Climent Picornell

UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Gener, 2025 08:03

 
UC. Cançons d'Eivissa. 50 anys

En el meu univers musical hi ha un disc que hi fulgura, encara ara, amb una lluentor especial i que, a més, va escriure les bases del nou folk illenc. Comença així: “Ai amor meua estimada, / jo n'he fet una cançó, / i encara no l'he cantada / per no tenir ocasió”. No podia acabar el 2024 sense parlar d'un disc que me sé de memòria i del que he tocat infinitat de vegades totes les seves cançons: UC. Cançons d'Eivissa. Ha fet cinquanta anys i es conserva fresc i persuasiu com el primer dia. UC formava part del títol, però va ser tanta la força que prengué a Eivissa, es veneren 20.000 còpies, que en comptes de dir-se “Flaó”, Isidor Marí Mayans, Joan Marí Muñoz 'Murenu' i Victorí Planells Lavilla optaren per dir-se: UC, i no Isidor, Victorí i Joan que és com signen el disc. I en feren un LP memorable, amb la no menys memorable coberta dibuixada per Pere Planells. Un UC, o aüc és el crit que, només a Eivissa, feien els pagesos per comunicar-se d'un camp a l'altre o en la nit. També era un crit amenaçant o de celebració: “Ad uuuuuc...I hahahahahaiiii!”
“Anàrem a Sant Miquel, / una colla de gent bona...”, ja té la categoria d'himne musical. UC va donar una nova dimensió, magistral, a la música popular, no només d'Eivissa, fou un punt d’inflexió en la cançó popular eivissenca, amb tonades que es van popularitzar enormement a l’illa. I també a Balears, d'uns anys més tard, 1978, és el primer treball, transcendental, de Traginada, Menorca i, poc després, de nombrosos grups a Mallorca. Per a un servidor, Isidor Marí, amic i company a la Universitat, Victorí Planells -al qui he tengut de psiquiatre, incapaç d'arreglar-me jo mateix les neurones- i Joan Murenu feren amb UC. Cançons d’Eivissa i En aquesta illa tan pobra (1976), una revolució en el que es diu avui “la música d'arrel”, reconeguda per tot el món de l’àmbit folk. I deixau-me dir que només per la cançó Flor de Baladre, amb el finger-picking d'Isidor Marí, és a la història de la nostra música en majúscules. Una de les cançons més hermoses que he sentit mai: «Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou”. És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound” i sona sense abandonar el ressò de les caramelles de Nadal i la 'curta' i la 'llarga', ja que hi som. Podria ser cantada per Crosby, Stills i Nash o Van Morrison –al seus començaments- i l’ha versionada Joan Manuel Serrat.
”Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribolat? / Si no som es que solia, / en tenc fonament sobrat”. Per a un servidor que a l'any 1974 estava en la ona de On the beach de Neil  Young o de Court and spark de Joni Mitchell, però sense perdre de vista l'evolució de la Nova Cançó, ja esdevinguda Cançó Catalana, amb Pau Riba pul·lulant per Formentera, anys després de la seva obra mestra Diòptria i, un any abans de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Sé ben cert que a ells, els d'UC, també els marcaren aquestes influències, car ja havien fet versions de Cohen i de Dylan. Vos enumer les cançons que, per a molta gent, ressonaran dins el seu cap com si fossin d'ara mateix: Sa carta que m'enviares, Rosa vera, Goigs de Nadal, Sa serena cau menuda, La presó de Nàpols, Sonada de xeremia, De jo et vas despediguent, Anàrem a Sant Miquel, Bona nit, Ses germanes captives, N'Escrivaneta, Jo tenc una enamorada, Jo he fet una cançó nova, Com voleu germans que canti i Sa despedida.
"Sempre t'apreciaré, / i onsevulla que sigues, / només per dar-te entenent / que de tu estic agraïda". Les castanyoles i la flaüta ressonen en una obra capital de la cultura pitiüsa contemporània... i molt més. Ai! Ara que som a l'hivern i  “Sa serena cau menuda / sa nit mos diu 'adiós'...”

 
Climent Picornell 
 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Dalt del turó de desembre amb estornells

jcmllonja | 09 Gener, 2025 08:00

 
 
 
Dalt del Turó de desembre, amb estornells.

 
Milers d'estornells s'aturen a reposar al pinaró de davant ca nostra. No és una remor el que fan és com el renou d'una maquinària moguda per milenars de cors petits. Una de les meves dèries és saber coses sobre la migració dels ocells, som geògraf i aquest és un bon exercici de Biogeografia. Foren el meu padrí, el ferrer Climent, i mon pare, els meus primers mestres d'ornitologia, coneixien els cants i els costums de molts d'ells, i els sabors també, els era ben igual fer una caçada, per fer-los fregits i menjar-los sencers, rossegant els seus ossets. Però, a més de considerar-los per la seva utilitat proteínica, els tenien amor, respecte i admiració. Em vaig fer gran i canviaren els mestres, aquí he de citar l'aparició del llibre de Joan Mayol Els aucells de les Balears, a la benemèrita editorial Moll, amb una reedició recent. Quina meravella i quin gust el poder consultar-lo sovint! La meva darrera lectura: L'enigmàtic tarannà dels ocells de Jennifer Ackerman. 
Per què migren els ocells? Perquè aquests animalets canvien temporalment el seu territori cercant un altre part de la Terra on trobar menjar o on nidificar i reproduir-se? Un territori que, en alguns casos, pot estar a milers de quilòmetres? Era, en aquest cas davant ca nostra, el cas dels estornells, migrants d'hivern, que venien del nord d'Europa, grans consumidors d'olivó d'ullastre. Els ocells són increïblement precisos en les seves migracions. ¿Com pot ser que un cucut, 'cucui' en mallorquí (no el confongueu amb l' enganapastors), que ha nascut sense conèixer els pares, ja que aquests han fet els ous dins el niu d'altres ocells, vagi a hivernar a la mateixa zona de l'Àfrica que els seus companys? ¿Com pot ser que l'any vinent torni on va néixer?  ¿Tal vegada per una petjada genètica causada per quan hagueren de fugir de la terra coberta de gel, durant les glaciacions del Quaternari? ¿O de temps abans? Sigui com sigui, ocells com els ropits, en els qui s'ha estudiat la influència del camp magnètic terrestre, tenen un magnetoreceptor a l'ull dret que els ajuda a navegar durant la nit, ja que són migrants nocturns, com els tords. I que me'n direu dels falcons de la reina? Amb una velocitat migratòria increïble de 100 km/h. En definitiva, els estornells que s'aturaren al boscarró de davant ca nostra migraven per un fenomen instintiu, per uns mecanismes neurofisiològics, adquirits per un llarg procés de selecció natural, que se transmeten hereditàriament. M'informa Josep Bort, del 'G.E.R-Ecologistes en acció', que aquests mecanismes son estimulats principalment per la relació entre el nombre d'hores diürnes i nocturnes, això provoca una estimulació de la glàndula hipofisiària que segrega unes hormones, les gonadotropines, que actuen sobre el metabolisme dels greixos i el procés de muda. Les oronelles i les falzies interpreten la posició del sol i dels estels, calculant l'hora del dia; detecten fronts nuvolosos i tempestes que s'aproximen, i canvien el rumb; reben vibracions sonores ultracurtes característiques de cada zona del planeta; calculen amb exactitud la seva posició dins el camp magnètic de la Terra.
Algunes aus migren en solitari, altres en estols enormes i les de major grandària amb formació ordenada, col·locant-se cada au al mateix nivell que les altres, però darrera i un poc al costat de la que la precedeix formant una "V" invertida, així eviten els trebolins d'aire que deixa la companya anterior i aconsegueixen una bona visibilitat, és el cas dels flamencs que arriben al Salobrar.
El mètode tradicional més conegut per marcar els ocells i, recuperant-los poder saber d'on venen, és l'anellament. És el més tradicional i utilitzat, les primeres referències d'aus anellades a Europa se remunten als inicis del s. XVIII, quan un monjo alemany senyava les cigonyes de la seva localitat. En 1.888 se recuperà a Girona una cigonya amb una plaqueta de llautó, quatre dies després de ser marcada a Rússia. Avui, però, a més dels contejos, observacions directes, etc... els radars i els marcatges electrònics ens permeten saber exactament alguns periples de molts diversos aucells.
Al cap d'una estona, els estornells de davant ca nostra, deixaren els arbres i partiren formants unes figures de 'cardumen' aeri, tan típic d'aquests aucells quan volen agrupats, ningú topa amb el de davant, i ordenats, com un rellotge, marxaren en direcció a Tramuntana.

 
Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell

jcmllonja | 09 Gener, 2025 07:58

 
I si féssim més cas a la demografia de Balears?

 
Alfred Sauvy va escriure que les crisis econòmiques solien actuar com a dinamita, mentre que les crisis demogràfiques actuaven com els tèrmits, però que cadascuna d'elles era capaç d'enderrocar un edifici. La demografia ha estat marginada per la política, encara que un canvi demogràfic tan important com el de Balears constitueixi el major repte de les polítiques econòmiques i socials en les pròximes dècades.
Balears ha crescut 321.142 habitants en 20 anys i quasi el 70% són immigrants, una xifra no vista en altres comunitats autònomes i que contribueix a augmentar la sensació de saturació a les Illes, juntament amb el creixement del nombre de turistes. Actualment viuen a les illes Balears 1.234.106 persones. Vint anys abans, Balears tenia 912.964 residents. L'augment és enorme, perquè suposa un creixement global del 37%. A Formentera, una illa que comptava amb 6.332 habitants, ara en té 11.530. L'augment ha estat d'un 82%. A Eivissa, l'increment ha estat del 61%. A Menorca, menor, un 28%. Aquest és el gran canvi social de Balears durant aquest segle.
En totes les illes se supera el 40% de residents nascuts a fora. A Eivissa, on es van veure les primeres caravanes com a alternativa a l'habitatge, és on es nota amb més intensitat el major procés de transformació social de la història de Balears, el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Des que es va aprovar l'Estatut d’Autonomia, el 1983, la població de Balears ha crescut un 81%; si Balears fos un Estat, només la superaria l'Índia, amb un augment del 91%.
Aquest procés de substitució té conseqüències directes en la configuració social i política de la mentalitat col·lectiva. Ve gent que no té cap vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc en el qual viuen perquè els seus referents són uns altres. Una de les conseqüències és la pèrdua de l'ús social del català, articulador preferent de la identitat balear. I hem deixat a l'escola tota sola amb la tasca de la integració. 
Aquest procés continuarà. En els pròxims anys es jubilarà la generació del 'baby boom'. Molts de llocs de treball quedaran vacants, mentre l'augment de persones d'edat més avançada incrementarà la demanda de serveis d'atenció mèdica i de cures als majors. Per a evitar l'escenari d'un 'hivern demogràfic', Balears necessita immigració encara que suposi reptes per al mercat laboral, l'habitatge i per a la cohesió social. Les illes Balears continuarà sent la comunitat autònoma que tendrà el major creixement demogràfic i, a més, en la dècada vinent el nombre de majors de 70 anys serà quasi el doble que en la resta d'Espanya. D'aquí a l'any 2030, Balears també afrontarà un gran augment del nombre d'ocupacions, unes 125.000.
El ritme de creixement poblacional ha estat de 19.000 nous habitants per any en els últims 10 anys, mentre que la construcció de nous habitatges ha estat només de 2.500 per any i se'n necessitarien uns 4.500 cada any. A Balears el 34,38% de totes les compravendes estan signades per estrangers, el més alt de tot l'Estat. El preu per metre quadrat és dels més alts d'Espanya. Al ritme actual es necessitarien 30 anys per a donar un pis social a les persones que hi ha en llista d'espera. Falta una priorització per a un diagnòstic correcte. Es necessita, per a comprar un habitatge, el major esforç de tot l'Estat, tres vegades superior al de La Rioja o Aragó. El fet que bona part d'aquest creixement sigui derivat de la població estrangera i no es degui al creixement natural -nounats que s'insereixen en el nucli familiar- fa que la configuració del nombre de persones per llar va disminuint a una o dues persones, la qual cosa produeix un impacte més intens en les necessitats de llars.
En l'equació entre turisme, educació i modernització social, podem parlar d'un model educatiu “turistitzat” que es caracteritza per alts índexs de fracàs escolar i abandó educatiu. No obstant això, els baixos nivells d'èxit acadèmic no han estat obstacle per a mantenir elevades taxes de desenvolupament econòmic. A més, a Balears hi ha 112.000 ciutadans que resideixen sols. La pandèmia silenciosa de la soledat és ja un repte, juntament amb la cronicitat i la dependència. Encara que visquem en una societat altament connectada on la tecnologia pot fer-nos sentir acompanyats, paradoxalment ens fa sentir més sols. És, o no, un repte fonamental parlar de demografia?

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Moixos. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Gener, 2025 07:54

 
Moixos

 
Tenc moixos que viuen, és un dir, pel meu corral. Van i vénen. Vénen sobretot quan tenen gana i és l'hora del pinso. Els tenc perquè m'agraden els animals, també els cans (encara record la meva fidel 'Fosca', una cussa de bestiar que va morir als catorze anys, la m'havia regalada en Quique Mus), m'agraden els moixos i els tenc, també, perquè tenen una funció pràctica, no ja la de caçar rates, sinó especialment la d'espantar les serps, les molesten, no les deixen tranquil·les i, els rèptils, que ara abunden, sobretot les serps forasteres, se'n van.
Bé, idò això. I vostès em demanaran: i què? Idò que sobre els moixos hi ha molta literatura, molt de pensament, molta llegenda i molta descripció. Per exemple: sabien vostès que els moixos tenen quatre fileres de tres mostatxos a cada banda de la cara? Són d'una alta sensibilitat al moviment de l'aire i al contacte. O que quan un moix s'espanta, els pèls de tot el cos se li posen de punta, fins i tot els de les potes, un efecte que és possible gràcies als petits músculs que hi ha davall cada pèl. Els moixos es passen molts de temps llepant-se el pèl, molt, hi perden tant de líquid corporal quan ho fan, com el que perden a través de l'orina. I que tenen trenta formes diferents de miolar? El coeficient d'intel·ligència del gat es considera el segon del regne animal, només superat pels simis superiors, els delfins o els elefants, són capaços de pensar constructivament i de manera resolutiva.
S'explica que es trobin tants de moixos momificats a l'antic Egipte ja que es considerava a la deessa-moixa Bat l'ajudant d' Anubis, el guia amb cap de xacal que acompanya les ànimes a l'altre món. El gat Fèlix, Tom, de Tom i Jerry, el Moix amb Botes, el moix de Schrödinger, els de les operetes d'Offenbach, el Maneki Neko -aquest moix que aixeca la poteta saludant i donant la benvinguda als japonesos-, el moix Fritz, en Garfield, Don Gato i la seva pandilla, i que me'n direu del musical Cats d'Andrew Lloyd Weber, basat en un text de T.S. Eliot, les set vides dels moixos, el caure dret sempre o La moixa damunt la teulada de zinc, la famosa obra teatral de Tennessee Williamns... tot ens parla de la universalitat d'aquests animalets.
Però el gran estudiat, incomprès i alabat, o menyspreat, és el seu caràcter. La millor definició la va fer Helen Womack: “Diu el ca: 'Em dona menjar, m'acarona, deu ser Déu'. Diu el moix: 'Em dona menjar, m'acarona, dec ser Déu”. Ja ho havia entès Ernest Hemingway: «La millor manera de dur-se bé amb un moix es tractar-lo com el ser superior que ell sap que és”.
'Treure el gat del sac', s'empra com expressió: sortir de dubtes. Moix li deim els mallorquins, tot i que ens queden restes de la paraula gat: “Gat escaldat, d'aigua freda tem” o “La gatera” que també és el forat del moix. Però Moix?  I si vengués de l'onomatopeia que usam quan els cridam? Mix, mix, mixa ...moix, moix, moix.  Qui sap! Coromines al seu Diccionari etimològic ho aclareix. En xinés, però, en diuen: Mao! Però qui, com a la faula d'Esop, li posarà el cascavell al moix? O qui cerca tres peus al gat? O ser com el moix que anomena Shakespeare, que volia menjar peix sense banyar-se les potetes. O, l'ara políticament incorrecte: What's New Pussycat? La cançó de Burt Bachararach interpretada per Tom Jones
Però, en definitiva, tot ve per si als escriptors ens agraden, o no, els moixos. Un escriptor sense moix? Ca,ca,ca! «Als escriptors els agraden els moixos perquè són criatures tranquil·les, adorables i sàvies i als moixos els agraden els escriptors per les mateixes raons». Mirin com es tira floretes en  Robertson Davies! Edgar Allan Poe, per la seva moixa Caterina: «Tant de bo pogués escriure de manera tan misteriosa com ho és un moix”. Jorge Luis Borges, que va tenir un moix, en Beppo: «El meu moix fa el que vol, com jo”.  Alexandre Dumas : «Els moixos mostren la millor forma de viure: en llibertat”. Hermosa la cita de Julio Cortázar, del seu moix Adorno, per T.W. Adorno, el pensador alemany: «Estimar a les persones com s'estima a un moix, amb el seu caràcter i independència, sense intentar domar-lo, sense intentar canviar-lo...”
Ara bé, la cita que m'ajuda a cloure l'article és de Charles Dickens: «Hauríem de ser com els moixos: rapinyar quan ens obliguin a obeir”.


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2024 12:28

 
Jardins d'altri amb artistes, jueus, sapere aude i befa constant


 
Perdonin que ho esmenti de bell nou. Els 'Jardins d'Altri' sorgeixen arreplegant citacions i comentaris d'ací i d'allà que poden sorprendre. O no. Vegin sinó el que diu el pintor José Maria Sicília: “Vaig saber que seria artista quan els meus pares es varen conèixer, però no me'n record”. Quina enveja li fa a un servidor que encara no sap que vol ser en ser gran! M'he fet gran, sí, i he surat els meus fills, però, com opina Jordi Masó, pianista: “Em molesten els pares que diuen que són amics dels seus fills”. A mi també, era com dir, en la meva etapa de professor universitari que “jo era amic dels meus alumnes”, de cap manera! Cadascú que faci el seu paper! I de papers va. “És evident que el feminisme ha afectat positivament, però també ens ha obligat als homes a reconfigurar el nostre paper, i per tant hi ha una crisi d'identitat, la qual cosa em sembla sana, però també ens enfronta a circumstàncies d'insatisfacció més altes” (Juan Gómez Bárcenas).
Ja sé que està un poc manotejat, en Woody Allen aforista, però “El sexe és brut sempre que se faci bé”, està bé. I ja que som als jueus crítics amb ells mateixos, “Què és ésser jueu?” li varen demanar a George Steiner, i respongué: “Ésser jueu és llegir un llibre subratllant-lo amb un llapis perquè creus que en pots escriure un altre de millor”. Cit algun clàssic perquè d'ells deia Tocqueville: “Tenen qualitats especials que poden servir per a contrarestar els nostres defectes”. Idò això. No se ben bé perquè s'hi escau una cita de Flavi Arrià, del segle II, que va escriure en el seu Enchiridion, petit manual amb consells ètics estoics: “Quan vegis a algú plorar de pena, procura no deixar-te vèncer pel mal. Acompanya'l i, si és necessari, comparteix les seves lamentacions. Esforça't, de totes maneres, a no gemegar interiorment”. Qui gemega és un servidor escoltant la cançó: “Oiga doctor / devuelvame mi excitación / Llevo ya cinco meses sin una erección...” (Joaquin Sabina).
Ai! El pas del temps que ens capola el desig. “La insuportable velocitat del temps” titulava un article Leopoldo Padura. I rematava Ignasi Peyró: “A la vida comença prest a ser tard”. Tal vegada seria bo creure en la afirmació de Vicente Verdú a La muerte, el amor y la menta : “Lo mejor de lo mejor consistiría  /  en ser varios a lo largo de la vida.  /  Porque ser uno mismo es cretinismo”. Els poetes com a vidents. Reveladors del que els altres no veim: “El món fictici s'engronsa ran d'una revelació que mai arriba del tot” (James Wood). Enllaça molt bé amb el que deia el poeta Rimbaud: “No sé molt bé el que he vist, però ho he vist”. I de Rimbaud a Verlaine, perquè no? Visquen les traduccions ben fetes! Com la que ha fet de Verlaine, Jaume Galmés: “Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain” (Quan, per qualque gran sopada, / amb dolç regust d'ensaïmada, / el pa ha sortit).
“De vegades em pregunto si hauria d'envejar-los. Com són capaços d'una cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. Si es dubta de l'odi, no és possible odiar.”  (Carolin Emcke, Contra el odio, 2017). Davant això tornam a Kant qui a 1784 reprèn la frase imperativa “Sapere aude!” (Gosa pensar!) i hi afegia, “Has de tenir el valor de servir-te de la teva pròpia raó! La peresa i la covardia son la causa de que gran part dels essers humans es sentin a gust amb la seva submissió”. Per darrere un cantó, guaita ell: “Som addictes a allò que ens destrueix!” És Fiódor Dostoieski.
“No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant" (Josep Albertí). Postil·la: “Si no arrisca, no és art, és disseny” (Ghada Amer).


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat

jcmllonja | 05 Desembre, 2024 12:26

 
Dalt del Turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat

 
Escolt ploure amb força, des de dins el llit. I amb confiança, ara que en Rafel de Can Compó m'ha arreglat les goteres que tenia. La barrumbada és potent i els trons i els llamps col·laboren en fer-me sentir segur dins el meu llit, com quan era infant i, tapat amb el llençol, ningú em podia fer mal, el lleuger tel de roba de fil era per a mi una cuirassa indestructible. No com ara, exposat a mil perills sense la defensa de la innocència i amb la malura de la senectut convertida en la veritat de les coses.
Passeig cap a la raïa amb Montuïri i veig la guarda d'ovelles al gran pla de Meià, pasturant a les vint quarterades que comprà el senyor poc abans de morir i, a l'altra banda de la carretera, la guarda de porcs, encara menuts, negres, blancs i faixats que corren a lloure per la part més aturonada. Encara queda pagesia a una vila canviant com la nostra que s'assembla a les comunitats mestisses i globalitzades del segle XXI. Els musulmans del poble, quasi tots magrebins, solen comprar ovelles ja grans, no són del “cordero lechal”, ni de les costelletes de mè tendres. Se veu que el saben obrar de manera que no “xotegi” que diuen per aquí a l'olor particular que fa la carn de xot, com més vell, més. Així mateix per devers Binissalem bravegen dels seus fideus de veremar fets amb ovella vella o qualque cabra i tot. Sa veritat és que a mi, un dia en convidaren a menjar-ne, no vaig poder, ni amb totes ses especies del món, aconseguiren desdibuixar la bavarada d'ovella vella que m'envestí quan me posaren el plat davant!  Què hi farem? A mi no m'agrada es xot! I ja està dit!”
Baix del turó a veure si l'aigua, que encara cau, ha fet mal pel poble. I em ve al cap el poema de Joan Brossa: “Per dissimular les llàgrimes que li queien / galtes avall, va tancar el paraigua i va rebre  / la pluja a la cara.” Pas per la casa que fou de mestre Mateu Sagrera “es Palloler”, era conegut perquè a Palma sempre exhibia una gàbia de caderneres a damunt les Avingudes, al mercat pagès dels dissabtes, per vendre, naturalment. A ca seva tenia totes ses cadires ben iguals menys una, que no era germana de les altres, i ell sempre s'asseia en aquesta. Feu de pastor i solia dir: 'tenc més gelós es ca que sa guarda'.
Al cafè, n'Amador de Montasauva ens explica amb detalls exactes l'extermini dels indígenes a la Patagònia Argentina per l'exercit comandat, qui sap si descendent de mallorquins, pel general Roca. Ha plogut fang i ha deixat els cotxes fets un desastre. “ja ho havien pronosticat!” Efectivament ara hi ha hagut un canvi en la predicció del temps, la gent consulta el seu telèfon mòbil, farà sol o farà fred, “ho diu el mòbil”, abans era la televisió, ara ja la gent s'ha avesat a veure el viatge dels niguls ploguers en una aplicació d'Internet: “Mos volten. Sempre mos volten. Pareix que han de venir cap a noltros i...mos volten cap a Artà o de cap a sa Serra de Tramuntana”. Però allò del fang du la conversa cap a les màquines netejadores que hi ha a les benzineres, si una val 4, l'altra val 6, euros, sí a una els 'rodillos' de fer net es desbarataren i retxaren tot el cotxe de na Victòria Jordaneta, que té un conco viu que era franciscà i el destinaren a Nova York on aprengué l'anglès i després sortí i feu de professor, contava sempre, l'ex-franciscà, que el que més l'impressionà de la gran ciutat fou el gran nombre de gent sense casa que romania pels carrers de qualsevol manera. En Julià de can Parrec explica que ahir Madò Maciana de can Sardà, va telefonar a n'es Batle per dir-li que hi havia dos lladres a la paret del seu corral que dona al carreró de ca ses Monges: resultaren ser dos, que havien begut massa i provaven d'agafar dues magranes que guaitaven al carrer des del corral de madò Maciana.
Partesc per amunt, ja fosca virada, i al bar de la plaça vella tenen posada a la ràdio, fort, la cantant Rosalía: “Ja sé que he nascut per ser milionària, / com si plogués, llançant els bitllets enlaire”. No sé, tenc més afecte pel plorinyós Leonard Cohen quan canta allò de Like a bird on the wire... “Com un ocell en un filferro, / com un home gat en un cor de mitjanit, / he provat, a la meva manera, de ser lliure”. Ho hem provat quasi tots, a la nostra manera...'si ens han deixat', afegeix una veu interior. Sonen les dotze al vell rellotge del campanar de l'església.

Climent Picornell
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2024 12:24

 
Antivacunes i pseudociències diverses

Quan s'acosta el temps de menjar panellets em vaig a vacunar del grip i de la Covid i quan ho coment sempre sorgeixen els adoradors antivacunes i tota la seva xàtxera olorosa de pseudociències vàries que no fan sinó embullar i desinformar perillosament sobre la salut pública. La desinformació sobre les vacunes és una de les causes de l'enfonsament de les taxes de vacunació a nivells de fa dècades. Diversos estudis han demostrat que les mentides sobre les vacunes estan influint de manera decisiva en la reticència a vacunar-se.
Mirin, parlant de la COVID. “Tots els virus van generant còpies del seu genoma mentre infecten a altres organismes. En aquest procés es van produint petits canvis, mutacions genètiques en el genoma l'anàlisi del qual permet traçar com es transmet el virus entre persones. En investigar aquestes mutacions en el SARS-CoV-2, els científics han pogut establir el que es coneix com a ‘clústers’ filogenètics del coronavirus, diferents tipus o ‘branques’ del virus que expliquen el seu origen, evolució i difusió...” Això ho diu un web dels ministeris de Sanitat i de Ciència, coNprueba , que ofereix anàlisis científiques a nivell entenedor per a tothom i que els convit a visitar.
En canvi, això altre, m'ha arribat per Internet, una de tantes coses que és 'cola' dins el nostre mòbil o ordinador: “Envia el missatge a la major quantitat de persones possible: Els trossos de llimona en un tassó d'aigua calenta poden salvar-te per la resta de la teva vida, ho diu el professor Chen Horin, director general de l'Hospital Militar de Pequín. Les llimones calentes maten les cèl·lules canceroses!” Mare de Déu! El professor Chen Horin no existeix, com podien suposar, però qui ho anirà a cercar!
Em poden ben creure, les flors de Bach no fan cap efecte més enllà de l'efecte placebo, el Reiki inventat el 1922 pel budista Mikao Adai “guareix” amb la imposició de mans, la Magnetoteràpia aplica imants i altres collonades, la Iridologia defensa que l'iris revela la salut del pacient... La immensíssima part de tots aquests pseudo-remeis, ni estan publicats, ni se n'ha fet cap estudi científic, ni hi ha cap demostració fefaent més enllà del “m'han dit que un ha dit que li han dit que li ha anat molt bé”.
Tornem als anàlisis del web del Ministeri coNprueba. “La “Sanació espiritual activa és una tècnica no invasiva (no cruenta o traumàtica al no usar instruments que trenquen la pell o que penetren en el cos) que actua sobre el “cos energètic” de la persona per a generar efectes en el cos físic i restaurar la salut. Normalment el “guaridor” col·loca les mans damunt del pacient sense contacte físic, i utilitza el seu poder mental per a portar energia curativa als punts pròxims a la col·locació de mans. Conclusió final: La tècnica “sanació espiritual activa” no pot considerar-se terapèutica per a cap indicació clínica sobre la base de l'evidència trobada”.. I així, és fa l'anàlisi de l' eficàcia i seguretat del Zero Balancing, de la respiració conscient, del Tai-Chí, de la vacuoteràpia (Cupping o Teràpia amb ventoses), de la luminoteràpia en problemes de salut mental, de l'acupuntura en el dolor crònic no oncològic d'origen musculoesquéletic, de la musicoteràpia emprada per a reduir l'ansietat, de la dieta macrobiòtica, etc, etc.
Per a Carmen Bachiller les pseudociències enganxen perquè la Ciència a les aules no s'explica bé. A vegades els humans busquem l'efecte placebo quan no podem entendre algunes coses o quan no existeixen solucions. Necessitem creure-les. En un món de sobreinformació, accessible a través de la tecnologia, el camp està adobat per als falsos mites i les pseudociències. El mer desig de curar-se d'un càncer pot propiciar que recorreguem a teràpies alternatives buscant esperances, en lloc de recórrer a la teràpia tradicional que és més honesta i et diu si hi ha o no possibilitats. Cal fomentar l'escepticisme. Sol dir-se que el millor és que cadascú pensi el que vulgui i ja està. No és tan simple, entre el 15 i el 20% de la població creu en l'astrologia. El 30% en la sort, els fenòmens paranormals o les possibilitats de predir el futur i un 20% en remeiers o sanadors. Vegeu l'exemple de l'actor Peter Sellers que es va posar en mans d'un cirurgià psíquic - algú que se suposa que opera sense bisturí- o, fins i tot, Steve Jobs, d'Apple, una dels ments privilegiades del segle XX, que es va tractar de càncer per mètodes alternatius, amb fracàs.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2024 12:21

 
La classe mitjana i les eleccions als USA

Cada pic que hi ha eleccions als Estats Units d'Amèrica surt la pregunta: A qui ha votat la classe mitjana americana? Ara, a Kamala Harris o a Donald Trump? En la política nord-americana, "classe mitjana" no només significa un segment concret de la població, un grup demogràfic els vots del qual són necessaris per a l'èxit electoral. Segons A. O. Scott, representa un ideal, un principi moral, un conjunt de valors i interessos que no són particulars sinó universals. A la convenció demòcrata que va anomenar Harris aspirant a presidenta, la frase va aparèixer en tots els discursos, el d'un governador que és fill d'un multimilionari imperi hoteler, un actor fill i nét de magnats de Hollywood i una congressista que, un temps, va treballar de cambrera.
La meva estimada i de cada pic més inefable Viquipèdia (la Wikipedia en català) m'informa: “La classe mitjana és defineix per oposició als privilegiats i al baix proletariat. Està formada per aquelles persones d'ingressos regulars però que no són rics, que acostumen a tenir un treball assalariat. La seva aparició és relativament recent i és deu als avanços de la societat del benestar en el capitalisme. En les enquestes sociològiques, la majoria de persones és defineixen com de classe mitjana, independentment del seu nivell de renda”. Però malgrat que no existeix una definició exacta de la classe mitjana, hi ha un cert consens a l’hora de descriure-la, si més no a les economies avançades, com una part majoritària de la societat que comparteix uns valors determinats, que te una relativa estabilitat financera i que gaudeix d’una bona qualitat de vida, que espera traspassar a la seva descendència. També s’entén que la classe mitjana és capaç de viure de manera confortable, que pot incloure elements com tenir accés a un habitatge, gaudir d’oci, d’una bona atenció sanitària, d’un cert nivell educatiu o d’una jubilació decent o tenir prou capacitat per assumir despeses. inesperades. Ho diu CaixabankResearch. Per a l’OCDE a l’últim informe sobre desigualtat, que classifica com a classe mitjana les llars amb una renda entre el 75% i el 200% de la renda mitjana de la seva regió i any. Tenint en compte els diferents nivells d’ingressos mitjans, els ingressos d’una persona de classe mitjana a Espanya oscil·len entre els 7.750 i els 39.000 euros, amb una mitjana de 18.100 euros.
Els països amb una classe mitjana més àmplia exhibeixen nivells de confiança, d’inquietud política i de relacions socials més elevats. Per A. Leandre Ibar “la icònica imatge de l'Espanya del Seat 600 que prosperava i constituïa una nova classe social amb capacitat de consumir i l'ambició i possibilitat de licitar en l'ascensor social ha anat quedant antiga, sobretot, perquè la puixança i optimisme del moment han quedat superats per un temps econòmic molt menys vibrant”.
El declivi de la classe mitjana des de finals de la dècada dels 70 és un dels elements que explica l'evolució política, social i econòmica en bona part de les economies desenvolupades. Un bon exemple són els Estats Units, on l'any 2023 aproximadament un 50% de la població era de classe mitjana, mentre que el 1971 el 61% responia a aquesta definició, una tendència que és repeteix a les economies avançades, però a un ritme menys acusat. GADESO ens informava que un 43,3% de ciutadans considerats de classe mitjana de les Illes Balears és situa en el centre de l'espectre ideològic, en aquest percentatge cal afegir el 25,6% que és declara de centreesquerra i el 21,8% que es situa en el centredreta.
Tothom estima la classe mitjana."Mitjà" és una paraula complicada segons A. O. Scott. "Els nord-americans volen polítiques que donin a cada nord-americà l'oportunitat d'arribar a ser classe mitjana" digué el governador JB Pritzker d'Illinois. "Tenim l'oportunitat d'escollir una presidenta que sigui per a la classe mitjana perquè és de la classe mitjana", manifestà la diputada Alexandria Ocasio-Cortez.
Fa gairebé un segle, els sociòlegs Helen Merrell Lynd i Robert Staughton van anomenar el seu estudi clàssic del cor nord-americà "Middletown". "Tothom a Middletown corre absorbit per mantenir la seva feina o augmentar el seu salari, construir la seva casa, impulsar el seu club o església, educar els seus fills". La lleialtat a la classe mitjana no defineix però ni l'esquerra ni la dreta; transcendeix aquestes divisions. La classe mitjana moderna ara inclou els dos costats de la lluita de classes històrica.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Novembre, 2024 10:03

 
Jardins d'altri amb Estellés, PlayStation i les neiges d'antan 

Vaig aprendre a bresquejar pels meus Jardins d'Altri tot llegint Adolfo Bioy Casares qui, en els seus De Jardines ajenos, tan li era enllaçar una cita profana amb una pornogràfica, un adagi llatí amb una pintada del carrer. Som hi! Deia el gallec Castelao: “La tradició no és la història, és l'eternitat!” Sempre hi ha, però, l'altra cara de la moneda, diu el director del Museu Reina Sofía, Manuel Segade: “Hem de preservar un espai per allò altre, pel que és rar... però la tradició és molt pesada!”.
Vull ser a temps de la commemoració dels cents anys del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: “Els pits, les cuixes, / rodonesa bessona /  del flanc, el sexe, / entre la molsa uns llavis, / tanta bellesa, tanta!”. Com deia recull el que han dit, en aquest cas amb bon dret, altres: "Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort." (Joan Fuster). "Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies." (Ignasi Riera).
En una de les entrades del diari d'Alejandra Pizarnik, l' escriptora argentina : «El cel és la carn; l'infern, l'ànima». Jean-Paul Sartre deia que l'infern eren, o èrem, “els altres”. En això estava quan la filòsofa i poeta Chantal Maillard, en el «Prefaci» dels seus Diaris reunits ens diu : “Volar: només es pot volar amb el cos”. Paraules que recorden uns versos d' Hannah Arendt, en els seus Diaris filosòfics: «El fons es revela només a aquell que aconsegueix refer-se en plena caiguda, transformant-la en vol». Curiosa si més no la convergència-divergència de les tres escriptores. En Sartre deixeu-lo estar!
A la novel·la Los siguientes de Pedro Simón, el fill del protagonista li demana que li compri una PlayStation, i ell pensa: “A la vida hi ha una hermosa pantalla de la Play que te passes quan neteges el cul al teu bebé, i després n'hi ha una altra més lletja que te toca quan tens davant la merda del qui el te va netejar a tu”. Això ens succeeix en un moment vital en que ens toca més anar a tanatoris que a festes d'aniversari. I parlant de tanatoris: “Mortui vivos docent”, escrit a l'arc d'entrada d'una sala d'anatomia a una facultat de medicina a una universitat a l'India: “Els morts ensenyen als vius!” Molt anglès, però, aquest costum d'interpel·lar els estudiants universitaris en llatí. I no només anatomia ens ensenyen els morts!
“No hi ha cap dia en que no siguem feliços un moment” (Jorge Luís Borges). I la trob cantant Always look at the bright side of the life (“Mira sempre la part bona de la vida”) i l'acompany tararejant la part siulada del clàssic dels Monty Python, quan Crist i els lladres estan encreuats al Calvari. Inconsciència? Mala llet? Valentia? Diu Marie Hesse, escriptora i il·lustradora a El miedo: “Les meves amigues mares fadrines, solteres, són molt valentes. Tot i que és molt millor ser mare monoparental que amb una parella disfuncional”. És la paraula disfuncional la que em crida l'atenció, massa polisèmica! 
Francis Wolf, filòsof: “No podem seguir definint-nos en funció de la comunitat a la que pertanyem, perquè tot s'ha desdibuixat; ni per la identitat racial, que no existeix; ni per la identitat cultural, que és porosa; ni per la identitat social, que ha deixat de ser-ho a bastament, i la solidaritat de classe s'ha esbaldregat en una época de reivindicacions fetes trossos”. Ja se'n temia Leonard Cohen quan recollia el premi Príncipe de Asturias: “Hem d'estar preparats per a la gran derrota que a tots ens espera”. Devia pensar en quan li plomaren tots els diners mentre feia de budista per les muntanyes?
De totes les maneres el camí de la vida és inexorable. Tot rememorant la “Ballade des dames du temps jadis” de François Villon, Francesc Parcerisas escriu en Ai las, on són? On són? “El raspallet de les dents / el membre erecte / treure's les sabates / orinar / plegar la roba / col·locar un condó / où sont, où sont? / où sont les neiges d'antan?”

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom

jcmllonja | 05 Novembre, 2024 10:02

 
Dalt del turó amb llentiscle, bravejar i un país sense nom.
 
Les mates van carregades dels seus fruits de llentiscle, hi haurà menjar pels aucells tardorals i hivernals que ja han començat a arribar. En Miquel Ticolau cultiva un enorme sementer amb el seu tractor, la terra torna bruna i darrera, darrera, hi van aletejant dues dotzenes d'esplugabous. És hora prima i les ombres allargassades donen a la tramoia rural un toc d'escenari. Me passa na Caterina Capmany corrent, aviat: “No m'atur, d'aquí a mitja hora he de ser dins el cotxe cap a Ciutat!”. Un codonyer amaga el groc dels fruits i un magraner mostra el vermell dels seus. Prest haurem de pensar en encendre la foganya i, amb la imatge del foc encès, pens en un vers de Henri Cole: “Sense amor una casa es condemna”.
Veig n'Arnau de ca na Pastora que pega sempentes a un tronc, és dins el seu boci de Son Amadora, pareix que esbuca qualque cosa. “Que va bé?” li dic “Idò, vaig començar a tomar, amb una falç, lo més tendre d'una figuera de moro” me diu “però quant he arribat a lo de més avall: és com una soca, no, una socota, vatuadell tu!  És tan fort com es tronc d'un arbre!” Sent els lladrucs dels cans, algun plora. Pens que els cans de la casta Border Collie es van fent els senyors de les guardes d'ovelles, són animals llestos i curosos, i els pastors ho reconeixen. També direm adéu als nostres cans de bestiar? Encara record la meva fidel Fosca, que va viure més de quinze anys amb nosaltres.
Baix a la vila i pas per davant Can Prudenci. Fa un poc de serena però en Joan Prudenci és a la fresca, és dels pocs que encara gira la televisió per la finestra de cara al carrer i surt a mirar-la des de la voravia. Cansat de que li demanin: “Què mires?” S'emprenya i contesta de mala manera, en aquest cas a n'en Jordi Brusca: “I que no ho veus que mir? Lo que fan, mir, lo-que-fan! Ho has entès!” En Brusca se gira i me comenta: “Aquest tot lo dia remuga!”. Quant era nin, en Brusca, sempre fugia a sa mare: “Vine aquí que te rebentaré!” sentien cridar aquella doneta. Ell, inevitablement, en la correguda, solia travelar i caure i el sen Tòfol Mascollat, que el vigilava, li enflocava: “Que t'has fet mal?” I si li responia:  “No!” solia contestar: “Idò has caigut de bades!”
A la barra del cassino en Sion de son Piqueres, que anava ben amerat, bravejava molt de 'fer-ho'. Fins que un que anava amb ell, que era extern, li diu: “Me sents Sion? Anar de putes, pagant, és molt bo de fer, lo puta és follar-te una monja! D'això si que en podries bravejar!” Converses d'altura, d'altar fumat i missa de tres, les d'avui vespre. Record, també, que en Miquel Reguitzer un dia, en aquest mateix tasser, va sentenciar: “He boixat amb tres-centes dones. Dues-centes pagant i la resta de franc!” “No li has fet molt de cas!” me va fer veure en Toni Bras, el dia que en Reguitzer ho va dir. “Jo faig cas a qui vull” li vaig dir “i aquest no el se mereix! I ja està dit tot!”
Algú de la rotlada s'enyora de com eren els cafès d'abans als petits pobles com el nostre. Plens de gent, de taulades que jugaven a cartes, a escambrí, a tutti, a escacs, vells que pontificaven i fumaven en pipa, amb mesa de billar, fum del tabac... “Record molt bé al sen Pífol i al vicari Corbella jugant a caramboles, se provaven sa paciència un a s'altre, ara s'ho miraven d'aquí, i d'allà, i... a la fi emprenyat d'esperar el vicari deia: 'Això haurà de mester suor de caminers!' I en Pífol sense mirar-lo, però parant atenció a com estaven les bolles, responia: “Tothom ha de fer lo que sap fer, cuando no, ha de fer nosa!” Al vicari Corbella li havien posat de mal nom “Botador”, perquè un dia de missa major varen veure que el confessor, que era ell, pegava un bot enorme, com de jugar a piola, per damunt el confessat que estava agenollat. Succeïa que havia passat una rata per dins el confessionari. Ni més, ni pus... res... coses d'un temps. I ara, mirau, som una única taula en tot el cafè i no jugam ni a truc!”
Torn cap a ca nostra, de cada pic em costa més pujar el turó. Quan rod la clau per entrar, em venen al cap un versos d'en Gabriel Florit, “Sabateret”, de Sineu, al cel sia: “No hi ha res més trist / que un riu sec, / que un pou eixut, / que un nin perdut / que no sap el seu nom, / que un país perdut / que no sap el seu nom”. Au!  A colgar-se falta gent!

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 69 70 71  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb