Climent Picornell

 

 

El Temps de les magranes de  Caterina Karmany i Jaume 

El temps de les magranes és la primera novel·la de Caterina Karmany i Jaume. M'ha agradat la forma que té de contar-la, la trunyella de dos caps, potents, de la narració principal que s'entrecreuen i es conjunten cap al final del llibre. El fet que na Margot, una fotògrafa que retorna al seu poble, Sant Francesc i recupera les seves tres amigues, condueix la trama. I d'alguna manera és així, però no només. El sexe (més aviat el·líptic), els morts, la història familiar... Tot fabricat amb uns bons diàlegs, manejats amb un lèxic excel·lent, són bons contraforts de l'obra. I per a un servidor, en concret, habitant d'un poble similar al que descriu Karmany i Jaume, l'ha obligat a no haver de reconèixer, ni reconèixer-se, en alguns dels personatges i dels indrets.

És un novel·la riu? És un thriller? És una novel·la de situació? És això que es diu autobiografia novel·lada? En alguns moments és exageració, trepidant, volguda per l'escriptora, això sí. Tot i que ho torn repetir, la trama comanda, i comanda molt, hi ha lloc per als detalls, gens superflus, per al retrat físic dels personatges i les situacions. La riquesa del llenguatge ens fa veure que Karmany i Jaume no és una escriptora artificial, recercada, que necessita el diccionari com a crossa.

El temps de les magranes arranca d'ara mateix, de l'època d'Internet, però també de molt abans, de quan les nines dels pobles del Pla de Mallorca anaven a Muntanya a collir oliva, i, ho torn a repetir, de la seva nissaga i de les amigues, les protagonistes secundàries -secundàries de luxe- les “Moixes”: n'Andreva, n'Olga, na Catalina i ella mateixa; una executiva, una advocada, una treballadora social i una fotògrafa. Que se solen “esclatar” de riure. Aquest entrunyellat dels capítols fa que hagin de conviure, els likes d'Instagram o els missatges de WhatsApp amb l'estraperlo de farina.

És una novel·la de dones, a moments em sentia un intrús dins aquelles històries, o dins el detalls minuciosos de les peces de roba, més enllà dels fetitxisme pels pantalons Levi's 501 o dels instruments i productes de maquillatge. Hi ha homes sí, però són la comparsa, el cabrum de la processó i, algun d'ells un malanat que congriarà una història de gelosia i maltractament.

Hi ha ha morts, enverinats, torturats, penjats. I, entre aquests, alguns avantpassats que agafen protagonisme i no el perdran ja mai, com és el cas de la padrina Joanaina, una dona d'empenta a qui tan li és enterrar un cadàver, com fer contraban de tabac. Hi ha però moments de confessió sincera: “Tota la vida havia mirat cap enfora per adaptar-se i ser acceptada i mai no havia mirat cap endins”.

Pot semblar que hi ha d'haver alguns moments de repòs, antropològic diríem, quan es fan les panades, per exemple, però no, s'aferma el paper de la padrina Joanaina o de la veïnada Francina com dues 'solucionadores de problemes' d'una pel·lícula de Quentin Tarantino. Una sessió de fotos fa aparèixer el viu, el moll de l'ós de les amigues i de la protagonista, però, un altre pic, l'acció ho torna a sepultar, amb un final frenètic.

Els mascles no queden bé a la novel·la. Les protagonistes són molt més fortes, més actives... més proactives diria jo. Gens moralitzants, no hi ha aquest missatge, si més no l'autoafirmació de la condició de la dona a través dels temps. Però malgrat sien dones empoderades, dones poderoses, el lament, pel sentiment de culpa heretat, encara els vessunya: “Que mos sentim culpables i avergonyides per tot. Culpables si mos n'anam al llit amb un home casat, culpables si pujam al pis d'un i al final no rematam i brutes si mos ho deixam fer. Culpables si avortam, avergonyides si perdem sa criatura. Invisibles als cinquanta...”

Hi ha encara rampellades de la guerra civil i la post-guerra, amb un militar feixista que la novel·lista castigarà, tot cercant fer justícia històrica.  I no els faig spoiler de res, és impossible que si no llegeixen la novel·la sencera, puguin encabir el que realment ha de succeir, entre l'increïble i la fantasia. 

Climent Picornell 

 

Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics.

 

Vaig llegir al suplement de La Vanguardia, “Culturas”, un extens reportatge de Belén Gómez Urzaiz titulat Heteropessimisme. Passa revista al panorama que dibuixen els usos amorosos i relacionals actuals, i a partir d'aquí definia l'heteropessimisme com l'actitud de decepció, vergonya i desesperació davant l'estat de les relacions heterosexuals, com si fossin, en l'actualitat, una mica ridícules. I encara més si les relacions són monògames. 

Això em va fer pensar que més enllà de la promiscuïtat, les app de cites, la lgtbimania, el poliamor i tantes opcions més, els qui, com un servidor ens enfrontem a la senectut, la vivim com una època de baixa satisfacció vital, com deia Ignacio Peyró: “El temps va redimensionant la felicitat fins al punt que aquesta consisteix en esperar que no et passi res horrible”.

En aquestes estava quan, al New York Times, veig que Rhaina Cohen es defineix com especialista en 'reimaginar la vida amb l'amistat al centre'. ¿Un concepte benintencionat i ingenu a l'ús dels americans del nord, un poc boyscouts? Per a Cohen, la clau d'una parella feliç i estable, no està en poliamors diversos -quina feinada a la nostra edat!- sinó que la idea d'una parella ideal, no és bàsicament mirar-se als ulls, enamorats, sinó mirar cap a fora, a un cercle de persones que estimam. L'amistat va tenir el paper central en l'antiga Roma, que els matrimonis tenen avui. Un romà podia referir-se a un amic en termes que ara la gent utilitza només per a un cònjuge, com ara "la meitat de la meva ànima". Però a mesura que els costums van canviar, un cònjuge o una parella va assumir el paper que una vegada va interpretar un amic.

Segueix R. Cohen : “Només en els darrers anys hem arribat a entendre com de perjudicial pot ser aquest tipus d'enfocament. Provau de fer un exercici de dibuix: agafau un paper, escriviu el vostre nom al mig i dibuixau cercles que representin les persones més importants de la vostra vida. Les relacions més properes, com ara un amic estimat o una parella romàntica, aquestes haurien d'estar més a prop del vostre nom, i les relacions que ocupen més espai a la vostra vida haurien de tenir un cercle més gran. Si et quedes amb un cercle enorme ocupat només per una parella i petites bombolles més lluny, és un senyal que la relació de parella te massa importància”.

Cal, per tant, establir rutines per assegurar-nos de veure els nostres amics amb regularitat.  Segons demostra R. Cohen, les amistats enriqueixen les relacions romàntiques, però també són un fi en sí mateixes, proporcionen un significat i una connexió molt més profundes del que la majoria de nosaltres ens pensem. Me sonava un poc a monja de la Caritat, pensant que en l'actualitat les parelles canvien a voler, tenguin o no un vincle, siguin obertes o tancades.

Per molt que, per a alguns, estiguem vivint un canvi en com estimam i envellim o que la gent vulgui més amor a les seves vides... ¿Deixam per als més joves les infidelitats, les apps de cites, els poliamors, els trencaments de les heterosexualitats i homosexualitats estables i monògames, per molt ridícules que ens puguin semblar i ens dedicam a cultivar la parella i els amics? O és un poc antic? 

 

Climent Picornell 

 

 

Els hotelers contra les vivendes vacacionals

Hi ha un moviment anomenat “economia compartida", "peer-to-peer" o "digital", que utilitza Internet per permetre a nous operadors competir amb els negocis tradicionals d' allotjament turístic. Te un potencial disruptiu important ja que permet a individus competir amb els operadors hotelers sense grans despeses, ni grans inversions, connectant persones corrents que tenen cases o habitacions per llogar, amb turistes. La plataforma més representativa és Airbnb, fundada l'any 2007 per dos graduats universitaris que oferien matalassos d'aïre al terra del seu apartament de San Francisco. Pocs anys després Airbnb ja estava situada a 34.000 ciutats i 191 països del món. Airbnb rivalitza ara amb les empreses hoteleres més grans del món, tot i que els seus actius són dispersos i virtuals. Les plataformes d'allotjament en línia s'han expandit tant que generen preocupacions de planificació i regulació, ja que difuminen els límits tradicionals entre zones residencials i zones turístiques, poden quedar fora de les regulacions existents o eludir la detecció fins que, per exemple, uns veïns es queixen. Airbnb, insisteix que l'ús compartit d'habitatges on line amplia el mercat turístic, estudis independents, però, demostren que les places d'Airbnb tenen impactes negatius en els ingressos dels hotels locals.

Al lloguer vacacional a les illes Balears se l'acusa, entre molts d'altres mals, de la massificació i saturació turístiques, de generar economia submergida i evasió fiscal, d' expulsar als residents dels centres urbans -la gentrificació-, d'encarir el preu de l'habitatge, de reduir l'oferta de lloguer a llarg termini, de destruir paisatge i afavorir l'especulació en sòl rústic, de ser un negoci i competir deslleialment amb els hotels...  

Està en el punt de mira dels hotelers. Gabriel Escarrer Jaume , president de Melià Hotels no dubta en afirmar que la major culpa del problema de la gentrificació i la saturació és el creixement descontrolat dels habitatges de lloguer turístic i insta els poders públics a perseguir el seu creixement il·legal. Steve Heapy, de Jet2Holidays: «Si els governs anaven, porta a porta, als habitatges d'Airbnb reclamant llicències i pagament de taxes i multant a qui no compleixi, el problema s'acabaria immediatament».

Antoni Barceló, president de l'Associació d’Habitatges de Lloguer Turístic (Habtur). Considera que el lloguer turístic està sent criminalitzat. “Tenim 103.000 places i n'hi ha, a més, 315.000 hoteleres., a Mallorca. El PIAT (Pla d'Intervenció en Àmbits Turístics) va fixar un sostre màxim de 430.000. S'hauria de realitzar un decreixement proporcional, també de places hoteleres obsoletes”. “Al lloguer vacacional el voldrien matar, quan, a nivell europeu, el 40% de la demanda vol aquest tipus d'allotjaments i sinó hi ha oferta legal, anirà a la il·legal o optaran per altres destins». Gibert, gerent d'Habtur, i Barceló, consideren que el sector hoteler està en contra de tot el lloguer turístic, no sols contra l'oferta il·legal. «Els hotelers es volen menjar tot el pastís. Els molestem. Durant 40 anys, el turisme ha estat un oligopoli de 50 famílies. No els va bé repartir la riquesa entre tota la població balear”. La massificació no és un problema provocat només pel lloguer vacacional, el turista d'hotel també es mou de l'establiment i contribueix a la massificació. Addueixen que la prohibició del lloguer turístic a plurifamiliars de Palma no ha provocat un descens en els preus ja que els propietaris van optar per tancar els pisos o vendre'ls. I a la part forana, la gran majoria estan situats en rústic. Gibert assenyala qui són els grans enemics: Terraferida, Ciutat per a qui l’habita, el GOB, els hotelers i l'administració. 

J. L.Groizard i W. Nilsson opinen que les conseqüències negatives del lloguer vacacional han estat magnificades i, a més, contribueix a aportar recursos a famílies que no viuen del turisme, repartint els guanys d'una manera més justa socialment i més equilibrada territorialment que el model basat en l'explotació només d'hotels. Es pot deduir, així, que el sector hoteler estaria contribuint desproporcionadament més a la saturació que els allotjaments vacacionals.

Climent Picornell 

 

 

Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa

Una tórtora turca es lamenta damunt una mimosa florida de groc. No ha fet hivern, encara, i ja som al mes de març. Refresca a les nits i matinades i els dies de boira. Vaig a regar els tarongers que sembrà mon pare que ja duen una bona solada de taronges. Pel camí des Rafal hi trob la gent que va i ve de caminar i fer salut, alguns amb bastons de nordic-walking. Vigil els pins que no tenguin la cuca processionària i m'assec amb la visió, a la llunyania, de la possessió d'Els Calderers. Menj una taronja navelate. Pens que ara s'usen aquestes taronges i aquests raïms que no tenen pinyol. Però aquelles mandarines d'abans, aquell aroma, aquell flaire. Record que quan era nin, d'una mandarina hi vaig treure trenta-cinc pinyols. Ara, als supermercats, ningú les compraria.

Sent la sirena d'una ambulància que ve per la carretera de Petra. Conten que var arribar un ambulància amb els llums posats al poble, se veu que frissaven, s'aturaren a una casa del carrer de Palma, trobaren cala buida i demanaren als veïnats, als quals digueren que el titular d'unes anàlisis que tenien, amb els resultats a la mà, devia ser a punt de morir o mort, qui sap. Un veïnat els digué que en aquestes hores solia anar a can Tronca. Marxaren escapats cap allà i trobaren l'interfecte, en Tomeu Popa, dormint a una cadira, amb un bon gat de cervesa. El despertaren i no hi va haver manera de pujar-lo al cotxe. No i no i no !! Desanimats partiren i en Tomeu demanà una altra beguda.

De tornada cap a la vila m'atur al cassino. Veig l'amo en Toni de sa Troneta que també hi arriba, té noranta-vuit anys. “Com estau?” Diu: “Idò jo t'ho diré, no gaire bé. Ahir vespre vaig provar de morir-me i no en vaig saber. No sé que devia haver menjat, però estava malament de tot. Però vaja, avui som aquí i... alenam encara!”

Servidor va caure d'una escala i es va fer mal, se n'hauria pogut fer més però va acabar amb colps per tot, després que les radiografies mostrassin que no hi havia res romput. Més mal me va fer la barrejada que m'envergà la meva dona. Un esclat merder, en diuen d'això. Podava una parra, ho feia cada any, però enguany l'escala llenegà i un servidor darrera. Les caderes i les cames, i els peus sobretot me fan molt de mal. “Alerta amb els peus” me diu en Guillem de son Engofra, “a jo una ego me va potejar un peu i ho vaig arrossegar tres mesos! Els peus són putes, saps que n'hi ha d'ossets!”

De camí cap a dalt del turó salut en Guillem de sa Raia, qui me contà un dia que sa filla, que havia estudiat de metge a Barcelona, s'havia especialitzat en neurologia, i allà hi havia conegut el seu nòvio oriünd de Brasil. Decidiren casar-se i son pare, arribat el moment, ho hagué de dir a sa mare, sa padrina de la jove. El nòvio en qüestió no era blanc. “Ma mare na Francina es vol casar” “Ah molt béee... i qui és ell?” “És estranger i … és negre!” Sa mare pegà un regiró i va estar callada cinc minuts. De prompte li demana: “Però negre, negre?”. I el pare de la núvia li respon: “No... cafè amb llet”. “Ahhhhh!” Va dir la padrina, molt punyetera,  “Això és una altra cosa. Diga-li a na Francina que li faré un bon regalo!”

Toquen a ca meva i pels vidres veig que és la Guàrdia Civil. Vaig a obrir pensant si em venien a detenir o els meus fills havien tengut algun denou. Eren un sergent i una guàrdia. “Buenas tardes!” “Hola” vaig respondre. “Que hi ha res de nou?” “Pues...” digué el sergent, “venimos en busca de sabiduria”. Me pensava se'n fotien de jo, però aquell homenet ho deia de bon de veres. Ja me tenen allà, el savi del Pla de Mallorca, assegut amb aquells dos guàrdies armats. La qüestió va ser que hi havia un desaparegut al poble, un al·lot jove, que havia escrit un llibre feia uns anys i me demanaren si l'havia llegit i sí, a partir d'aquella lectura, me podia fer una idea d'on podia haver partit. Vàrem parlar una bona estona. El trobaren un parell de dies després prop dels penya-segats del Cap Blanc, mort.

Cerc a Spotify el darrer disc de Taylor Swift, vull saber que canta...al cap d'una bona estona canvii a Renato Carosone: “Pigliate Na Pastiglia siente a me! Pe'mme fá sentí, Come un gran pascià, E m'inebria il cuor...” El gran napolità!

Climent Picornell

 

 

Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi

Circula per Madrid un jutge, un tal Garcia Castellón del qual diu Iñigo Domínguez: “També hi ha un jutge creatiu que sosté que allò del senyor que va tenir un infart a l'aeroport del Prat per mor del Tsunami Democràtic va ser terrorisme. Jo crec que es queda curt, l'estrès que van patir les ànneres del Llobregat es mereixeria la qualificació de delicte ecològic”. I tot parlant d'espècies animals, habitants de rius i aiguamolls. Deia Alexander I. Oparin: “Darwin va escriure el llibre, però li faltava el primer capítol”, havia tractat l'evolució però no l'origen de les espècies. Això, com devem suposar va passar fa molt de temps, en l'antigor dels temps. Segons H.P. Lovecraft: “L'emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la més antiga i la més intensa de les pors és la por al desconegut”. Por, és el que deuen tenir molts dels habitants de països en guerra. Enrique Menéndez: “Els ucranians creuen que el món ha d'ajudar-los perquè tenen la raó... mentre que els russos no cerquen compassió perquè es pensen que estan tots sols enfrontats al món”. No per massa sabuda, la cita de Chateaubriand, no és escaient: “Els boscos precedeixen les civilitzacions; els deserts les segueixen”.

M'agrada com ha titulat el llibre, Les hores han perdut el rellotge. Les polítiques de la nostàlgia, Grafton Tanner. En canvi Jurgen Habermas volia titular un llibre seu Contribució a la genealogia del pensament postmetafísic, cosa que el seu editor desaconsellà. Per un home amb sentències tan directes com “Discutir és més important que menjar”, era un poc embullat. Però les coses es van aclarint, sinó que ho demanin als anglesos, dels qui deia Gandhi: “Primer t'ignoren, després se'n riuen, llavors t'ataquen, aleshores guanyes”. No sé perquè associi l'anterior amb el que solia dir el  filòsof danès S. Kierkegaard: “Em vaig oblidar de riure. Més envant quan vaig obrir els ulls i vaig veure la realitat, vaig començà a riure i no m'he aturat d'aleshores ençà”, encara que a la cita de Gandhi hi havia molt de dolor acumulat. En fi. Antón Reixa: “En el descobriment del dolor i en el d'aprendre a cuidar a qui te cuida,  a vegades basta dir: per favor i gràcies”.

“Lleopards irrompen en el temple i beuen el contingut de les copes sagrades; aquest fet es repeteix una i altra vegada; finalment, això es pot calcular de manera anticipada i esdevé part de la cerimònia” (Franz Kafka). I tot parlant de felins i altres bèsties: “La ira desfermada contra les llengües oficials que no són el castellà a l'estat espanyol, és la reacció de l'animal poderós que se sent amenaçat i es regira” (Rudolf Ortega); és també seva l'expressió: “Voxos nois”. On no hi ha lloc per la ironia és en el que diu Cas Mudde, politòleg: “Els partits de centre prest seran indistingibles dels d'extrema dreta”.

Demanaren a Arthur Miller d'on treia les temàtiques de les seves obres: “Si sabés on és aquest lloc, m'hi deixaria caure més sovint”. Recordin que va estar cassat amb Marilyn Monroe, mite eròtic de Hollywood. I... això... La pensadora alemanya Svenja Flasspöhter, estudiosa del feminisme: “Dir 'no' és un signe d'autonomia. Però pot ser més fort dir 'et desig”. Més val parlar de l'amor que del suïcidi? Javier Vallejo: “Parlar del suïcidi a l'adolescència sense embuts ni prejudicis amb tacte exquisit com ho fa Oriol Puig Grau a Karaoke Elusia, té efectes lenitius, broncodilatadors i euforitzants”. El teatre, com la bona música en directe, té això.

Climent Picornell

 

 

Caminada per Ciutat i depressió hivernal

“Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot” ho deia Miquel Àngel, Buonarroti, el pintor i escultor italià. Ho pens mentre passeig a la deriva per dins Palma. La natura et pot aparèixer com salvadora quan les condicions urbanes es fan inaguantables. Més de la meitat de la humanitat viu a ciutats i l'any 2050 serà el 70%. Les macro ciutats es fan invivibles perquè una ciutat només té sentit si permet el desenvolupament ple dels seus habitants i els facilita l'accés a la vivenda, la feina, la sanitat i l'educació, i fer-ho, fomentant la igualtat. Les ciutats són la font principal de creixement i canvi de les societats humanes: així ha estat des de l'inici de la història fins avui. “Les ciutats ens col·loquen front a les qüestions més profundes sobre la societat i la naturalesa humana. Com es desenvolupa la cultura? Com canvia el comportament per a desenvolupar la hipersociabilitat i la planificació a llarg termini? On es troba l'equilibri entre cooperació i competència? Com canvia la tecnologia a la societat? És la desigualtat una conseqüència inevitable del creixement? És possible un futur pròsper i sostenible?” Tot això s'ho demana Luis Bettencourt.

A Les ciutats imaginàries, Italo Calvino en un moment donat escriu: “L'infern dels vius no és quelcom que serà; si n'hi ha un, és aquell que ja és aquí, l'infern que habitam tots els dies, el que formam estant junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l'infern i tornar-se part d'ell fins el punt de no veure'l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-ho durar, i dar-li espai”. Però a determinades ciutats un hi troba l'infern, sobretot a les ciutats en guerra que hi ha actualment al món. Diu S. Horvat: “La devastació actual del món és possible per mitjà del procés de normalització de la barbàrie contemporània. En lloc de tornar a la normalitat, hauríem de tractar la normalitat com l'autèntic problema”. La cita té una música que recorda allò de la banalització del mal de l' Hannah Arendt, no? O de la banalitat de la tragèdia que s'ha instaurat.

M'assec a un cafè, petit, del meu barri i agaf l'  Última Hora i els ulls me van a les esqueles i obituaris. Els obituaris són la meva lectura preferida, no les esqueles (que també...). Són tota una peça periodística a la que mai manca feina, la gent es mor contínuament. Signifiquen un estat d'alerta, algú els va titllar de “vigilància com de corbs”o de voltors, per ser més exactes. Al Washington Post arribaren a tenir més de 700 obituaris preparats per si es moria gent coneguda, només hi faltava posar la data de la seva mort, i diuen que el New York Times té dos periodistes en nòmina només dedicats a l'”obituarística”. Segons la seva llargada hom intueix la importància del mort o de la morta. En acabar el diari recomenç la lectura del llibre de Valentí Puig, som de la mateixa edat, Els prats lluminosos: “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles del peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d'hospitals; l'artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta d'aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” Tornam vells irremeiablement.

Faig meu el pensament de Josep Pla: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?” 

Climent Picornell

 

 

Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre

Els moixos van remoguts i són ells qui remouen les moixes, segons m'explica la manescal de Sineu. Els vespres tot són corregudes i meulos i remeulos quasi humans entre moixos que es miren fixament i se proven per veure qui encalçarà la moixa que els observa un tros enfora, indiferent, sembla, però no tant. Fa un parell de dies que fa molt de vent i el renou del brancatge i el renou de la moixeria donen caràcter a aquestes nits d'hivern. I si fa fred i plou, tot és perfecte, des de dins el llit estant.

Ja ha passat la conversió de Sant Pau, el 25 de gener. Es la data santa i màgica per sembrar els alls, “alls paus”. Tot i que el canvi climàtic ja ha fet acte de presència i el calendari pagès està desbaratat, la gent encara guarda un solc per sembrar quan “toca”. En Joan de can Torsimany, que havia nascut un dia 25 de gener, tenia, per això, la saliva bona, beneïda, per fer alguns petits miraclets sobretot a les malalties de la pell i és encara requerit per gent que hi creu o ha perdut la seva fe amb el dermatòleg de la clínica. Ha d'escampar la seva saliva per damunt vermellors recurrents, cremades, fics i pigues rebels. Deu li conservi la saliva curadora!

Els dematins el poble es desperta amb la gent que baixa a Palma a treballar. Seguidament apareixen els nins i nines que van a escola, molts d'ells d'origen magrebí amb les seves mares que els acompanyen amb mocador pel cap, és l'únic moment que les veuen per defora. Molt poc després una legió de treballadors amb bata blanca van a aixecar i rentar les persones majors dependents. I molt poc després els repartidors tipus Amazon envaeixen el poble, quasi en el mateix moment en que els treballadors van als pocs bars a berenar. És el moment en que servidor baixa a auscultar. M'assec amb en Miquel Parretec que me conta per enèsima vegada la quantitat de plantetes de planter (cols, cebes, porros...) que ha sembrat dins els tassonets de plàstic que la gent després compra per ressembrar. Dos mil, tres mil, deu mil... Aquesta feina mecànica que ell fa tenaçment amb un moviment del seu dit gros, és, després, recomptada pel nombre de tassonets que duen les palanganes. N'està orgullós d'haver posat en marxa una empresa de vendre planters, que el seus fills han diversificat i engrandit, venen a més flors, plantes oloroses, etc... Quan s'asseu i em veu me demana: “Quantes llavors de cols o de cebes vaig sembrar ahir?” I si ell no m'ho demana li demana un servidor: “Quantes en sembrareu ahir?” I ell debana la seva lletania. Al cafè, fan una 'entente cordiale' amb un cosí meu, pintor, asseguts a la mateixa taula, es duen bé i comparteixen les primeres hores del dematí.

L'amo en Guillem de son Pei s'ha emprenyat.  A més de dur un bon memeu, ningú l'atenia i ell volia berenar. Quan hi han anat, després d'una bona estona, diu: “Volia berenar però he perdut sa talent de tant d'esperar! Vatuadell! ¿Que és que perquè som vell ningú m'ha de fer cas? Es pardal! Dum un cortado!” Té les seves terres a la baixant del puig de Sant Nofre i li agrada berenar al cassino mentre llegeix les lletres grosses del diari. Avui recordava quan anava a caçar amb el seu pare amb filats a l'abeurada i a part, me diu, “fèiem una estesa de llavors d'enciam i de calciga per mirar d'agafar caderneres”.

Passen encara tractors pels carrers del poble. Foravila, malgrat els bocins abandonats i tots els emperons, en aquesta època està ordenada, llaurada i composta. Sembrar i cilindrar són les feines que ara es fan a la pagesia i que ja haurien d'estar acabades per aprofitar les petites pluges que han de venir, la saó és petita però als cereals els bastarà. “Cilindrar?” Deman. “Sí, passar el cilindre” em contesta n'Andreu Malauba i m'explica la funció que té, “compactar i allisar la terra”.

Arrib a ca nostra, dalt del turó, i llegesc a Hivern de vi novell d'Albert Benzekry: “ Hi ha la terra lassa i la terra erma / la terra remoguda, la llaurada i la cultivada. / Hi ha la terra eixorca i en guaret / La rompuda i adobada, la terra assaonada. / Hi ha la terra revolta i la calma / la terra irada i l'enganyada, / la terra que espera sempre, / com hi ha la terregada, el terrer i el terrós”. Idò, foravila forever!

Climent Picornell

 

 

Hipocondria, Feng shui i amor

A un hipocondríac com un servidor només li faltava un curs de Feng shui per acabar convertit en un paranoic, però de veritat, que el segueixen de bon de veres. Diuen, però, que els hipocondríacs som gent sensible, massa i tot, intel·ligent, no tant, crec, i que sofrim en silenci les nostres pors reals o imaginàries, temerosos que, al cap i a la fi, tenguem raó. M'ho recorda Joan-Pere Viladecans.

Els meus millors amics són també hipocondríacs, escrutadors per Internet -com vostè eh?- de les més rares malalties de les quals, inequívocament, en tenen símptomes clars i fatals. Internet fa que, quan anem al metge, indubtablement, en sapiguem més que ell, que desconfiem d'ell i comencem una deriva per consultes i consultes que tanmateix no ens diuen el que volem sentir. Un ja ha superat la fase de la lectura de la lletra menuda, cada dia més menuda, de les contraindicacions dels medicaments que acaba prenent, això sí, en dosis homeopàtiques.

Amb aquestes estàvem quan se m'acudí pensar si tots els mals no vendrien de “les discordances i bloquejos en el meu espai personal” que és el que estudia el Feng shui. Per això me vaig matricular a un curs, no fos el cas que perquè la taula-escriptori o el meu llit tenguessin una porta a l'espatlla o que la proximitat de cementeris, tanatoris, funeràries, edificis en runes o, ai las!, zones relacionades amb memòria negativa fossin la causa profunda dels meus mals diversos i inexplicables.

Primera classe: distingir entre la voluntat del cel, el camí humà i la sort de la terra. Me fan fer capficos dins el passat, dins la meva capacitat per generar canvis i en l'impacte de les lleis naturals que l'entorn projecta sobre el ser humà, és a dir, sobre un servidor de vostès. Això darrer me sonava a Psicogeografia tema sobre el que vaig fer la meva farewell lesson d'acomiadament de la Universitat. És, però, el Feng shui,  el paradís dels hipocondríacs ja que diu que l'aire que respires, el lloc on dorms, els elements que te rodegen, la història, la memòria actuen com un corrent directe damunt la teva vida. La primera etapa passa per eliminar les discordàncies en el nostre espai personal, on normalment acumulam desordre, objectes inservibles... Ai! Ai! Servidor, que pateix també, com no podia ser d'altra manera, la síndrome de Diògenes, ca meva és una acumulació obsessiva de tot el que ha tengut significat en la meva vida, es va veure en la disjuntiva de classificar i netejar tot l'entorn casolà. I havia de tirar, tirar i tirar objectes i coses cada una d'elles com si m'arrabassassin un extremer. Jo que pensava que bastava amb canviar el meu llit d'orientació.

Tot anava encaminat a a aconseguir, me deien, el “buit positiu” anhelat pels practicants de la meditació transcendental o el mindfullness. Quan m'explicaven tot això me va venir una bavarada de fum de sàndal i l'olor enganxosa del pàtxuli de quan era hippie i sobretot quan m'explicaven que en la vida hi ha quatre protectors: la tortuga negra, l'au fènix roig, el tigre blanc i el dragó verd... Vaig fugir escapat. Jo sols volia descobrir si el meu entorn proper podria ser sostenible i respectuós amb la meva vida i la meva salut, tan malmenada, segons m'indicaven les meves recerques pel Google d'Internet.

Acab, com tantes altres vegades, al meu psiquiatre de capçalera: “Miquel me passa això!”. “Ja te vaig dir Climent” me respon “ que el que a tu te passa és que tens un desig desaforat de que t'estimin. I els tens cobert. Què més vols?  Au, fuig, beu molta d'aigua i camina una hora cada dia!”. Me'n vaig a consultar quina classe d'aigua és la més convenient, no fos cosa me fes pedres als ronyons.

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella

Per foravila són dies de boires baixes, de roades intenses, però de sequedat a la terra perquè fa temps que no ha plogut. Ve el moix gros amb un braç ferit coixeu-coixeu. Avui podaré les moreres bordes, necessitarem bones ombres aquest estiu que vendrà.

Han passat les festes de Nadal i Cap d'any, han vengut els Reis, i ens encaminam cap a Sant Antoni que, com sabeu, és un bon sant i qui té un dobler l'hi dona. Perquè? Idò perquè mos guard s'animal tant si es de pèl com de ploma. Del torró i les coques de Nadal hem passat a torrar el porquim als foguerons, de cantar nadales a fer gloses al fum del caliu. “Vaig tenir sa paciència /  de fer-li d'agenollat. /  I es temps que feia es pecat / pagava sa penitència”. 

Sent parlar d'agricultura regenerativa que implicarà no llaurar i recuperar la vida del sòl, sense química, amb ramaderia extensiva, per retenir el Carboni. No ho entenc molt però dos 'tractorers' que llauren moltes quarterades, en parlen, com una de les futures decisions de la Unió Europea, la mateixa que ara els envia subvencions per a l'agricultura convencional. Si és veritat serà tot un canvi de mentalitat per a la majoria de pagesos avesats als adobs químics i al Rondup.

Na Meca solia dir al seu home: “T'agrad?” I l'home responia: “Jesús! Grata!” L'home es morí però ella duia encara el foc colgat. “Prop dels homes sent una rampa...” Li va dir na Joanaiana Meca al metge. “Quants d'anys teniu?” “N'he fet 92”. “Això és reuma!” Li dictaminà el doctor. Això ho conta n'Arnau Malclós al cafè, i a una taula de devora, tot sol, hi seu en Gori de Son Malondra. Conten que en Gori es va casar amb la seva primera dona, molt guapa, i un dia la va trobar colgada amb un altre. Li va assajar sa barriguera de s'ase i la va ferir fort. En un món on la violència masclista era tolerada, els jutges el condemnaren a poca presó per haver ferit una 'adúltera'. Es tornà a ajuntar amb una dona molt lletja, lletja de tot. I sempre deia el mateix: “A sa meva dona, sa cara li guarda es cul”. Però també li fugí, i quedà escalivat i ben escalivat quan la va anar a cercar a ca sogra i trobà els forrellats posats. El mir, sempre fa mala cara, també li deu guardar el cul a ell? “Què no era un poc figa flor, ella?” demana en Toni Gustà, “Figa flor? Se devia semblar a sa raça, diuen que son pare de viu que era clavava ses tatxes per sa cabota”.

Trob na Maria Quarterona preocupada per la situació internacional, les notícies de les guerres la posen nerviosa. “No ho trobes Climent que anam malament? De totes maneres munpare, al cel sia, solia dir :'Qui té hort i porc, tot l'any té un bon conhort'. Mentre poguem anirà bé”. “Alerta amb menjar massa porc, el colesterol vos pujarà”. Es ver avui en dia qui no té bony, te bua. Pens en la sentència que vaig llegir d'Aldous Huxley: “La medicina ha millorat tant, tant, que avui en dia és molt difícil trobar gent sana”. Però vaja tampoc hem de mirar tant prim amb el menjar, no hem de fer juntes de canterano! “Saps que passa” me diu “que es meu homo te tanta gana que se menjaria un al·lot mort de pigota!” Na Quarterona xerra fort, però molt, i ho repeteix tot, fins al punt que t'arriba a fer el cuc de s'orella malalt. Devora noltros en Miquel Comparer que no diu ni piu en tot el temps. Em contaren que no li van bé ses coses i que passa rusca. Vaja! I quan un ho passa malament no té molta xerrera, ni més, ni pus.

Torn cap a ca nostra, dalt del turó, i me mir el petit poble encara amb els llums de festa, els meus veïnats hi tenen uns llums que s'encenen i s'apaguen com una caseta de fira. Passat Sant Sebastià ja hi guaitaran el Darrers Dies, la Quaresma i Pasqua Florida, no en sortim!

Climent Picornell

 

 

Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística.

“Tenim tendència a pensar que la innovació tecnològica és una cosa complicada i només a l'abast dels grans científics i no és així, el llibre o la cadira en són exemples”. Ho diu en Joan mentre pujam per S'Aigo Dolça de camí cap a la plaça Gomila. “A Mallorca, per exemple,  mai s'ha lloat el paper regeneratiu de la bombona de butà. És deixà d'emprar llenya i carbó per encalentir-se i cuinar, la qual cosa provocà que alzinars i garrigues poblassin de bell nou gran part del territori. O el condó! Que no el solen incloure en la història de la tecnologia, però va aconseguir frenar epidèmies, controlar la natalitat i potenciar la llibertat sexual. Per això, creure que els avenços tecnològics sofisticats salvaran la humanitat és equivocar-se. La solució està en coses més senzilles”. “En el condó?” Li dic jo. “No, home, no! Però sí en decréixer, en no consumir tant, en les nostres actituds!”

La plaça Gomila està estibada de gent. “Els Reis me dugueren  el llibre de José Carlos Llop Gomila 70's, que en Llorenç Fluixà, de “Camper” li havia comanat. Una bona dosi de records”. En Jaume que és el més vell desgrana els seu sabers. “La vida nocturna d'aquells anys girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Coses del turisme”. “Tu que ho has estudiat, que en dius?” Me demana en Paco. I me va sortir una perorata acadèmica: “El turisme ha modificat els contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, ha provocat un ràpid canvi social, ha incidit fortament en els models de producció, provocant un abandonament del cultiu de la terra que ha passat a estar en “guaret social latent” en espera de ser urbanitzada, han perdut població  activa les branques industrials menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’estrés ambiental per l’augment de la urbanització, la degradació del paisatge i, juntament, una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l'estandardització del consum, i un procés galopant d’aculturació. És el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics”.  “A mi però el que sempre m'ha interessat de tot aquest caliportal” és en Jeroni qui s'esbrava ara “és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia, val a dir "nova", associada al fenomen turístic, una burgesia que tendria el paper que es suposa tengueren les burgesies del segle XIX als països que comptaren amb ella. Aquesta mena d’ “èlit salvadora” havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística" hauria estat una classe que s'hauria  hagut de formar  amb molt poc temps i que no es sap molt bé si hauria assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i tendria consciència del seu paper social, econòmic i polític. Una afirmació si que es pot fer, i és que aquestes noves classes  empresarials turístiques i para-turístiques han esborrat la noblesa, els botifarres terratinents i els comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables”. “D'una opinió semblant era Josep Melià, el qual es referia a Mallorca com una societat incompleta, un país a mig fer, on ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític, com a Catalunya on els mateixos interessos de la burgesia donaven sortida política al sentiment catalanista. A Mallorca, en canvi, la desproporció de forces ha estimulat el colonialisme cultural i la castellanització". “Evidentment, Tito's no va ser el Liceu de Barcelona!”

Climent Picornell