Climent Picornell

 

 

Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne

 

M'aixec de bon dematí i me venen al cap els versos que va escriure Ricardo Reis, que també era Fernando Pessoa, en la seva Oda Marítima: “El matí d'estiu és, encara, un poc fresc, / hi ha una lleu somnolència de la nit en l'aire agitat”. La fruita d'estiu inunda la casa. Albercocs, prunes, peres, melicotons, figues-flors... qui dona del que té, menja del que no té. Enguany les més abundoses són les prunes. Les falzies ja han partit, ara ho fan a començament de juliol, i el cant de les mèl·leres ja no és interromput per la piuladissa dels estols d'oronelles. Foravila s'ha tenyit de groc, excepte els bocins de vinya i oliveres que de cada dia són més, els ametlerars, en canvi, fan mala cara, i els grans figuerals fa temps que els han arrabassat. 

“Han aparegut un parell d' “horts” de plaques solars, un d'ells gegantí en el camí que va cap a Porreres i Felanitx”. Hi ha divisió d'opinions a la rotlada que ho discuteix, “diuen que hi ha pagesos que hi cultiven tomàtigues de ramellet davall els panells solars i les guardes de mens hi poden pasturar” segons en Cosme Bovatí. “Deixa, deixa! Són un mal-te-toc-pesta pel territori, a part de lo lletjos que són i lo contaminants pel paisatge, hi ha el perill de que quan acabin la seva vida útil, uns vint-i-cinc anys, quedin abandonats allà on són”. “És una pena que una energia alternativa, neta, generi aquests altres problemes” es lamenta na Pereta Macip.

Veig que fan obra a ca madò Meta, famosa per la seva franquesa. A n'en Biel Caló li arribava un rebut de sa contribució d'un nínxol del cementeri i el pagava, però no sabia molt bé on era, ni si era seu. Fins que un dia ho va voler aclarir i a l'ajuntament li varen dir que no era seu sinó que era de madò Meta. Va anar fins a ca seva i li va explicar. Madò Antonina Meta va reflexionar una bona estona i li va dir: “Saps que farem? Jo t'hi deix estar fins que me mori. I en arribar es moment que jo l'hagi de mester, te n'has d'anar!” I li va envergar sa porta pels morros.

Al cafè quasi no hi conec ningú. Nouvinguts del Marroc i de Sud-amèrica, europeus del Nord, externs de tota casta. No és rar el que me deia na Miquela Bou de que havia arribat tanta gent al poble que li costava reconèixer-la. “Veuràs tu lo que em passa: Pels carrer no conec ningú, en canvi me'n vaig a n'es cementeri i els conec a tots. Quina cosa eh?” Molt exacte el retrat sociològic! Deman un entrepà de sobrassada, aquí la tenen bona, la fan ells. Van passant els anys però encara ens fa gràcia i la contam i contam... Diuen que en Llorenç Curt berenava d'una bona llesca de pa amb sobrassada en bon Divendres Sant, en un temps en que els capellans comandaven molt. Va passar el senyor rector i en veure'l li diu: “Llorenç no saps que en Divendres Sant no poden menjar sobrassada? El Bon Jesús és mort!” Respon en Llorenç, amb sa boca plena: “Idò, no sabia que estàs malalt!” Somric lleugerament. Un veïnat de taula fa l'elogi de la ceba del conill amb ceba. Té  raó, quasi és més bona la ceba que el conill. Cansat de que mancabás sempre, un dia en vaig fer un sac, de ceba. N'hi va haver per na Bet i sa mare!

Parlant de ceba, en Jordi Gotzo s'ensuma les mans: “He arrabassat cebes aquest dematí i ses mans encara me fan olor, no fuig” Vaig recordar sa padrina: “Les t'has de fregar amb un brot de julivert. I si culls tomàtigues, quan acabis n'has de xapar una i fregar”. Vaig quedar com un expert. Pas per davant sa posada dels Cadeners. M'hi top en Toni de na Conieta que la se mira: “Ses cases dels senyors s'han abolides a la vila, si no cau una persiana, cauen els galfons... quina diferència de quan dirigien i sotmetien la vida des poble els qui tenien possessions o fàbriques.” Cacics i capellans, quina època varem viure! 

Torn a la frescoreta de ca nostra. Damunt la catifa que vaig dur del sud de Marràqueix, gòtila, poc fina, hi tenc una estesa de llibres. No hi falten mai algun dels toms de les obres completes de Josep Pla, ni algun altre dels Assaigs de Montaigne. Al començament del seus Assaigs, Montaigne confessa al seus lectors: “Som jo mateix la matèria del meu llibre”.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano

Els nostres Jardins d'altri formen part d'una recerca indecisa i asistemàtica del que diuen pel món. Venga idò! Aquesta dita que segueix no sé si és una collonada o té un immens sentit: “Recordo aquelles vegades en que no saps si ets molt feliç o estàs molt molt trist” (Joe Brainard). Són aquests pensaments, no sé si dir-los adagis, que et fan aquesta sensació, o de bluf o de gran veritat. Vegin: “Voten l'extrema dreta perquè són d'extrema dreta. Així de fàcil, així de senzill” (Carlos Zanón). No cal cercar-li més justificacions socials o psicològiques al vot. Passa el mateix amb alguns proverbis xinesos o, en aquest cas, centre-europeus: “Tot es dilueix en la totalitat -digué el ratolí- i va compixar la mar” (Proverbi hongarès).

El fet que els poders públics rescatassin els depositants del Silicon Valley Bank, banc en fallida, pot conduir a un perill moral. Com bé tuitejava Barry Ritholz: “De la mateixa manera que no hi ha ateus a les trinxeres, tampoc hi ha liberals durant una crisi financera”. Les trinxeres... de París? Diuen que Daniel Cohn-Bendit -un dels líders del Maig francès del 68- va dir al sociòleg Alain Touraine: “Perquè els reformistes com vostè tenguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d'intentar revolucions fallides”. Pot ser un pensament cínic. El cinisme, però, és com un acte de defensa, o d'atac, a vegades; qui no ha estat o s'ha fet el cínic en algun moment d'una conversa o d'una discussió? Joe Liebling deia que “el cinisme és sovint el subproducte vergonyós de la inexperiència”; en canvi Bell Hooks ho tenia més clar: “el cinisme és la màscara darrera la qual s'oculten el cors desil·lusionats i traïts”. Em qued amb la segona versió.

De totes les maneres en qüestió d'ideologies, la cosa va en caiguda lliure. “Les ideologies de la meva joventut s'han desgastat i ja ningú creu en elles. La meva generació tenia respostes per a tot. Ara no tenim ni preguntes.”  Ho diu l'escriptor Abrasha Rotemberg, que ja ha passat els noranta anys, i que deu haver tengut la possibilitat de discutir-ho amb els seus fills: el músic Ariel Rot i l'actriu Cecília Roth. Dreta i esquerra, però, mantenen encara les seves partions, vegin: Tot menyspreant la Memòria Històrica, Ángel Garó, “homosexual, de dretes i humorista sense puta gràcia, hauria de recordar que un dels assassins de García Lorca es vantava d'haver-li fotut "dos tiros en el culo por maricón". Ja que parlava de Memòria Històrica... Així ho descrivia en David Torres.

“L'art no hauria de tenir moral, si en té és propaganda”, ho diu l'escriptora Ottesa Moshfegh explorant els límits de la correcció política. Abans parlàvem del cinisme i la correcció ens fa caure, molts de pics, en la pedanteria. “L'infern és la cura per a un pedant que treu a relluir el bon criteri” (Maria Padilla). Glup! Aquesta Padilla em retrata, per pedant i pel malament que em va a mi demanar el bon criteri, el terme mig, el 'tenir coneixement' pels altres, tal com m'ensenyà ma mare. Una bona cura per a la pedanteria és parlar poc, o callar. La poetessa Alda Merini: “M'agrada la gent que escull amb molt de compte  /  les paraules que no dirà”.

Ens hem posat seriosos amb la pedanteria i el cinisme. En un lloc lluny de les dues la model senior Pino Montesdeoca declara en una entrevista que té una cussa a qui li diuen 'Pink' i un ca... que li diueeen? Idò 'Floyd'. Na Pink i en Floyd. Se pot tenir més imaginació? Ho dubt. Per acabar, una de les crítiques de teatre més intel·ligents que he llegit començava així: “Les obres de Goldoni són fresques i previsibles com un gaspatxo”. Era de l'Oriol Puig i Taulé, lluny d'això que en deim a l'acadèmia 'cites d'autoritat', preferesc els aforismes de persones que en saben molt, sàvies, com el jugador de futbol Alfredo Di Stéfano: “Jugamos como nunca, perdimos como siempre”.

Climent Picornell

 

 

Generacions: silenciosa, boomers, X, millennials, centennials, Alfa...

Ho escric per aclarir-me un poc, ajudat per la Viquipèdia. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? El significat biològic de generació fa temps que ha deixat de tenir sentit. Ara, darrera cada cap de cantó, en guaita una de nova. 

Comencem per la Generació Silenciosa (els nascuts entre 1928-1948). Segons E.C. Brands és filla de la Gran Depressió, l'hereva dels meravellosos anys 20, però també la generació que va viure amb els seus pares la tragèdia de la II Guerra Mundial i, en el cas d'Espanya, la Guerra Civil. Per això, van al que és segur i a no arriscar, les seves senyes d'identitat. Se senten més còmodes practicant l'estalvi i sent meticulosos amb les despeses, es divertien amb el passeig, la lectura, passar el dia fora amb la família...

Els Boomers (1949-1964) Fills del Baby boom, l'explosió demogràfica de la postguerra; van néixer en plena dictadura i visqueren les primeres lluites pels valors socials. Una generació ambiciosa, però que valora l'estabilitat. Es van criar amb la televisió i s'han anat adaptant a les noves tecnologies, a la seva manera. Realitzen activitats culturals i a l'aire lliure, sempre envoltats de família i amics. Anar a un concert dels seus grups favorits, al cinema, al teatre, a menjar a un bon restaurant o fer una passejada per la platja, són plans que els fan feliços.

La Generació X (1965-1980) La generació nascuda durant Transició -del franquisme al postfranquisme- ben estudiada per Víctor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, amb la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors 'joves'. Aquesta generació, també coneguda com la de l'apatia, ha viscut fets polítics, socials i tecnològics que han canviat món. Es troben entre dos mons: són fills dels baby boomers i pares dels millennials, una generació frontissa. Ja no cregueren en déus, ni en els Reis, practicaren sistematicament relacions sexuals prematrimonials i no 'respectaren' els pares, en el sentit antic.

Els Millennials o generació I (1981-1996) Aquests, nascuts a partir dels anys 80 -els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles i començaren amb Internet. Són considerats nadius digitals, malgrat haver nascut en una època analògica. Se'ls exigeix una preparació major que als seus predecessors i competeixen en un món laboral marcat per grans crisis econòmiques i polítiques. Els agrada l'aquí i l'ara.

Els Centennials o generació Z (1997-2012) La Generació Google o els Zoomers, els qui arribaven de marxa més enllà de les sis, han crescut amb més aparells connectats, el telèfon mòbil evolucionat, Internet i Google. Segons Brand, malgrat la seva excessiva dependència d'Internet, són també paradigma del compromís amb el medi ambient i les causes socials. Consumidors exigents però, a vegades, la influència del món digital en el qual han nascut els du a ser impacients i impulsius. “La vida és la vida, però a mi m'agrada contar el que faig als meus amics i als meus followers”. 

La generació ALFA (2010-2020), també anomenada generació tàctil. Neix amb totes els tecnologies i concepcions del món virtual que han sorgit una mica abans que tinguessin suficient edat per usar-les. El 80% dels bebès ja té algun tipus de presència a Internet en complir els sis mesos. La generació Alfa és la primera que en lloc de digitalitzar les seves pràctiques analògiques, ha de fer un esforç d'adaptació als ambients analògics. Estan acostumats a interactuar amb els mitjans digitals directament amb les mans. 

I ja ha nascut, a partir de 2020, la generació Beta!

Ara, com poden veure, és defineixen les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació. Hi ha una reducció de temps d'una generació a l'altra, pels canvis tecnològics. Si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt, un poc massa, en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i està exposada a no posseir habilitats crítiques i analítiques per avaluar l'excés d'informació que troba a Internet.

Climent Picornell 

 

 

 

Més sobre turistes i residents de Balears

Parlam sempre de turistes i residents com si fossin personatges homogenis. I no. Són diversos i actuen diferent davant el fenomen del turisme a les illes Balears. Hi ha criteris que permeten la segmentació dels turistes des del punt de vista de conformació d’estereotips: turistes aventurers, estiuejants, culturals, esportistes,  recreacionistes,  familiars, organitzats, independents, influenciables, vacacionistes, ecologistes-vida sana, amants del bullici...  A les Balears, els professors A. Garau i A. Serra, ja ho feren, així ens apareixien: “Els que no diferencien”;  “Hoooligans –Baixos preus”;  “Escapistes-Actius purs”;  “No sé perquè he vengut”;  “Familiars-Relax”;   “Sol i platja, festa, amics i un poc d’esport”; “Escapistes-Culturals”, “Sensibles al preus”;   “Naturalistes-Descobridors”... D’aquestes classificacions es dedueix que els beneficis més valorats són: escapar de la rutina diària, el sol i la platja i no fer res, així com tenir unes vacances tranquil.les. En quan als beneficis menys valorats:  visitar museus, llocs històrics i monumentals, audicions de concerts i visitar parcs. Es destaca la valoració especialment alta que es fa del 'benefici' anomenat “alcohol a preus barats”. Aquests fets ens serveixen per al disseny d’estratègies futures, ja que ens permeten conèixer  que els segments de baixa qualitat, són els que menys ingressos proporcionen, els que més molesten la col.lectivitat de residents, generant renous i afectant a altres segments de turistes, degradant la imatge del destí; són, també, els més vulnerables als vaivens cojunturals de l’economia i aquells que menys contribueixen a incrementar el benestar social i econòmic de la comunitat resident.

Això en quan als nostres visitants. I nosaltres? Els residents? L'acceptació del turisme per part de la societat receptora ja fou mesurat per un clàssic, el professor Doxey. Ens parla de cinc estadis pels quals es sol passar; la fase d'eufòria: les poblacions locals estan molt motivades, acullen amb alegria el turista i hi ha un sentiment mutu de satisfacció; la fase d'apatia: en tant que la indústria turística creix, la gent pren el turisme com quelcom pertanyent a la quotidianeïtat, una activitat per treure'n profit; la fase d'irritació: ocorre quan entren en acció  els fenòmens de saturació i la població local tota sola no es pot ocupar del turisme; la fase d'antagonisme: el malestar es generalitza, el turisme és el boc expiatori de tots els mals del creixement, i és rebutjat per una part de la població; la fase final: hi ha diversitat d'opinions, part de la població parla encara del paradís que ha perdut; d'altres intenten aprendre a viure dins un ecosistema que ja no tornarà a ésser el que fou.  

Hi ha també estudis que ens classifiquen, als residents, afinant més. Tenim els anomenats “Laissez faire, laissez passer”, per a aquesta franja de gent el turisme és un cosa meravellosa i no té, ni genera inconvenients. Els “pragmàtics possibilistes i resignats”, per aquests el turisme és molt bo, però es reconeix que té inconvenients i genera efectes no desitjats, tot i que es resignen donat els beneficis que ens aporta. Els “crítics moderats i racionals”, no veuen el turisme com una benedicció, però tampoc –diuen- no se li pot encolomar tots els mals que afecten la societat i el medi ambient de Balears. És el segment més nombrós. Els anomenats “Crítics radicals”, de la seva opció és desprèn la necessitat d’un canvi absolut de model, la disminució de turistes ja que l’excessiu nombre és el que provoca la major part dels problemes que patim. Els “indiferents” no s’interessen pel turisme. Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i pel patrimoni, de major sentiment d’integració i de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. Dada recent: el 51,9 % dels residents, l'any 2022, han contestat que estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “Estic molt satisfet amb el turisme a les Illes Balears”, mentre que un 29,5 % no hi està d’acord o fins i tot molt en desacord. Ho diu la darrera enquesta feta per l'Agència d'Estratègia Turística de les Illes Balears. 

Climent Picornell 

 

“S'ARXIDUC” D'EN MENDIOLA

Neudorf. L'Altre arxiduc  de J. A. Mendiola és un llibre, un còmic, sobre S'Arxiduc Lluís Salvador. Està pensat per fer sentir les veus dels qui l'acompanyaren en el seu camí mallorquí, cap a la llegenda. S'Arxiduc n'és  el subjecte passiu. La recerca de les fonts que ha fet J.A. Mendiola és enorme i l'esforç per dibuixar les diferents situacions, paisatges i personatges, també. Malgrat tot, diu ell: “Tot és llegenda. Res no és ficció”. Ens fa l'ullet: “Tot el que dic i dibuix ho sé ben cert, però tampoc ho vull assegurar”. El lector farà la tria. 

Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, (Florència,1847 -Brandys,1915), era arxiduc d'Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s'interessà per les ciències naturals, per l'etnografia i per les llengües. Va 'signar' seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d'unes  magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser 'realitzat' per S'Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d'intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada 'Tabulae Ludovicianae'.

Mendiola, però, ens informa: “Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge”. El llibre s'allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a S'Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, “l'apol·lini Vyborny”, el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del Nixe, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l'Arxiduc qui, com be es diu, “li va consentir tot i...molt més”. 

La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins -una fortuna-per comprar un vaixell, el Nixe, “petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d'avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals”. A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: “dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat”, diu.

S'Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l'emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor...  Fins que es produí l'encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu “petit imperi” (“La paròdia imperial d'un nin consentit que mai no va créixer”). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l'emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home “una mica deixat”, a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: “Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc”. 

S'Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l'humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen...  Mendiola posa en boca de Mateu Obrador “… era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.” Joan Singala, capità del vaixell Nixe: “em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio”.

Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: “Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca”. No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.

Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d'erudit, Mendiola intenta acostar-se a l'home que degué ser S’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!

Climent Picornell  

 

Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust

Les flors de les cama-roges guaiten per damunt els sembrats i les bardisses, el seu color de cel tènue se bada amb el sol i es clou amb l'ombra. Ha plogut a batzegades i l'olor de terra banyada i, sobretot, de rostoll humit s'ensenyoreix dels horabaixes de foravila. És temps d'albercocs i cireres, 'bona vianda', com diu el copeo, són agraïts els arbres que s'han salvat dels atacs dels cucots que després seran l'escarabat banyarriquer. Torn a ca nostra i pos a l' Spotify Torneremo ancora de Franco Battiato: 'Un suono discende da molto lontano...'

Passa un nebot de l'amo en Joan de so n'Amonda. Pel poble encara se'n parla de l'amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s'ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d'unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s'hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: “Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta” diuen que deia.

Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: “Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes”. Això mateix pensava d'alguns dels integrants d'aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista!  “Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: “The time is good”. A mi m'agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe Gonzàlez o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el “sanchisme”, com si ja fos tot un corrent polític al qual s'ha de vèncer”. Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se'ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s'acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!

Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. “Idò, que m'expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d'ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s'aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?” Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: “No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!” M'ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...

És prest però m'han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: “Longtemps, je mes suis couché de bonne heure”. 'Durant molt de temps m'he colgat de jorn'. Un servidor avui farà el mateix.

Climent Picornell

 

 

Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan

Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament.  A l'entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s'hi pot llegir un cartell: “Oblidat del ca, ves alerta amb l'amo!” M'ha recordat l'entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: “Cuidado con el perro que no cree!”. Idò per començar i perquè sí: “Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo”. (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: “Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí”. A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: “Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!” hi podríem afegir allò que també digué de  “Ser feliç vol dir prendre consciència d'un mateix sense espantar-se”.

Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut -no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però...    - diu que estam vivint una dictadura del 'políticament correcte' que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l'antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. “Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits”. Devia ser trotskista de jove? Ja saben l'acudit: “Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió”. Ja saben l'odi que els tenia l'estalinisme, Stalin, aquell que deia. “No confii en ningú. Ni en mi mateix”.

M'agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: “Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider”. Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: “Hi ha algú a qui respecta?”, la resposta: “Ummmm... interessant pregunta mai se m'havia ocorregut pensar en això”. Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant”. Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l'altre trossos de fusta”. I així..

Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s'oferí com a delator al 'bàndol nacional' durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que  : “A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se'l pot reduir tan fàcilment”. Però la feina d'escriptor té alguna cosa de delator. “Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes” (Jane Smiley).

Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: “La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l'entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses”. I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: “No diu ni hola, es col·loca al fons de l'escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se'n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros”.

Acabam. Voleu demostrar estima idò “El major acte d'amor és ficar-se junts dins una hipoteca” (Marta Jiménez Serrano). 

Climent Picornell

 

 

 De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants

Passeig per Palma ja plena de gent en el mes de maig. En els mesos més estrictes de la pandèmia del Covid les ciutats van ser reduïdes a quasi no res. El bullici de Ciutat va quedar confinat entre les quatre parets de ca nostra, amb una sola escletxa per a les feines, l'educació, la cultura, les relacions: Internet.  La xarxes van servir per contrarestar  el silenci i la solitud de les ciutats que ara es rearmen i que, malgrat tot, i més amb l'aparició de la Intel·ligència Artificial fa que ens demanem quina és la relació correcta entre les persones i el què vehiculen els ordinadors, les tabletes o el telèfons mòbils.

'La Ciutat és un llibre', diuen que deia Víctor Hugo. Me trob amb l'afirmació de que “La meva casa és un llibre” en boca de Mey Zamora qui destaca com la llar es va erigint en un personatge més de molts relats recents. Els espais de convivència, la vida domèstica i privada ocupen un lloc prominent en un ventall d'escriptors. I aquí cal citar a Xavier de Maistre (1763-1852) qui escrigué els seu famós Viatge entorn d'una habitació, com a resultat de l'arrest domiciliari a Torí durant quaranta dos dies com a conseqüència d'un “duel” per un affaire amorós.

Duel? En l'amor és millor durar o cremar-se? Ja m'entenen, allò de la passió o la companyia. No seria millor cremar-se sense perseguir inútilment la il·lusió de durar? Durar i cremar-se s'autoexclouen: si una amor és apassionat no dura i si dura no crema... ho dic jo i ho diuen, per exemple, Barthes o Massimo Racalti. En canvi Carrie Jenkins al seu llibre Amor trist diu que el va titular així perquè la fascinà la suposició de que l'amor sempre te a veure amb la felicitat o en quelcom devastador, sembla com si només coneguéssim dues històries d'amor: el conte de fades i la tragèdia. Aquest dos relats tan polaritzats deixen fora l'immens espectre de experiències complicades i plenes de matisos que constitueixen la nostra vida i els nostres amors en la realitat.

Assegut al banc de la plaça de Cort em crida l'atenció un titular: La ciutat dels necròfils, d'un article de Josep Martí Blanc, “els qui abans érem els protagonistes son forçats a sortir de l'escenari en favor d'un major nombre de figurants. Desapareix la voluntat d'arrelar-se i amb ella el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. La substitueix el desig de gaudir de la taula quan ja està posada. Està per arribar el dia en que aqueixa fruïció pugui assimilar-se a la necrofília. S'estarà gaudint d'un mort. Perquè sense els actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no banya”. Imagina Martí Blanch la ciutat com un gran escenari en el qual es representa una obra en la que els protagonistes, principals i secundaris, han hagut de cedir els papers als figurants. La ciutat com un gran parc temàtic on els turistes, els nòmades digitals, els especuladors dels fons immobiliaris, les grans fortunes i... residuals, vostès i jo, que per herència o per voluntat encara, tossudament, volem pertànyer a la Palma que ja no existeix.

Som a la Fira del Llibre, que es fa al Born, signant exemplars del meu darrer llibre. De prompte s'atura una padrina amb els seus tres néts i els diu: “Mirau!  Veis aquesta gent! A això els diuen escriptors!” Un altre pic fent d'animal de zoològic com una espècie en extinció (Normalment faig de mallorquí). Com diu Pere Antoni Pons: “El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima”. Si hi afegim la meva definició de que “Els mallorquins som un poble sense entusiasme”, ja hem begut oli! Podem preparar les pastilletes. Però hem de mirar quines. Hi ha un moment molt concret de la vida en que el trobar una marca d'antidepressius que no afectin la libido resulta crucial. Aquesta és una de les converses que tenen el tres amics a la sèrie Fleishman en dificultats, els quaranta anys d'un neuròtic, home, heterosexual, jueu i novaiorquès, i no és un alter ego de Woody Allen. Podria assemblar-se més a un servidor fent de flâneur pels carrers de Palma, lleig, gras i malsofrit.

Climent Picornell