Climent Picornell

Claveller d'aire, taronges i felicitat

jcmllonja | 08 Maig, 2019 17:20

Dalt del Turó

 

Claveller d’aire, taronges i felicitat

 

Climent Picornell

 

El claveller d’aire del jardí, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.

Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn,  i la freixura pel frit de Pasqua.

Precisament el me trob a n’Andreu que discuteix amb un altre home:  “A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?  Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.

Una joveneta surt de dins un cotxe aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.

Hi havia quatre ànimes al cafè i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.  “ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió,  però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,  no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.

Poc a poc arriben els analistes polítics,  hi ha hagut eleccions,  i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.  La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”

Me’n torn cap al turó i només entrar a ca nostra  en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges:  “Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc,  però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”

Pasqua ha estat passada per aigua.  No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosers florits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me  /  a la pàtria celestial !”  Pens si érem més feliços abans,  però un consell antic diu:  “Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.

 


Ravanissa, capsibos i olivˇ

jcmllonja | 15 Abril, 2019 13:09

Dalt del turó

Ravanissa, capsibos i olivó

Climent Picornell

Apareix la primavera de cop, de ple cap a l’estiu. De cada any les estacions intermèdies són més curtes o desapareixen. De l’hivern passam a l’estiu. Mir els sembrats i hi repar moltes espases, aquells gladiolets color púrpura, entremig del blat i l’ordi i, sobretot, la ravanissa groga que ho senyoreja tot. Els sembrat van magres i les faves tomben el coll, no plou fa estona. Sent els puputs –pupuput!pupuput!pupuput!- que canten i que encara mengen cuques de la processionària dels pins. Salut a na Francisca Tirolo que sembra cebes amb el seu fill a un bocí del camí de les Casetes, prop de la cruïlla de les cases de l’hort de ca don Xim. “Me sents Climent?”, me diu, “tu que t’assolelles: molts de dies bons, fan un any dolent. Pels pagesos vull dir, per voltros, oficinistes, vos és ben igual, però la cosa va malament”.

Passa un al·lota passejant la seva cusseta. I pens amb la ironia i el destí, del seu malnom. M’ho contà mon pare. El mestre Lliteras, batiava els al·lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satán”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”... A “S’aucellet” l’anomenaren així perquè un dia el mestre va demanar : “¿Que es  el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és s’arco iris?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit!”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta :  “S’aucellet”. Tota la seva família va ser, fins ara, de Ca S’aucellet.

L’amo en Toni de ses Ferritges passa revista al personal que passeja i als qui són dins el cafè:  “Aquell que xerra pes colzos, just se’n recorda de santa Bàrbara quan trona”; “aquell altre, el veus?, només diu sa veritat quan s’erra”; “ i aquell de més a baix m’ha fet es corc de s’orella malalt només de repetir-me sa mateixa mentida, quan xerren malament de qualcú li agrada afegir garbes a n’es feix”. “I aquell que està tot sol ?”  li deman : “Encalça’l a n’ aquest tord d’olivó!  Se creu que el rei li ha de guardar els porcs, s’infla i s’infla i qualque dia es bony rebentarà...!” M’assenyala una dona que fa tres pics que passa: “Aquesta va i ve,  com el batiport de Sóller”.

A una taulada grossa amb vells i joves plegats algú diu que ha sentit que volen posar en marxa aquella sarsuela Ai Quaquin que has vengut de prim! Que conta les andances d’en Quaquin que torna de l’Argentina més pelat que un jonc i  l’amo en Miquel Mane se posa a cantar: “Que hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols / com no hi ha en el món / fugim de la ditxa / bàmbols, bàmbols som !” “Això ho és d’en Quaquin, m’ho sé tot de memòria, ara m’heu fet tornar jove una grapada d’anys”, diu ell.

Diu n’Arnau de son Bastó: “A jo, els dragons me fan molt d’asunto. Crec que és per mor de què mumare me deia que si me’n queia un damunt el m’haurien de desferrar amb una planxa calenta. Pensa tu! Però jo ho vaig processar de petit i ara de gran no m’ho puc llevar des cap”. Algú comenta que es veuen menys aucells que abans i n’Amador de can Llamp conta: “Mon pare quan havia sembrat ses tomatigueres i les havia regades posava un parell o tres de canyes, com a mànecs de granera, dretes i clavades en terra. I, tu, quan ho miraves d’enfora ja hi havia un capsibo damunt que talaiava i baixava a menjar-se els escarabats”. “Capsibo?” demana un, “sí, capsibo, a altres pobles les diuen capseriganys o capsigranys, són putes, i quan tenen molt de menjar el guarden clavat a les pues de les mates”.

 “Qui és aquest?”  “És casat amb una filla d’en Tomeu Boira”, contesta en Miquel Macarroner, “és de per devers Santanyí, o de per allà baix. Me contaren que a un bocí, amb caseta, que té per devers sa Baronia, els de s’electricitat li foteren un ‘poste’ a un lloc i ell no li volia. I, ben xalest, va agafar es motoret i el va serrar. Idò tu! Tornaren els de s’electricitat i li demanaren per favor on el volia, i allà li posaren. No, i és que de vegades val més una barramada que un ja està fet. Sí, sobretot amb aquests que van tan sobrats, vestits amb un uniforme, sigui el que sigui...”

Feim un tast d’oli d’ullastre. Està fet amb olivons d’ullastres de per devers els Castellots. És un oli primitiu, de bon color, perfumat i amb un retrogust àcid. Molt bo pel pa amb oli. Felicitam a en Francesc Casadesús que ha tengut la paciència de recol·lectar l’olivó i dur-lo a la tafona.


Llebres i rotondes

jcmllonja | 01 Abril, 2019 11:44

Dalt del turó

Llebres i rotondes

Climent Picornell

 

Vaig a veure els meus tarongers del puig del Càrritx: enguany és un any de moltes taronges. Hi ha menys ametlers florits que altres anys, molts són morts,  i més bocins abandonats, arribarà que els ullastres s’ho menjaran tot, fan molta via,  primer serà un revellar i després un ullastrar. Molts de bocins estan per sembrar encara i, per frissar, a un parell de tractors els han hagut de treure que s’havien encallat dins el fang de la terra molla.

A la rotonda de la sortida del poble un estranger quasi m’enverga una nespla. Pens que la rotonda és una de les construccions que més han proliferat aquests darrers anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres. Sigui com sigui n’han aparegudes a balquena. La veritat és que hi ha tot un art de saber entrar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo qué té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les més nostres: Rotondes nostres. Amb fassers i estàtues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, màquines d’apissonar o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perquè faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòrics de ferro davant “Es Cruce”. M’han contat que en Toni “Bassetja” s’asustà de bon de veres quan les va veure i, en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses nostres.

Les xafarderies facebookeres del poble circulen amb intensitat ja sia les dels naturals del poble com les dels nouvinguts, que si bregues pels carrers del poble, que si la guàrdia civil ve amb més freqüència, que si una està embarassada d’un negre, que si dos coneguts s’aferraren per una discussió per una fita de dos bocins veïnats...

S’acosten les eleccions i els diferents actors polítics es comencen a moure. Al poble tot es fa amb menjar: xerrada política i menjar o xerrada i dinar. Les panades i els cocarrois i les ensaïmades són un incentiu polític de primer ordre. Servidor ho observa amb atenció, malgrat no serveixi per a la política. Com me va dir el sen Masseno: “Tu no serveixes ni per fer ombra”.

 

M’atur a comprar una ensaïmada de tallades, en no res serem als darrers dies de Quaresma. Més content que un ca amb un os, a la sortida me trob en Bernadí Gost que avui ja du el seu monotema: “A mi ses dones m’han enganat molt.  Me deien sempre que era un polvo, i només un polvo  i al segon ja volien dedicació exclusiva, només a ella... Totes m’han  dit sempre lo mateix. M’han enganat molt!”  El deix amb tot aquest endiumenjat.

Me conviden a un dinar monogràfic de llebres, caçades. Som un grup heterogeni de caçadors il·lustrats i de no caçadors que es reuneixen a iniciativa dels primers per tastar: per començar unes burballes de llebre, després un civet de llebre i finalment uns lloms i llomets dels mateixos animals. El cuiner, eficaç i diligent, es fa esperar. Allò bull, hi tiren les burballes i al final un toc “gore”, un bon caduf de sang crua i líquida, ben vermella, que en bullir dona un toc negrós al brou. Deliciós. Altra tant del civet, no va voler fer llebre a la Royal, però el civet és boníssim amb el gustet de vi exacte. I finalment els llomets d’aquells animalons, només volta i volta per dins una pella, fluixíssims  i gustosíssims. Els tiramisús del final escalfen la conversa, viva i relaxada, a un racó de la taula es parla de caceres i peces cobrades,  i a l’altre part, de foravila i en concret de fer estelles del ametllers que ha mort la xilel·la.

Me sent que vaig cop-piu. Els al·lots han deixat la casa buida, vull dir que ja no hi són com hi eren abans, més temps. Ara cadascú campa per ca seva i les visites són més esparses. Ens queda la companyia dels moixos,  que en fan poca. Reflexion sobre el llibre que llegesc, acompanyat amb música de Norah Jones (la filla de Rahvi Shankar) : “Vine amb mi allà on no ens puguin temptar amb les seves mentides”.


Temps i contarelles de gener

jcmllonja | 05 Febrer, 2019 13:34

Dalt del turó

Temps i contarelles de gener

Climent Picornell

Les calmes de gener i l’anticicló estancat damunt Europa forneixen uns dies calms i assolellats. Fa fred a les nits i bon estar durant els dies. Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i les dones del temps —ajudats per una gran parafernàlia tècnica— hem deixat de banda tota la saviesa del poble.

El fet de tenir a Mallorca una climatologia irregular («Temps, dones i fortuna, fan més voltes que sa Lluna»), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: «Quan Déu ho vol, sense ennigulats i tot, plou». Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a «pronòstics», reposades moltes en el santoral. També existien «senyes» del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen —es diu que van «mortals»—, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les antigues foganyes, són senyals de què ha de ploure. I “Si la Candelera riu, lluny és s’estiu”, i “... si plora, s’hivern és fora” és el dos de febrer—, però també: «Tant si plora com si riu, lluny és s’estiu».

Certament creix l’ interès social pel clima, com es reflecteix a Internet; les estacions climàtiques modernes —que han baixat molt de preu— poden enviar les dades directament al nostre ordinador. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima, ara canviant. Vegeu: «Aigo de gener, umpl ses botes i es graner», «Aigo de gener tot l’any va bé», «Brusques de gener, bon any mos ve», «Gener abeurat, febrer gelat», «Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar».  Ben cert, no és veritat?

Pas per davant la casa de na Caterina Vallsala. Surt una música i una cridòria estruendosa. Pens que ha tengut mala sort. A na Caterina li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anaren de quatres a Sudamèrica i tornaren amb una nina, ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però, un dia,  després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrere els homes que acabà, anys després, amb tres embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un «te tornaré». Que fou veritat, però que durà poc. Retornà cap aquí i acabà en un pis tutelat per una administració pública. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, es feren grans més aviat del que s’hi haurien fet normalment. Ara aquella nina, amb tres fills de tres homes diferents, viu a la casa dels seus pares mallorquins, ca na Caterina Vallsala al carrer de ses Perdius per on pas jo ara passejant, deia que hi viu amb els seus pares i germans biològics, que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu,  viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa que ho faci, oblidar, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

Els meus quintos em recorden que enguany en feim setanta, d’anys, i què hem de fer un dinar de pinyol vermell. No m’agraden les trobades dels qui férem el batxillerat junts o dels qui som quintos. No m’agrada veure en què ens hem convertit. Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta pams, no us pensàssiu- dins el temporal o la calma de la jubilació, els qui hi hem arribat. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixam l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades aquí en un "me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de la ruralia de Mallorca.

"Vos ne recordau de quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparegué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té ses orelles grosses, aquest que acompanya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!  L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià Ca mort i n’Arnau Rafelino l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,  a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no ha fet menar el camió a s’ase", tornà a dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni Duret -qui morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-. I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan érem nins. 

Deia que en aquestes reunions , de quintos o de batxillers, és fa molt això del recordar. Però no es volen recordar de l’esplendor dels cossos de quan eren joves,  ara mig destruïts pel pas dels anys. Bé, les reunions es solen desfer, després del dinar: adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats, quatre mentides o quatre veritats dels primers que han fuit. “A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista...”; “A n’en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees”. "Ai, si és el pàncrees no té remei!" I coses com aquestes...  Pareix com si de tota una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.


Verros i polissons

jcmllonja | 13 Desembre, 2018 11:03

Dalt del turó

Verros  i  polissons

Climent Picornell

No fa fred encara, però ha plogut molt i en poc temps i hi ha moll per foravila. Un cap de fibló destrossa uns hivernacles a la vila on s’hi fan flors i planters. Trob davant ca nostra dos veïnats i ho comentam. “Vos ne recordau d’un altre que va passar fa vint anys? Arrabassà arbres i un parell de xemeneies des poble.” Diu l’amo en Mateu Xoflis.  Afegeix el sen Tòfol Aguait: “Degué ser es mateix cap de fibló que aixecà es ferrer Peremates d’en terra. Torraven una porcella i ell va anar a protegir-la, però es fibló el se’n dugué vint passes enfora i el tirà damunt una mata. A ell el trobaren,  a sa porcella, no”

Entram a  l’hivern i suposadament a les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré en el seu refranyer per a constipats: “Sant Fluimucil gloriós / feis que me fugi sa tos! / Sant Vicks-vaporub tenaç / desembossau-me bé es nas! / Halls i Praims, faré una festa...  / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable el que deia Emil Cioran: ‘Les fonts d’un  escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’.

Vet aqui una vergonya d’escriptor. Que no ho és tant perquè és el somni d’anit. Somii que dorm dins l’entrada de ca nostra, amb un bon matalàs que ocupa tota l’amplària de l’entrada. De prompte sent qualcú que baixa l’escala i prova d’obrir el llum, però no s’encén, i jo pens “Què punyetes passa? Si el pag jo al llum!” Pitj repetides vegades, sense que s’encengui. La gent que baixa ja arriba. No sé com però reconec en Macià –el jove veïnat de ca nostra- que va amb una gorra (ho sé malgrat estigui a les fosques, coses dels somnis) i sé que va amb una al·lota seva (me l’imagin com una qui anava amb ell fa un temps, ara no sé si en té, però al somni era així). Ells es troben amb el matalàs i sense cap pregunta s’hi ajeuen. La veritat és que un servidor s’hi troba bé, confortable, malgrat ser l’entrada de la casa. Som al costat d’ella, que comença a fregar-se amb jo, fins que s’encamella damunt, sense bragues, nua per la part de baix i puc notar damunt les cames el seu sexe. Sense que en Macià se’n temi, supòs, el somni no em donava informació d’això, li pos la mà damunt. Not perfectament la seva vulva, el seu pèl, les rues interiors i el gust que ella i jo estam començant a passar i... aquí s’acaba. Com tots els somnis, quan venia lo millor.

Surt del forn i el me trob a un cap de cantó: “M’han dit que vos doni les gràcies”.  “Me sents? Diga-los que en tenc encara de s’altra vegada que me’n donares”. És l’amo en Miquel d’Alpara, un “Sèneca” de poble, franc  i generós a l’hora de donar consells. Molt més savis que el que vaig sentir a un d’aquests coachers moderns que predicava per una televisió, el que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava així de bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar el predicador del benestar i de la felicitat els milions d’aturats que hi ha i, sobretot, la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant però, per arribar-hi, feien falta unes quantes coses abans, entre altres,  una revolució proletària. Quasi res du el diari!

Som a una taula del cafè amb tres homos grans, quintos, sumen, els tres, dos-cents setanta-nou anys. Els coment que ha mort fa poc, als 103 anys  –deu més que ells-  Rita Levi Montalcini, premi Nobel de medicina que solia dir : "Quan mor el cos, sobreviu el què has fet, el missatge que has donat”.  Pens que caldria  contraposar-hi la visió grollera de l’aforisme de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata em fortifica”, que, en mallorquí, és transforma en : “Tot el que no mata engreixa”. “Que has dit?” Me demana en Nofre Lluna. “Res, xerrava amb jo mateix”.  Després d’una estona de silenci, en Melcior de ca n’Estruc diu: “Tots aquests externs que han vengut a viure a la vila passegen un ca, a vegades dos. Jo crec que han vengut per poder tenir es ca a n’es corral. Ja ho veus tu,  abans passejaven els verros i ara passegen els cans”.  “Els verros? “ deman jo. “Abans els qui tenien cans no els passejaven, els tenien per caçar o per guardar, però n’hi havia tres que passejaven els seus verros pel poble – en Marc, en Mort i na Mateveta-  i s’oferien per donar-lo a ses truges. Llogaven es verro, ho entens? Un pic per dia. El duien a sa mateixa casa dos pics per dos duros...  Ja ho veus quin canvi!”

Segueix la conversa amb el meu sanedrí particular. “Vos ne recodau, crec que va ser en Tià Gran qui un dia de Corema dormia i es va despertar mentre el rector predicava: “I el Bon Jesús es va morir per voltros!”. Mig endormiscat va respondre:   “Morir? No sabia ni que estàs malalt?”. “Era polissó en Tià Gran”,  diu en Toni Botiguer,  “però no es lo mateix ser polissó que ser intel·ligent. No. Un polissó et vol fotre... pot ser intel·ligent,  però si te vol fotre és polissó”. “Es qui era intel·ligent era s’ase  d’en Garaví. S’ase d’en Garaví s’aturava tot sol a totes ses tavernes on l’amo hi feia una seca. Estava ensenyat es puta aset. Ho havia aprés, mira tu si són intel·ligents els animalets!”

Retorn a ca nostra a fer un poc de feina amb un tema de toponímia i pens que devien ser els déus els qui tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenòmens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posarem noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa. Ve aquesta reflexió arran de que a un mapa militar he vist escrit “Casucha” on hi tocaria anar, ben escrit, el topònim “Carrutxa”. Se veu que els militars estrucaven els nostres noms de lloc com qui estruca blat de les Índies.

 

 

 


Salvatgina puta!

jcmllonja | 03 Agost, 2018 12:22

Dalt del turó

Salvatgina puta!

Climent Picornell

El paisatge de foravila s’ha concentrat en els camps segats i les bales de palla, rodones i grosses, contrapunt de la calor de l’estiu.  Hi ha enguany molts de caragolins refugiats a dalt de les mates de fonoll com si fossen poms atapeïts de flors amb closques. Record amb nostàlgia les caragolinades que es feien abans amb els veïnats a la fresca. No sé qui me va esmentar l’abundància de perdius, que es mengen les domàtigues per foravila i jo m’he topat amb dos esbarts. “Ses garroves enguany pareixen botifarrons! Saps que hi van de bones,  allò va ploure quan era hora i ara se coneix” me comenta na Joana Corberana que també se passeja. Ha fet molta boira i els rostolls són ben banyats.

Una colla de xorics gisca per damunt el campanar. Passada l’església sent la televisió, fortíssima, quan pas per davant ca madò Praxedis de can Vauma. Ja no surt i quasi no hi sent per això li tenen posada cada dia la missa, l’any que ve farà cent anys. Veig en Sion assegut a un dels bars de la plaça Vella, allà me top amb en Cosme Guixa que sempre va manades desfetes, apressat: “En  Sion Masdeu beu molts de gintònics, s’hi posa de bon dematí i no atura en tot lo dia, té una guarda d’ovelles veïnat de lo meu i les mata de fam, s’altre dia encara els vaig donar sa poda de ses oliveres per menjar perquè me feren llàstima... i els agradava molt o estaven famolenques no ho sé. Du mal camí en Sion, i fa molt mala cara, acabarà malament, massa gintònics”.

Pel poble la gent surt els vespres, que han estat benignes fins ara, i està a la fresca defora de ca seva o fa rotllana, com un servidor, a un cassino de la plaça Nova. Passen també alguns moros amb les seves xilabes d’estiu llargues  fins als peus... Els comentaris són oposats, ja els deveu imaginar: “No tenen vergonya! Aquí han d’anar com els altres! Ho fan per provocar!” Alguns més indiferents: “No... i deuen anar fresquets amb aquests camissons, sobretot si van amb so batall a lloure”. Els pro-magrebins: “Les arrels no s’han de perdre mai, ni ells ni noltros!”  I coses com aquestes,  mentre un demana un combinat, l’altre un granissat, i l’altre una canyeta ben fresca. A la nostra dreta contemplam com es desenvolupa l’eclipsi total de lluna  –lluna de sang, li diuen- i després recupera la frescor. “No el tornarem a veure fins d’aquí a cents anys” diu en Miquel Fidonet. “No, i ets optimista tu. D’aquí a cents anys no en correrà cap de noltros per aquí baix!”. “Qui sap?” Replica sempre positiu n’Amador de sa casa Gran.

Conta en Julià Boscà que en Tomeu Ferranyé va vendre un bocí, fa estona, per un milió de pessetes, que va cobrar rup-a-rup, una damunt s’altra, res d’anar al banc. Amb la seva fortuna a les mans i per por de que no la hi robassin va cavil·lar on l’amagaria, i a la fi, se li encengué una llumeta. Va comprar un pa de dos kilos i a poc a poc el buidà de tota la molla. Dins aquell recipient buit hi enfornà els bitllets i allò li feu de banc o de caixa. Algú afegí que un nebot seu ho afinà i també hi posava mà, i fins i tot alguna vegada convidava el conco, amb els “seus” doblers.

“Por? I sa por en haver-la vista és poca cosa”.  Ho diu n’Arnau de Son Deix “però jo que visc a foravila qualque pic n’he tenguda. Un vespre feia fosca negra, però negra, jo ja era dins es llit i vaig sentir: toc-toc-toc,  un renouer a defora. I així tres o quatre vegades: toc-toc-toc. Vaig agafar s’escopeta i vaig mirar, no vaig veure ningú. Vaig obrir sa porta i afin es ca amb un pot passat pes cap i allò, com que no hi veia, allà on pegava toc-toc-toc. Sa dona li havia donat menjar dins aquell pot i s’animalet hi aficà es cap i llavors no el podia treure. Ja veus tu sa por què era”.  En Joan Masseno conta que un dia sentia a la sala de damunt un renouer con si qualcú arrossegàs coses: jas-jas-jas. I no s’aturava i de cada pic anava a més. Armat de valor puja i se troba un moix davall un garbell, que en volia sortir i no podia, i el garbell anava d’una banda a s’altra: jas-jas-jas. Una altra por que no va ser res.

La conversa va de la collita de gra d’enguany que sembla que és molt bona, de les diferents ‘cossetxadores’ que operen pel poble. El rendiment a alguns llocs ha arribat a la fita extraordinària de mil quilos per quartó, quatre tonelades per quarterada com a cosa excepcional. Les ‘cossetxadores’ carreguen el gra dins els grans remolcs que duen el blat o l’ordi cap a la cooperativa o cap als magatzems de l’amo en Toni Fontanet, que diuen que és molt vell, però que encara vigila personalment el seu negoci, algú assegura que engreixat en temps del contrabando.

“Ara sa palla no val res, però un any l’amo en Joan Molonco amb sa palla que va fer i va vendre, se va comprar un  trast a s’Illot. I ara, pensa tu... molts de  bocins s’aboleixen, plens de revells d’ullastre. Tota la pagesia s’abolirà”. “Ou!” Li diuen. “ Atura es carro! Que encara queden pagesos valents i joves!” “Si, sí valents? Ja me donareu sa raó”. La situació a Catalunya, el trullet de les oposicions dels joves de la vila, la sembra de vinya al poble (“És vi fet de callet és com es mè: o t’agrada o no t’agrada!” sentencia n’Amador de Montsalva), les diverses olors que fan les bufes dijunes o “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit” són els resums dels diversos temes que s’analitzen.

“Salvatgina puta!” Això és el que va contestar el mestre Pagès quan amb un grup de la vila va baixar a l’ Institut Ramon Llull de Palma a examinar-se i lo primer que varen fer va ser agafar la gorra al bidell i començar a córrer  i la se passaven, entre en Marquet i en Ventran, fins que la tiraren per avall des de el pis de damunt. “Mestre,  i quina casta d’alumnes duis?” “Salvatgina puta!” va respondre ell.

A darrera dues dones separades de fa poc es conten, és un suposar, els detalls de les seves batalles. “El Bon Jesús va fer sants els seus parents”, diu qualcú i no sabem a qui es refereix. A algú altre de la rotllana li pega l’enyorança i recorda quan anava a vendre melons a Alaró amb el carro, amb son pare, i a mitjan camí el pare baixava i li tallava d’un lloc que ell sabia, un poc de canya de sucre per xupar durant el lent recorregut. La força de la memòria.

 

 


Vermell de roselles

jcmllonja | 02 Juliol, 2018 12:43

Dalt del Turó

Vermell  de roselles

Climent Picornell

Vaig a fer una volta fins els pinars de Son Juny. Els sembrats tornen rossos molt aviat i prest seran grocs i segadors. Entre ells, a vegades a balquena, hi surten les roselles. És inevitable recordar al gran poeta Salvador Espriu:   Ara digueu: "La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. /  Amb nova falç comencem a segar  / el blat madur i amb ell, les males herbes."  / Ah, joves llavis desclosos després  / de la foscor, si sabíeu com l'alba  / ens ha trigat, com és llarg d'esperar  / un alçament de llum en la tenebra!  / Però hem viscut per salvar-vos els mots,  / per retornar-vos el nom de cada cosa,  / perquè seguíssiu el recte camí  /  d'accés al ple domini de la terra.

Faig coa al forn, avui pareix que ho regalen. “Vols es pa llescat?”, demana la fornera i respon en Tià Peremates: “Vols es pa llescat, vols es pa llescat... au, au, au... què és això des pa llescat? Fa com a colló. Arribarà que no sabrem ni tallar es pa! Pa llescat! No veus que un dia mos demanaran si el volem rovegat: idò jas! Bon Jesuset!”  I surt remugant de mala manera amb un pa de dos quilos davall el braç: sense llescar, evidentment.

Pas per davant l’església i sent les dones, perquè tot són dones, i poques, ho he mirat: “Oh Maria, mare mia /  salvadora del mortal / emparau-me i guiau-me / a la pàtria celestial. / Amb los àngels i arcàngels / a Maria cantaré / més hermosa que la rosa / més florida que el roser”. Això s’acaba, pens, recordant el mes de Maria de quan era infant amb l’església quasi plena i tot l’altar major ple de flors.

Al cassino avui hi ha de tertulians el sanedrí dels homes de més edat.  “Aquest solar l’hauries de comprar tu. Te fa finca! Això no té preu!” Li diu el sen Arnau de Santacília a l’amo en Bernat de Menton, i aquest li respon: “No vull anar a cas notari, ja no tenc edat. No hi vull tornar, si el volen que el comprin els meus fills”. “Ho comprarà un estranger” replica n’Arnau “ i el tendràs de veïnat i no són com noltros! Tenen uns altres costums!”  “No el vull comprar t’he dit” i acaba fluixet en Bernat: “i tu saps que puc, que dobblers no me’n falten i a més: no vaig de córrer es xoquí!”  Com qui diu no vull anar d’aquí a allà de bades!

“Un capellà castrense tenia d’ordenança el meu germà quan feia el servici, li feia com de criat, i no anà mai a n’es quarter. Abans manaven molt els capellans, no com ara!” “Encara ara...” replica en Toni Boirí. “Idò saps quina era s’especialitat des castrense? Posar-se en nom seu cases i finques d’algunes beates després d’haver-los promès que anirien cap dret cap a n’el cel”. “No... i són molt putes”. “L’església en sap molt de posar-se coses en nom seu. Fa dos-mil anys que ho fan i hi tenen sa mà trencada. Sense anar massa enfora lo que va passar amb sa senyora de can Vorquis, que li canviaren es testament, dues hores abans de morir, amb s’ajuda de dues monges i un notari dels seus. Entraren dins es quarto, tancaren es biuló i... Saps que en saben! Vaja!” L’amo en Biel Grandé és dels pocs anticlericals purs que conec, no hi ha conversa on no surtin els capellans i les seves suposades malifetes.

Torn a ca nostra pensant que demà he de fer el bolic per anar-me’n lluny però passaré gust de ser per la vila un altre dia. El taronger bord del corral de baix encara va carregat de taronges. Llegesc al diari que és mort en Màrius Sampere i Passarell, cerc un dels seus llibres a la bilioteca –si se’n pot dir biblioteca als caramulls i prestatges replens- i, oh meravella!, en trob alguns.  "Per què tot comença pel principi? / No té sentit. El temps /    et fa salivera a la boca.  Així / ressuscita aquella estrella / morta fa mil·lennis / i, veus? / ja s'encén, / ja no és mentida, ja / sé que les coses no s'acaben / ni comencen:  s'entrecreuen. Sí, ja sé / que viure és provar-ho infinites vegades" ('Jerarquies', 2003).

 


Les possessions

jcmllonja | 15 Maig, 2018 20:59


 

Dalt del turó

Les possessions

Climent Picornell

 

Retorn al cafè després de la passejada, els ametlons ja són grossos i des del turó del Mussol es veu tot foravila, tenyida de diferents verds i les possessions a la llunyania: Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, Solanda, Meià, Tagamanent, s’Almudaina.

Quan entr dins el cassino en Sion Nogroi comenta: “Idò les m’han robades totes, ses carxofes vull dir. En tenc una trinxa devora sa partió des bocí i les m’han fotudes totes, i eren d’aquelles negres, tan bones per menjar mullades en vinagre o torradetes, idò tu: cap ni una!”

Els coment que m’han encarregat el pròleg d’un llibre sobre possessions de Mallorca. “Possessions?” Diu en Miquel Blanquer: “D’això ja no en queden, vull dir que ja no són lo que eren quan hi havia missatges a balquena, allò hi havia parellers, bacivers, somerers, vaquers, cabassers, carreters, porquerets, conradors, hortolans, femeters, pastors, garriguers, criades, cuineres...  Segons la grandària de la possessió una munió de treballadors la feien bullir durant la setmana i, els que podien, es diumenge anaven a n’els pobles de veïnat d’on se suposa que eren nadius. No era estrany que en èpoques de treball excepcional –sega, verema, collida d’oliva, poda...- llogassin més jornalers i jornaleres. I ara? Res de res, les que no són buides tenen un pagès, que no hi sol jeure i les cases queden totes soles”.

“I les que s’han venudes que me’n dius? Ho has de posar a n’això que escrius. Senyors d’aquell d’un temps, ja no en queden”.  Els ho dic que hi pos que la substitució dels llinatges que de forma tradicional havien tengut la propietat és deguda a la compravenda per  part de nous propietaris de diferent extracció social. Això s’accelera a partir de mitjans del segle XIX,  a partir de la legislació desvinculadora que eliminava els fideïcomisos que afectaven a gran part de la propietat de les possessions i fa entrar aquestes en un nou mercat de compradors que seran comerciants o arrendataris de les mateixes, però també pagesos enriquits o ciutadans amb negocis d’èxit . “Però alguns senyors, botifarres,  sí que en queden, tenien tant que encara després de vendre, qualque cosa els queda”, afegesc.

L’amo en Joan Bresca diu fluixet: “Aquí, molts d’amos de possessió, compraren a n’els senyors, el gerent comprà al propietari, m’entens? Això passà molt, enganaven als senyors amb els contes i s’enriquien tant que la hi compraven”. “No... i estrangers que han comprat, també n’hi ha” diu en Sion Nogroi  “I no en parlem dels agroturismes o hotels que hi han fet a les cases”. Malgrat aquests processos de venda, pens, que és veritat que sempre quedaran propietaris dels vells llinatges,  que arribaran fins als nostre dies, però desvirtuant l’ús tradicional de la finca. Com el cas d’Els Calderers on fan un ús neo-rural de l’explotació convertida en un parc temàtic per a visita de turistes. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després de la guerra civil i des de fa cinquanta anys amb els efectes del turisme.

Els dic que quan sentim la paraula possessió el primer que ens ve al cap és la imatge  de les cases. Aquestes poden ser molt diferents en grandària i estil i també en història. Però no hem d’oblidar que per mantenir les cases hi havia d’haver una explotació de terra, bàsica per l’economia de l’empresa. És cert que les cases són el mascaró de proa de les possessions i, si es vol,  la representació del poder dels senyors, i del caciquisme, i que ho sabien i per això els dedicaren durant anys reformes i afegits. La manca d’uniformitat dels edificis de possessió es pot esperar de construccions de diverses èpoques i estils. A més de que a la seva extensió territorial –original, no la d’avui en dia- hi respon sovint la casa, més gran o més petita. Avui en dia això ja no és així, fruit de segregacions i establits diversos les possessions han minvat les seves quarterades i es poden trobar cases enormes amb poca terra.

El seu estat actual ja no passa únicament per la seva funció agrícola sinó que, en paral·lel al canvi de model econòmic sofert a Mallorca, s’han de tenir en compte les seves noves funcions. Agrícoles també, no cal dir-ho, però a més hem de fer notar els canvis de propietat, els establits d’alguna part del seu territori,  o els usos residencials o turístics. Altres han estat restaurades i convertides en centres d’oci, seus d’organismes públics, restaurants, agroturismes, en definitiva funcions no agràries, però dins un espai eminentment agrícola.

Tots els de la taula afirmen que ells conegueren les cases de possessió en temps en que els senyors, els amos o majorals, i els missatges comptaven amb els seus espais diversos. Des de la vivenda noble dels senyors, la casa a part que tenien els amos o arrendataris i els espais on es desenvolupava la vida dels missatges, la foganya, la cuina o qualsevol lloc on dormien,  feien ressaltar l’espai social i territorial de les possessions. En Miquel Blanquer sembla que ho lamenti: “Pareix mentida que una cosa així que deu venir dels temps del rei En Jaume hagi arribat a n’això d’ara”.

 


Aucellons, panades i rubiols

jcmllonja | 19 Abril, 2018 20:56

Dalt del turó

Aucellons, panades i rubiols

Climent Picornell

És  temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparegueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu memmeremec, la caramuixa per dir-ho tal com és,  i escampen per foravila  les seves inflorescències grosses i blanquinoses.

Pel carrers he vist en Tomeu Ferro que pren el poc sol que fa davant ca seva amb les moixes damunt ell i me saluda; una dona mora tota tapada empenyent un cotxet i donant la mà a un  altre infantó; una tropa de moters amb les seves màquines aparcades davall el campanar, van a berenar a la penya motorista; el senyor rector que surt amb una ensaïmada trunyellada del forn d’allà d’alt; les terrassetes cobertes dels bars de la vila plenes de gent del poble i de fora poble; un tractor enorme amb molt de fang als seus ormejos; la farmàcia plena de gent,  és temps de grips i constipats;  una teringa d’excursionistes que pujaran al puig de sant Nofre;  dos autocars plens de gent de la tercera edat que s’aturen davant can Tronca; els al·lots i al·lotes que arriben amb el bus de l’ institut de Sineu i parteixen cada un cap a ca seva amb les motxilles plenes de llibres i quaderns; el rellotge del campanar que toca hores; el vent que arremolina fulles i papers del petit poble que, tanmateix, batega al compàs de les busques del rellotge de cada dia. Amén.

“Per sant Macià, l’oronella vé i el tord se’n va” diu en Jaume Cauvó. “Jo n’he menjades d’oronelles” replica en Tià Bracons. “I ara que dius!”, li deim incrèduls. “Idò, i només mengen moscards i moscartins, han de ser bones per força” intervé en Gori Plenxo que se treu les cascarrulles de les ungles,  brutes com a carbó. “Són bones vos dic, n’he menjades i moltes. I tords també, lo que per sant Macià és una mica prest; caçàvem sempre amb lloves, enganalls o filats, no he disparat una escopeta mai. I verderols, i pinçàns i ropits i busquerets i caderneres i... ullets de bou que són  ben petitons, i juies i grívies. Un pic en vaig agafar més de cent, en  duia mig sac. Lo que emprenya és plomar-los. Però són bons de tot, bé... eren bons,  ara està privat de caçar-ne i fa molts d’anys que no en menj, però frits o torrats o dins un arròs brut no hi ha res millor”.  

Pens amb l’escassetat de proteïnes animals que un temps hi havia en la dieta dels pagesos, els aucellons, els caragols, algun conill de caça o fins i tot algun eriçó venien a satisfer-les. Ho dic i en Bernadí Baldraga me contesta: “No com ara que menjam carn, cada dia, cada dia”. “Tret d’un any”, torna a intervenir en Tià Bracons, “que mos digueren que estaven enverinats d’allà on venien, ho digueren pels tords, però jo no vaig voler menjar res que tengués plomes”. “Degué ser l’explosió de la central atòmica de Txernòbil”,  afegesc. “No ho sé, però vaig pensar:  no vull tenir s’ almud pes cap!”. “Idò me pareix que va ser per això”. “D’on has dit?” “De Txernòbil, de Rússia, avui és Ucraïna, lo que un temps era la URSS, els comunistes...” “Els devien haver enverinat aposta” diu en Sion Malleu. “Jo no ho sé però aquests russos són putes a més no poder!”. “¿Vos ne recordau de n’Arnau Collasso que vetllava el Montepío per por que no venguessin el russos i li fotessin els doblers?”. “Sí! I tanmateix no se’n dugué cap allà on és ara!”

Me’n torn cap a ca nostra, dalt del turó, passa un moix que fuig, com el dimoni de la Creu, escapat, no sé què ha passat. En entrar sent olor de menjar i la caloreta de la xemeneia i pens amb el que deia ma mare: “caseta mia, per pobra i petita que sia”.

Ja som al trull de les panades, els rubiols i el crespells. Si la confitura no ha de vessar, si la pasta ha de ser bona, no ha de sortir una pasterada, el saïm la fa gustosa, si el brossat està ben trempat, si en feim massa de cabell d’àngel, si no ens recordam de les senyes i per trobar-ne un en concret n’encetam dos o tres, si la crema està feta amb la recepta de ca ses Fernández.  I de les panades el mateix, si en feim poques de carn tota sola, que millor de carn i  xítxeros, si la carn del bracet del mè és més bona que la d’altres llocs, si en farem un parell de xítxeros tots sols amb un poc de sobrassada, que si a un li agraden calentes, tretes del forn, i  una altra encara passa gust l’endemà, que val més fer-les grossetes i la pasta fina, que si a Ciutat les fan de pasta dolça, i una panada per ser bona ha de ser de pasta llisa... I llavors entram en el trull del frit de freixura del dia de Pasqua, amb molt de fonoll, per suposat. Els rituals són per complir-los. Sobretot els de la cuina.


Matances no atropellades, ensa´mades de tallades i un mort

jcmllonja | 08 Marš, 2018 12:18


 

Dalt del Turó

Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort

Climent Picornell

Hi ha neu a la muntanya.  La serra de Tramuntana, a la llunyania es veu enfarinada ferm i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva però gela a foravila.

M’atur al forn i toca comprar una ensaïmada de tallades –amb sobrassada i carabassat-. La discussió és automàtica. “A mi ses ensaïmades m’agraden llises, és quan de bon de veres veus si  és bona,  tot lo demés lo que fa és emmascarar-les”. “No idò a mi si són farcides de cabell d’àngel, o de nata, o de crema cremada...” “O de xicolati!, diu na Bel Xonda. “Ca, ca, ca... “, és sa madona Ferrera qui xerra, “això mai s’havia vist, ses ensaïmades d’un temps eren llises o farcides de cabell, i si m’estrenys, amb albercocs, i pels ‘Darrers dies’ de tallades, tot lo demés són coses de ciutadanetxos, mai s’havia vist”. “No, idò s’altre dia me donaren a ca un conegut de Palma, ensaïmada amb pebres torrats per damunt, i no era dolenta”  diu na Catalina de Son Cloquis amb autoritat de ‘panecilla’, mentre sa seva filla la mira embadalida. No hi ha acord. Ara tot ha canviat.

Toca anar a matances...  I així com ara la gent va per feina, “matances atropellades” els anomena  en Xisco de Can Monroig,  les matances de can Xipell són com les d’abans, amb molta gent. I molta que mira i fa nosa.  Però d’això es tracte, de fer matances com un acte neo-social . Duren tot el dia i fins ben entrada la nit. A les matances de Can Xipell els joves ja fan de substituts dels vells en el trull matancer, tot i que els vells –darrera, darrera- duen encara el maneig. Hi trob tutti quanti, sense faltar-hi en Pere i n’Albert amb les xeremies i el guitarró liderant el cant del “Copeo Matancer” quan es posen les espècies i se mescla la carn i la xulla per fer el pastó que després serà la sobrassada. El lloc és espectacular, una antiga possessió que ha estat reformada amb un gust exquisit i on les matances formen part d’un caràcter familiar intel·ligent, amable i generós.

M’agrada passejar sense massa sentit, vull dir sense anar enlloc. Em sent captivat pels escenaris de fora vila, els dels pinars, els d’alguns carrers perifèrics del poble petit. En aquesta forma de badocar el paisatge es transforma en categoria geogràfica, paisatges banals, però no per això menys amables i  captivadors, adquireixen una categoria superior. Fer el badoc. “La felicitat és una forma de badoqueria”(Josep Pla).

En tornar del passeig trob na Joana Fara, la conversa va de la seva filla i el seu gendre que no van gens bé de relació: “Ella aguanta i aguanta. Ell no és con noltros. Primer era tot ella, i ell n'estava gelós, però ara un pic menjada sa carnassa, passada sa fortor, ala, a caçar a fora. I la deixa amb dues criatures...” Se’n va amb els seus laments.

Senten tocar les campanades de mort: “Qui és?” Es demana pel carrer. “No ho sé”. I es passa revista a la tropa de malalts que se sap hi ha pel poble.  Poden ser “En Raíces” o en “Forever Young”, diu el meu fill menor, usant dos nous malnoms que tapen els de sempre. “En Raíces” perquè quan li anàvem a comprar el porc per fer matances, i sabent que les fèiem a la manera tradicional, sempre deia : “m’agradau perquè continuau  ses ‘raíces’ antigues”, però no mos va fer mai descompte. I en “Forever Young” que és el padrí, o era -si no és el mort-, d’un company amb qui  feren una pel·lícula sobre la seva vida de cada dia i li posaren de melodia -al film- la cançó d’en Bob Dylan “Forever Young”.  Joan de Baimà i Joan Aguat eren els seus malnoms reals. A la fi aclarim que és el de Baimà el mort.

L’amo en Toni Ganxó filosofa dins el cassino: “D’un mort, quan hi ha un mort a una casa, saps què és lo primer que diuen?”. “No ho sé” respon en Biel Grovis. “Idò : quan el mos n’hem de dur? Això diuen. No si era així o aixà, ni que tal o qual, sinó quan l’hem de dur a enterrar”. “Saps que te vull dir?”, diu en Biel, “Que a jo m’és ben igual lo que faran i lo que diran de mi...au!”

“Jo,  quan vaig anar a fer el servici”, és l’amo en Biel Menja qui parla, “mai havia estat amb cap dona, tenia devuit anys, i tu, ja veus, passava una penada de que em matassin i no haver-hi pogut estar, no tenia conhort”. “Però no te mataren, veig” li diu el seu company  en Toni Capsibo. “De s’endarrer que en duia quan vaig tornar, vaig fer matx, tant m’era una com una altra, vaig fer pocs roïssos creu-me. Anava pes poble i era com jugar a conions a amagar, de ses fadrines que visitava, i qualque casada!” I riu maliciosament i pega copets amb el gaiato en terra.


1 2 3 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb