, a casa bona li diuen “jaqueca”, aquí li direm un bon gat! Que dormi fins que tengui són!”

Tenc calaputins dins la cisterna i vaig fins a l’apotecaria a cercar alguna cosa per tirar-hi, no fos cosa fes malfraig si hi tir lleixiu normal. Passa la dona d’en Xerafí Prudenci amb un cossiol de moraduix. Pens amb la glosa que m’ensenyà en Joan Petrer: ‘No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera, / no me venguis per darrera, / vine per davant que és fluix”. Torn de cap al turó, entr a dins la casa i en ve al cap un haiku malgirbat: “L'olor de ca nostra quan érem nins.  /  La ‘caseta mia, per pobra que sia’, de la mare.  / Quimeres de futur.”

 

 

Climent Picornell

 


AnŔcdota o categoria en geopolÝtica Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2022 16:39


 

Anècdota o categoria, en geopolítica

 

A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi cinquanta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor, vaig arribar a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens en tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia, em vaig témer que, tot i ser a Europa, les veus dels imams pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai no m’hauria imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer, o la cortina de ferro, com deien en anglès.

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia, a una ciutat enorme com l’Alger, amb el segell dels francesos encara, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedàs. Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que, de vegades, ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Xa de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà, un aiatol·là que vivia exiliat, se’l va carregar en un tres i no res. Khomeyní va substituir el Xa. Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de geopolítica internacional i que s’ha de fer esment al petroli com a element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

És per això que quan un observa el món modern  s’arriba a embullar i fa mal destriar l’anècdota de la categoria. Malgrat un hagi estudiat el “Dictionnaire amoureux de la géopolitique” d’Hubert Védrine. Ens farà falta la competència globlal. Verònica Boix  encunyà juntament amb Howard Gardner, el concepte educatiu de “Competència Global” , definit com el conjunt de coneixements necessaris per a interpretar i comprendre les claus d’un món complex i interconnectat. Amb reptes com el canvi climàtic, les migracions, l’avenç de la tecnologia, els populismes. Hi afegiria el desenvolupament de les tecnologies de la quarta revolució industrial, amb la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D o l’internet de les coses, la computació espacial, el metavers o la consolidació del 5G.  Més amunt feia referència al món islàmic i a l’anècdota que es converteix en categoria. Així, com recordava John Carlin, “Els yihadistes de l’Estat Islàmic són tan esclaus de Twitter, o d’ Iphone, o de Netflix, o de Microsoft Word com la senyora que vota religiosament pel Partit Republicà a Oklahoma”. Volguent dir que fins i tot els més antiimperialistes són esclaus de les trobades tecnològiques de l’ imperialisme yanki, ja que voler entendre l’imperialisme en termes de conquerir territoris, és una forma molt antiga d’entendre el poder. El poder imperial deriva cada vegada més de llocs com Hollywood, de l’espectacle i del domini del món digital. Som davant de  l’anècdota o de la categoria?

 

Climent Picornell

 


Tomba, ex-capellÓ, garrovers i balconing

jcmllonja | 01 Juny, 2022 16:37

Dalt del Turó

Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing

Climent Picornell

Els gorrions teuladins comencen la simfonia, no per esperada menys esplendorosa. Una colla de tórtores turques fan el bordó baix, el contrapunt les gallines que escaïnen, el gall de llavor la trompeta i, per damunt de tot, un mel·lerot regna amb la seva melodia insuperable.

 Me top en Xesc de son Cloques i m’envesteix amb una història seva: “Tenia madò Francina Cleca un rar sentit de s’ humor. Un dia vaig tocar a ca seva,  es seu homo, en Francesc de son Beixosta, me devia doblers i feia temps que no el veia per mig.  M’obrí ella”, “Què hi ha de nou?”, “Que hi és en Xisco?” vaig demanar-li, “Sí, passa, és dins aquell quarto”, “me n’hi vaig i els de sa funerària l’arreglàvem, ja era dins es baül, tu!, quina mala hòstia la de madò Francina. No vaig cobrar es deute com te pots suposar.  Endemés, era tan jugador que ja s’ho havia jugat tot, i ho havia perdut tot, quan se’n va recordar que encara li quedava sa tomba i la se va jugar. I perdre”.

Pens que madò Francina Cleca era veïnada de sa Tia Pepa. Sa tia, quan va sortir de capellà don Toni Parabin li va pegar un no se que, un... un... un... algo!  Se’n va anar a consultar –ella s’hi havia confessat moltes vegades- si els pecats li havien estat perdonats o havia de tornar a recisar-los en confessió un altre pic per quedar en pau amb Déu-Nostre-Senyor. Li digueren que estàs tranquil·la que era Déu qui perdonava i que els capellans només feien de viàtics dels sacs dels pecats.

Passa n’Andreu de Queralba que va a arreglar la televisió a Can Pifaner. Quan dugueren la primera televisió a can Pifaner, ell la treia fins al batiport i els veïnats a la fresca la miraven fins a la mala hora. Menys l’amo en Pep Tastó que s’havia d’aixecar prest i dormia amb la finestra cap al carrer. Emprenyat de la puta televisió, va agafar per costum els dematins mentre junyia la bístia arrossegar les cadenes dels esterrossadors, per amunt i per avall, i així un parell de dies, les cadenes per amunt i per avall. Fins que en Joan Pifaner obrí la finestra i li digué: “Pep i que trobes que són hores d’arrossegar els ormejos?”. I en Pep li digué: “Ses mateixes que per veure sa televisió”. L’amo en Joan se donà per assabentat i a mitjanit entraven la televisió. ”Tu Climent ja no te’n recordes d’ells”. “Què vol dir? I tant! Jo també he manxat a l’orgue!”

A la rotlada del cassino es comenta que amb això de que aquests darrers anys les garroves van cares, ha pegat una frissor per sembrar garrovers i arrabassar els ametllers que tenen o tendran o han tengut Xillella. Els Garrovers empeltats a cinquanta euros cada un i, sense empeltar, a quaranta. És n’Amador de Torralba que diu : “Val més comprar-los empeltats , perquè sinó t’exposes a que quan els empeltis un o s’altre no te vagi i bé i hauràs tudat quaranta euros”. Tothom ho troba una reflexió amb molt de seny. I també comentaven això del balconing, els estrangers que cauen o se tiren per un balcó de l’hotel. En Joan Pello se’n recorda que un vespre també en parlaven, a la fresca, i madò Rosa de Grauxa escoltava i feia capades, fins que a la fi digué: “Què voleu? Aquesta gent pensa amb estranger!” El fill de madò Rosa, en Joan de Grauxa, era un homo esburbat. Se’n solia anar de Can Bordós ben abeurat i com que havia d’agafar la bicicleta fins a prop de Petra, remava així com podia. Més de dues vegades el trobaren adormit que havia pegat per dins sa vorera, per allà, per Son Burgues

Vaig fins a baix de la Vila a can Cinquanta-dos, un restaurant, els dijous hi sol haver frit de freixura i els divendres de matances. O a l’inrevés. Quan torn, amb les dues racions de frit, les dues moixes, sanades, enormes, lluentes, emprenyoses, se pensen que els duc cosa. Tanmateix avesades a menjar pinso, si els don una altra menjua tenen, llavors, com un  còlic miserere. Sona, molt apropiadament, per la llista de l’ Spotify, Juliette Gréco, cantant Boris Vian:  Le Déserteur.

 

 

 

 


Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2022 16:35

Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d’un homenot

Macs, Pols i Campanes  és el títol  de l’autobiografia de Joan Mirallles i Montserrat (Montuïri, 1945), des del seu naixement fins que ha fet Preuniversitari i se’n va a Barcelona a estudiar. Més que unes memòries és com una novel·la riu, una panòplia del seu temps.

Conformat amb múltiples escrits, recerques, articles i  documents i també amb el seu primer diari que li feien escriure al Seminari. “Escriure és com caçar papallones al vol... i col·locar-les en el lloc degut” . Fa un fris aprofundit dels seus familiars rellevants, de Montuïri, Palma, del col·legi de la Salle, el Seminari nou, l’Institut Ramon Llull,  que van travessant tot el llibre tenint, però,  sempre Montuïri com a referència, la vida quotidiana, el franquisme, l’església, el cinema, l’escola...  “Del Montuïri d’aleshores en tenc la recordança dels carrers polsosos, a l’estiu, dels macs, del toc de vespres, de les buines bistials, de l’arri resignat del carreter, amb qualque vatualmon, de les mosques sempiternes, i d’un sol que cremava el posterols a les pobres llebres, d’uns calçonets curts amb retranques, de qualque set a la camisa, d’algun sanxoborro als genolls, i d’unes avarques i, a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades...”

La mare: “Gran contadora d’històries, apassionada en els moments dramàtics, tenia fàcil el plor. Crec que això d’haver nascut a l’Argentina la predisposava a les emocions fortes i hiperbòliques”. Del pare en ressalta la seva senzillesa, la seva bonhomia, la seva discreció, la seva generositat. Els germans,  cas Porrerenc, la casa on vivia i viu encara, amb la fàbrica annexa: la calç, els colorants, la màquina de les rajoles, la de fer bloquets... “Sempre he pensat que la casa pairal és el cordó umbilical que ens lliga a la mare terra. I, de fet, la nostra casa pairal, Cas Porrerenc, és un clos, un tros del món físic, on no hi ha cap paret, cap habitació ni cap recambró que no tengui una deu d’anècdotes, de fragments de vida, que perviuen com una petjada de ferro roent en la nostra memòria”.

De quan era al·lot pucer. Va néixer el 15 de novembre de 1945 (Dijous Bo) a les 11 de la nit. (Escorpí ). La  comare de can Quelet ajudà a sa mare... la família esperava una nina! El primer record: palpant  la pell i la carn flonja del braç de la padrina. I la seva primera expressió, la seva primera paraula: un dia, després de mamar, va dir Picanocomena  (contat pel germà gran)  i les seves dificultats amb la parla, lingüista precoç: “saps que hi xera de marament en Tià des Coi”.

El paper de ca les monges, de fer oli als bancs  (fer oli... vaja qui ho entén avui en dia que no fan oli més que a les tafones), ensenyar a llegir, posar “endiccions” amb aquella capseta de metall on hi feien bullir les agulles amb esperit, unes “agulles disforges” diu Miralles.  A l’escola, damunt Can Xorri ressonen sinistres els càntics feixistes: “En pie camaradas, siempre adelante, cantemos el himno de la juventud, el himno que canta la España gigante...”. Encara trob que sortírem, més o manco, condrets.

 “Moltes vegades m’he demanat com així vaig canviar els bous i vaig decidir fer-me capellà”.  Després, va decidir deixar el seminari, entre les diverses raons: “un futur sense poder compartir la vida amb companyia femenina”. És una de les raons, i no he dit que fos la més important.   Sabia que volia estudiar lletres, però encara no li havia picat la ‘beia catalanista’. A l’Institut rememora els professors. M’ha reviscolat alguns dels meu propis fantasmes. El curs següent va arribar al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona,  servidor, com en Joan, hi aprenguérem tot el que li faltava a una ciutat i a una societat provinciana, ens enlluernà la Barcelona dels anys seixanta i ens canvià la vida. Macs, pols i campanes amb amenitat, amb estil, ens enganxa, sobretot als qui, com un servidor, les coses que conta li són molt properes. Té fust de bon contador d’històries. En aquest llibre hi conta la seva.

 

Climent Picornell


Jack Kerouac, encara

jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:23

Jack Kerouac, encara.

 

Enguany es compleixen alguns centenaris de naixement, entre ells els de Jack Kerouac i Gabriel Ferrater. Dos llibres seus me marcaren: En el camí, de l’americà i Les dones i els dies, del català. Dos textos llegits fa poc em refresquen la memòria: 100 años en la carretera i Vèncer la por (Vida de Gabriel Ferrater). Aquesta setmana ha fet cinquanta anys que Ferrater es suïcidà posant-se una bossa de plàstic al cap, d’ell n’escriuré més envant, avui toca Kerouac, malgrat se m’hagin avançat de per tot. ( I pens, també, amb Joan Fuster).

Jack Kerouac (Massachusetts, 1922 – Florida, 1969), l'autor de On the road (1957), A la carretera o En el camí, hauria complit un segle de vida el dotze de març passat si és que la seva fama com a “rei dels beatniks” no hagués exacerbat el seu alcoholisme. L'home que va signar On the road, no estava content d'aquella ona salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Als 47 anys moriria víctima d'una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l'alcohol. Fins que va complir els sis anys, a la seva casa es parlava francès —En el camí va començar a ser escrita en aquest idioma—, després va aprendre anglès.

Quan es va llançar a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg o William S. Burroughs, quan es va dedicar a recórrer Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que, en l'escriptura, les paraules mai havien de pesar tant com per a esclafar les emocions. On the road va ser mecanografiada en només tres setmanes.

Kerouac s'inspirava en els saxofonistes del jazz quan s’asseia davant de la màquina d’escriure. Si alguna vegada gosava a apartar-se del ritual, era quan preparava haikus. Tenia 28 anys quan va escriure aquesta novel·la. El narrador és Sal Paradise i el protagonista Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady, un dels seus amics. La quantitat de llibres que va vendre és incalculable. A dia d’avui es reediten a tot el món cent-mil exemplars cada any. Hi ha carretera, cervesa, marihuana, whisky, cocaïna, heroïna, vertigen i la necessitat d'estar “tombats d'esquena mirant al sostre i preguntant-nos què s'havia proposat Déu en fer un món tan trist”.

“Som catòlic i no puc cometre suïcidi, no li faria això a la meva família, però m’he plantejat beure fins a morir”, i  un any després, Kerouac va començar a vomitar sang mentre transmetien un programa de cuina per televisió, allunyat d'aquella revolució que els seus llibres havien ajudat a eclosionar.

 Aquella escriptura febril i inconscient que Truman Capote va desqualificar, “això de Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar”, va marcar  diverses generacions d'artistes: Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, el Nou Periodisme o l'Actor's Studio, Tom Waits, Van Morrison, Patti Smith, David Bowie...

 “Jack Kerouac es fa famós de la nit al dia”, escriu Jean-François Duval en el llibre Kerouac i la generació beat. “A l'instant assistim a la consagració d'un home que, com es fa evident, tothom pren per un altre. Es confon al narrador amb l'escriptor”.

El “pare dels hippies” (?) va acabar els seus dies reclòs en una ciutat de Florida, un home envellit als 47 anys que odiava el Rock’n roll, que estava a favor de la guerra de Vietnam, que defugia aquells joves peluts que li duien flors i que acudien constantment a la seva porta.

Pero dins la seva escriptura hi ha una sensibilitat especial, una mescla de vulnerabilitat, gosadia i tristesa. Si bé la seva obra va ser incompresa i rebutjada, avui seria una gran errada deixar-l’ho fora dels escriptors més influents del segle passat.

 

Climent Picornell


Jardins d'Altri amb pessimisme

jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:21

Jardins d’Altri amb pessimisme

Els Jardins d'altri és confegeixen espigolant d'ací i d'allà, trobats a un lloc o un altre, fixats en un torcaboques d'un bar o en les notes d'un telèfon mòbil. No em critiquin massa per apropiar-me del que  no és meu, els puc llegir el que deia Steve Jobs: “Quan et critiquen recorda aquesta frase: mai seràs criticat per algú que està fent més que tu, només seràs criticat per algú que està fent menys, o res”.
El cas és que, on menys és pensa, salta una màxima o un aforisme, ja sigui en boca d'un savi o  d'un bocamolla. Vegeu dos exemples: Tenia raó Cary Grant quan a la pel·lícula “Sospita” diu: “El secret de l’èxit és començar de molt amunt, no de molt a baix”. Idò. O Nicolas Gómez, un pensador molt, però molt reaccionari: “El suïcidi més acostumat en el nostre temps és pegar-se un tir a l’ànima”. La poesia de la dreta.(Vaja oxímoron!).


Nogensmenys les paraules assenyades solen sorgir d'on pertoca:“La població en general no sap el que està succeint, i ni tan sols sap que no ho sap. Centenars de milers de milions de dòlars es gasten cada any per a controlar la ment pública" (Noam Chomsky). "Amb el temps, una premsa mercenària, demagògica, corrupta i cínica crea un públic vil com ella mateixa", Joseph Pulitzer. "El poder és la capacitat que té una persona o un determinat grup d'imposar la seva veritat com a veritat per a tots",  Michel Foucault. Ja ho deia, també,  ben a les clares Marx: “L'opinió dominant és l'opinió de la classe dominant”. O millor encara: “La llibertat de premsa és la llibertat de l'amo de la impremta” , això és de Lenin (que diria avui amb Internet,  el mateix?).

Cal, idò, anar al punt amb la lectura de la premsa, tant la de paper com la que feim, cada dia més, en línia, i cada vegada amb més fakes o notícies falses. Per això és ben cert que "El que més odia el ramat, és a aquell que pensa diferent. No és tant per l'opinió en si, com per la gosadia de voler pensar per si mateix. Cosa que ells no saben fer" , Arthur Schopenhauer. (La mare de Schopenhauer al seu fill: “Ets incapaç de dominar la mania de tenir raó. Has tornat insuportable!”). “Saber molt no és el mateix que ser intel·ligent. La intel·ligència no és només informació, sinó també judici per a manejar-la”, Carl Sagan. "Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”,  Octavio Paz. "Sigues un lliure pensador i no acceptis tot el que sentis com a veritat”,  Aristòtil. ( Olé,  els clàssics!)

Hi ha dites que ja sigui pel seu conrador o per l'encertat del seu efecte esdevenen d'èxit, qui no ha llegit aquesta? “El major problema del món és que els bojos i els fanàtics estan segurs de si mateixos i els savis plens de dubtes" (Bertrand Russell). “Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard”,  Francis Bacon. Els antics ja ho sabien: “I això és l'esclavitud: no poder dir el que penses”, Eurípides.

Tot i que cal relativitzar l'activitat de meditar. Com diu Pablo d'Ors: “Meditar, ajuda a no prendre’s a si mateix tan seriosament”. Cal, idò, meditar de tan en quan en la solitud de ca nostra, sabent que: “La nostra casa és on els nostres intents d’escapar s’acaben” (Naguib Mahfuz). Sense oblidar que “A l’optimisme de la voluntat s’hi ha d’oposar sempre el pessimisme de la intel·ligència” Antonio Gramsci. Ai las!

 

Climent Picornell

 


Postals de Palma amb taca de sang

jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:19

Postals de Palma amb taca de sang

Me top amb en Llucià Farreres, sempre capficat amb els seus temes i abans de dir-me bon dia ja m’amolla: “No diguis que no recordes quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era pràcticament comprada per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre land, i que no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació, el que alguns indígenes parlàssim un patois estrany, era poc rellevant. Tot això remogut amb l’impacte de la globalització, la Mallorca real i la Nueva Mallorca substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat”. “Jo ja no reconec Ciutat, Climent,  ja no m’hi reconec, massa gent rara, massa gent d’aquesta que diu: ‘esos mallorquines!’ Com qui dir: que bé estaríem a Palma sense aquest putes mallorquins! De fora vendran que de casa et trauran. Idò això està a punt de passar...” I m’ho diu, justament, prop de l’església de sant Nicolau, damunt la taca de sang del l’amic suïcidat que es llançà des del tercer pis, la taca ja no hi és però jo la veig i la sent. L’espai viscut, una altra vegada protagonista de la meva ciutat.

Per això m’agrada anar a passejar per l’extraradi, tenc una penya amb la qual anam a dinar per les foranes de Palma, més enllà de l’Eixample, per tastar aquest nou espais o per fugir del centre. Avui tocava a S’Alfabeguera, a una rotonda de la macro urbanització aferrada a l’antiga barriada del Secar de la Real, amb l’antic monestir desdibuixat entre els xalets i la mola colossal de l’hospital de Son Espases. És en Joan Carles Alou qui parla: “Te’n recordes d’aquell viatge que férem pel nord d’Àfrica? A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Era l’època del Ramadà, idò a una ciutat d’un país socialista, durant el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar en de dia, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara surant, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical”.

Canvi de tema. “Abans de la crisi del 2008 els promotors urbanístics, compraren finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el Mallorqueta dels antics alfonsinos…”, ho comenta en Jaume Mengual,  “Recordem que, fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar i provocà que els hotelers sorgissin de la penombra social i es manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet per les illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ser tractats com a cobradors d’imposts”.

Retorn cap a la plaça de la Llotja, per la via de Cintura, saturada. Ha plogut aigua amb fang i en un parabrises d’un cotxe, trob la solució: «¿Tiene usted problemas económicos? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Sin ánimo o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con Él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas. Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia”. Guard el paperet dins l’agenda, vull estar ben informat.  Me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finesa, tot esperant la caritat dels guiris. He donat miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, fartes dels pic-nics dels turistes, rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia des del baluard de Sant Pere fins al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa. Mentre, escolt el Sitio de Zaragoza.

Climent Picornell

 


Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan

jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:16

Avui es canta la missa del ‘To Pascal’ a Sant Joan

La missa del To Pascal (o en To Pasqual) es canta anit, durant la vigília Pasqual,  a Sant Joan. És un fòssil musical viu, com el Cant de la Sibil·la. Aquesta missa encara se canta a l’Església de Sant Joan i ha passat de generació en generació possiblement des del segle XV, una vertadera joia que s’aguanta encara, durant més de cinc-cents anys, i que cal conservar. Si la volen escoltar, avui vespre la cantarem a la petita vila del Pla de Mallorca.

És tracta d’una derivació de  l’hàbit de cantar “a veus” àmpliament estès per gran part de l’àrea de llengües llatines, que prové d’una antiguitat històrica fonda i que arriba amb força al segle XIX, malgrat els pocs vestigis escrits, ens diu Jaume Ayats a Cantar a la fàbrica, cantar al cor. Per als etnomusicòlegs, com Ignazio Macchiarella, existia i encara perviu per gran part del Mediterrani el que ells anomenen cant multipart. No és, per tant, música monofònica o una monòdia produïda per un sol intèrpret, ni per dues o més persones que canten a l'uníson. Una manera de dir “cantar a veus”, però popular, lluny de la polifonia escripturada. A Còrsega, Sardenya, Gènova, Croàcia, Albània... encara ho mantenen. Aquesta manera de cantar era, abans, estesa arreu de Catalunya, València i les illes Balears.  Va ser traspassada als cants religiosos i d’aquests a la Missa, com la del To Pascal de Sant Joan. És la única mostra que es conserva, germana del cants dels Salers a Mallorca, del Deixem lo dol menorquí o de les Caramelles d’Eivissa i Formentera.

Com ens explica molt bé Bàrbara Duran a la seva tesi doctoral,  a Mallorca existeix una pràctica de polifonia popular, que el poble cantava a cor i que encara és cantada per un reducte minso -cada vegada més i més- d'assistents als oficis de Pasqua. És la Missa del To Pascal, cantada únicament a Sant Joan, al Pla de Mallorca. A diferència de Còrsega, sembla que aquesta manera de cantar a veus no estava assignada a un sexe en concret, però no podem aventurar fins a quin punt això era així en segles anteriors al XX. Les dones pot ser s’hi afegiren després de la Guerra Civil, igualment l’orgue.

A la nostra àrea territorial les característiques d'aquests cants són: dues o tres veus paral·leles; quan és a tres, la principal és la d’en mig; el baix sol actuar de fabordó, és a dir, d'una veu de baix fix o mòbil que sustenta l'arquitectura harmònica; el ritme sol ser lliure i organitzat segons el model mètric del giusto sil·làbic. Segueixen el mateix patró que les balades i cançons narratives populars. A Sant Joan s'ha pogut documentar que aquesta Missa del To Pascal és de tradició oral molt antiga, els cantadors no tenen partitures, la canten de cor i per tradició. Hi ha una veu principal i una o dues més que es mouen fent terceres paral·leles per damunt o per davall. El fabordó sol ser fet per l'orgue i s'empra el llatí popular. El To Pascal és la terminologia que descriu aquest mode tritonal sobre el que es construeixen totes les parts de la missa, diuen  Amadeu Corbera, Mireia Ferriol i Joan Miquel Bennàssar.  Joan Company ha fet la transcripció definitiva de les diferents parts de la missa i amb la Coral de Sant Joan n’han enregistrat, i pujat al YouTube, una versió canònica.

L'anomenada Missa del To Pascal basada en el to irregular del mateix nom es canta en llatí alternant cor i poble. No tenim constància de que es canti a cap altra església de Mallorca, conta Joan Bauzà Barceló a La Música a Sant Joan. La vaig aprendre de ma mare quan encara era un nin i, a l’església, reconeixia la veu dels cantadors i cantadores més abrinats, entre ells la meva cosina Maria ‘de s’Arraval’ o l’amo en Miquel ‘Mena’. És una missa d’una melodia senzilla i humil. Ara només falta continuar cantant-la dins l’església el dia que toca amb el cor parroquial dirigit per Miquel Àngel Gayà que ha servat la tradició. Avui vespre i demà.

Climent Picornell

 


1 2 3 ... 55 56 57  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb