Climent Picornell

Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2025 09:30

 
Més sobre turisme i canvi social

El turisme suposa sempre un canvi en els costums, valors i moral de les societats receptores, que es transformen. Es reconeix que les morals tradicionals sofreixen un fort  “shock” quan s’enfronten a comportaments com l'ús del bikini, el nudisme -o el “top less”- o el hippisme. Hi ha ha una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, per a altres una categoria, però la figura de l’anomenat "Picador" que els manuals d’estudis d'impacte social del turisme en diuen la “beach-boy syndrome”, pot ser  menyspreable o significativa, tant se val, però la cita de la pastoral del bisbat, l’any 1962 (“Hombres!  No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia una institució poderosa com l'església catòlica. Cal reconeixer que el clergat local per mor dels esfectes turístics perd el seu paper de "cacic" de la comunitat. No s’ha d’oblidar, però, que el gran patrimoni cultural de les religions, fa que aquestes considerin el turisme, també, com a generador de rendes per les visites i pagaments d’entrades al seu patrimoni, monumental sobretot. 
Ja el bisbe Enciso, de Mallorca, en una carta pastoral analitzava els efectes positius i els negatius de l’arribada del turisme: “L'economia de l'illa evoluciona ràpidament, la indústria hotelera es desenvolupa a un ritme accelerat, troben feina ben remunerada els illencs i els que vénen de fora, creixen les ciutats, especialment la capital, i es multipliquen els mitjans de comunicació amb tot el món. S’estableixen contactes d’amistat i comprensió entre persones, comunitats i pobles diversos. Afavoreix un moviment d'òsmosi entre les classes socials". Per contra, s’afirma, que “el turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars i l'evasió del sistema protector del propi ambient. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les tentacions i les aventures. El turisme afavoreix també la despersonalització i la superficialitat en un clima de llibertat. També afavoreix l'egoïsme, ja que el turisme cerca diversió i es desentén de la societat i dels seus membres. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa i l'indeferentisme religiós, afovorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.
L’església de les illes va passar per diferents fases en relació al turisme. Al principi de temor i alerta per si causava un destrucció social; en un segon estadi, molts de capellans progressistes veien en el turisme un vector d’obertura mental de la societat; un tercer, de preocupació per l’explotació dels treballadors turístics i pels fenòmens de marginació social que aquesta nova societat turística generava i, finalment, un crit d’atenció pels efectes de degradació social i mediambiental. És en aquest sentit que es publica la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” on dibuixaven una cara positiva del turisme, “el turisme, avui com avui, podem dir que és el pa de les nostres illes” i una cara negativa: erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; criteris mercantilistes del negoci turístic sense contraprestacions socials ni culturals; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica i es remarquen els efectes negatius en el camp ecològic. A les conclusions es fa una crida perquè s’estudiin profundament els efectes del turisme i, als diferent col.lectius implicats, una demanda del que avui en dia es coneixeria com sostenibilitat turística.
És cert que quan els valors més fonamentals del grup es posen en dubte, molt sovint, el profit econòmic s’anteposa a la pròpia moral. D'aquesta manera s'instaura una doble moral: tolerant pels visitants i més rígida pels indígenes. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, es van diluïnt de forma paulatina i inevitable, quan s’acosten i s'igualen els nivells de desenvolupament i els models de comportament. A les nostres illes el turisme va ser considerat, en principi,  com a font de progrés cultural, no tan sols material. No així, amb posterioritat en què se l'acusa de ser el reponsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col.lectivitat. No tot s’ha de vendre, en funció del pragmatisme econòmic, al turisme. 


Climent Picornell
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme

jcmllonja | 14 Agost, 2025 09:27

 
 
Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme

Passejar per Palma a l'estiu té la seva gràcia, sortejant els turistes que omplen Ciutat, funciona com a punt de trobada de la diàspora estival dels amics. Tanmateix als urbanites ens atreu la ciutat com una mala cosa, com una enyorança vana de tot el que passa i ens ha passat pels carrers estimats i coneguts. S'ha de passar revista a les mancances i denous. “Sí” comença un servidor “me varen treure la bufeta de la fel, altrament dita vesícula biliar, una obra d'art que em va fer el doctor José Miguel Moron, quatre foradets al ventre i ala! L'endemà cap a ca nostra, no fos cosa agafàs per l'hospital el que no he d'aplegar. Després d'un parell d'atacades i dues pancreatitis me vaig deixar dur damunt la pedra... i beneïda l'hora!” “Tu sempre tan original” me retreu en Miquel “però vaja, ara ja passeges per Ciutat, però jo el que volia comentar, abundant en l'ocupació excessiva de places i carrers,  és que foren tres milions d'euros, diuen, la donació que va fer Jeff Bezos a Venècia per casar-se allà utilitzant, tancant i privatitzant, espais públics. El fundador d'Amazon i un dels més rics del món, pagava per un casament ostentós i grotesc. Mentre, alguns venecians protestaven amb el lema 'Venècia no es ven', al mateix temps que Matteo Boccelli cantava àries als convidats que menjaven hamburgueses i caviar. Miriam Martínez-Bascuñan ha encunyat un mot que m'agrada: 'Geografia de l'excepció'. Uns espais on el poder extrem suspèn les lleis i les regles normals per operar-hi sense límits. La democràcia és una mera espectadora en un món amb regles a la carta”. “Anau en compte” és en Baltasar qui intervé “que per aquí també ho coneixem a això de la geografia de l'excepció, no fa gaire el nostre ajuntament va “vendre” el castell de Bellver a Louis Vuitton, també un dels més rics del món el tal Arnault, perquè durant molts de dies, preparés i executàs els desfilaments de joies i moda que fessin falta. Aquí, en comptes de botar i cridar que “Palma no es ven”, ens acontentaren amb el mantra dels diners que la ciutat hi guanyava de forma directa, una llimosna de ric, i de forma indirecta amb la publicitat que en feien de la nostra Ciutat”. “Més publicitat encara? No gràcies!” és en Mateu qui introdueix la via progressista “això de rics i pobres pren ara una nova dialèctica, recordau allò del 0'7 %? Aquella taxa que els països rics havien de destinar a l'ajuda al desenvolupament? Qui se'n recorda? En el moment en que Donald Trump elimina els fons que els USA destinaven a cooperació internacional i amenaça als qui no destinin un 5% a la seva despesa en armament? Com ens hi hem d'oposar si no hi estam d'acord?” “Com ens hi hem d'oposar demanes?” Inquireix en Baltasar “De la manera que cadascun ho pot fer, escrivint un article en contra, tu, reforçant les oenagés que se'n cuiden, tu, anant a alguna manifestació... La cosa s'està posant molt malament”. “He llegit el llibre de José Tamayo, teòleg, La internacional del odio, que ha identificat el que ell anomena 'Teologia de la Prosperitat' com un dels pilars de l'ofensiva de l'extrema dreta religiosa. Segons aquesta genteta “si els cristians no són rics és perquè viuen en pecat, la qual cosa demostra com es van reafirmant les aliances entre el neoliberalisme econòmic, l'ultraconservadurisme polític i el fonamentalisme religiós” i que evoluciona cap al que Tamayo anomena el “Cristoneofeixisme”, la idea de que Déu-Nostre-Senyor beneeix als bons cristians amb èxits materials, sol anar aferrada de la mà de la crítica a qualsevol “donació” governamental als pobres, als qui considera culpables de la seva pobresa. Recordau el missatge de Jesucrist sobre la dificultat dels rics en entrar al regne del Cel i tota allò del cós de l'agulla i el camell? És un altra variant del supremacisme, anunciat per Kristin Kobes Du Mez a Jesús y John Wayne”. “Colossal això que contes” diu en Mateu “Aquests predicadors nordamericans són l'hòstia en vers!” Acabam amb els companys a un bar d'aquests tradicionals, del qual no diré el nom, que per quatre collonades ens claven una fortuna i, a més, ens miren malament perquè ocupam la taula massa temps. Coses del juliol i l'agost per Ciutat.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2025 09:25

 
 
Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares...

Després d'arreplegar d'aquí i d'allà per confegir el meus 'Jardins d'altri', me pos al Spotify Un cuento para mi niño (“Érase una vez una mariposa blanca...”) de Lole y Manuel i trec de l'armari una camisa estampada de Gianni Versace i... per avall s'ha dit! És l'estiu!
Afegesc a la llista de llibres que no me compraré, Utopia queer, l'aleshores i l'allà de la futuritat antinormativa. Per començar ja no vull entendre ni el títol. I parlant de començaments, l'autobiografia de Barbara Rey que s'inicia així: “Un dia, quan vaig tornar a casa, el porc ja no hi era”. M'ha recordat allò de Monterroso qui, quan es va despertar, va trobar que el dinosaure encara era allà. Vaja!
Jaime Rubio Hancock: “L'apocalipsi és un senyor que llenega amb una pell de plàtan que ha tirat ell mateix”. Té un cert regust de paradoxa, com en té el següent on l'apocalipsi està en les mans dels qui tenen un botó roig per prémer: “Quina és l'única provocació que pot disparar l'ús d'armes nuclears? Les armes nuclears. Quin és l'objectiu de les armes nuclears? Les armes nuclears. Quina és l'única defensa establerta contra les armes nuclears? Les armes nuclears. Com es pot prevenir l'ús d'armes nuclears? Amenaçant amb armes nuclears. I així... no ens podem treure de damunt les armes nuclears per culpa de les armes nuclears” (Martin Amis). Deuen fer molt de renou les armes nuclears quan exploten? No ho sé, però sé el que deia el trompetista Miles Davis: “El silenci és el renou més fort, tal vegada el més fort de tots els renous”. Com quasi tots els bons oxímorons, carregat de veritat.
Nova traducció dels Poemes de Catul (87 aC) que morí prop dels trenta anys, les traduccions més primerenques l'havien 'amorosit' de paraulotes i procacitats, tan normals en la pràctica del sexe. En recuper un trosset de la nova traducció que ha fet Jaume Juan Castelló: “Maleïdes tenebres odioses / de l'Orc, que devoreu tot el que és bell! / Que n'era, de bufó, el pardal que heu pres! / Quina dissort, ai! Pobrissó pardal! / Ara, per culpa teva, s'enrojolen / els ulls plorosos de la meva noia”. Un mallorquí, vell, com un servidor, li donaria un altre sentit, al pardal mort, vull dir. Deia Bertold Brecht: “Si algú vol veure només les coses que pot entendre, no hauria d'anar al teatre, hauria d'anar al lavabo”. Una manera educada d'enviar a la merda? Per reblar el clau: “Quan faig coses sense explicació, sé segur que vaig pel camí correcte” (Federico Fellini).
En temps d'una de les dictadures militars argentines, Bioy Casares al qui admir com escriptor, tot i que políticament era un home poc compromès, caminava per Buenos Aires quan un home que corria, perseguit per un sicari amb una pistola a la mà, en arribar a devora ell, li pegà un tir. Mentre intentava fugir d'allò Bioy va caure i l'home mort damunt ell. Algú s'hi acostà i li va dir: “No ha vist vostè un assassinat, ha vist una execució”. La seva primera preocupació, mentre s'aixecava, eren les taques de sang a la seva vestimenta. Però reaccionà: “Després vaig pensar que era alguna cosa més que una taca a la meva roba. Per primera vegada vaig sentir que el que s'havia tacat era la meva consciència”.
Ja a 1930 el gran economista John Maynard Keynes parlava de que en 100 anys, per tan a 2030 i com a conseqüència de l'automatització de la feina viuríem en una edat d'oci i abundor. Tot i profetitzar-ho Keynes solia dir que, més que causar-li alegria, la seva profecia li inspirava terror. I parlant d'automatització: “Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t'encarreguen recomanacions d'estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l'ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d'aquesta pràctica és l'erosió de la credibilitat...” (David Guzman). Crec que no serà tant, ni tant poc. L'ús de les IA es generalitzarà i no s'hi val ara el riure's o el dramatitzar sobre això. Basta recordar quan ens sorpeníem de les cerques fetes per Google i del “Copy-paste” generalitzat a l'hora de fer treballs els estudiants, o riure'ns per desacreditar els possibles errors de la Wikipedia, quan ara: qui és el 'guapo' que no hi acudeix? Caldrà saber usar les possibilitats de les IA o sinó esdevindrem fòssils de la modernitat. Que tal, per acabar, la cita de René Char? “Si l’home a vegades no tanqués sobiranament els ulls, acabaria per no veure pus el que ho paga d’ésser mirat”. No eren temps de la IA.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2025 09:24

 
 
'Bonisme' o gastar més en armes

El bonisme, segons la injustament denostada Viquipèdia, és una conducta basada en la creença que tots els problemes es poden resoldre a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància, és a dir, a través d'actituds característiques de les bones persones. És considerat de manera despectiva per descriure una forma de confiança exagerada, de persones que consideren que els problemes de conviure en societat (des de la netedat pública fins als grans conflictes internacionals) es resoldran per la bondat natural i que no cal dotar-se d'altres mitjans –considerats repressius– per fer complir les normes.  Apareix sovint en la discussió entre partidaris de la solució diplomàtica o la defensa armada de conflictes. Pos un exemple, el bonisme occidental front al jihadisme, demostra una feblesa davant un enemic sense escrúpols ni ètica, una guerra santa que no podem vèncer amb diàleg. El bel·licisme no m'agrada, però el bonisme em preocupa pel que té, d'ingenu i paralitzant. 
Joan Ramon Resina és taxatiu: El bonisme mata. Diu que això que molts anomenen bonisme, per manca d’un mot més precís, s’explica per una concepció esbiaixada de l’universalisme consistent a suspendre els judicis de valor i proclamar la igualtat de totes les cultures. És confon amb un «altruisme benvolent» que no permet criticar i que sacralitza les víctimes del colonialisme o del neocapitalisme.
La meitat dels espanyols consideren que hem de gastar més en armament. No fa molt de la Midnight hammer (el martell de la mitjanit) l'operació amb la qual bombardejaren Iran els nordamericans i amb la qual encara ara no tenim molt clar sí desactivaren el programa nuclear iranià. El que sí va quedar clar és el rol que feia Iran dins la regió: un altre tigre de paper, el gran  subministrador d'armes a Hamàs, Hezbol·là o el Houthis del Iemen. Però els acords de pau, també han quedat ferits. Davant això, als atacs de Trump, Netayanhu o Putin, i a les altres més de cinquanta guerres que hi ha actualment al món, l'esquerra, sobretot, s'esvera davant la carrera armamentística.
El bonisme és, en aquest sentit, un frau, resultat d'un sentimentalisme buit que ha substituït l'acte polític, reflexiu i meditat, per un catàleg de bones intencions i propostes vanes, amb el qual alguns polítics, intel·lectuals progressistes, o el Papa de Roma, tracten qualsevol assumpte greu. Exemples d'aquest "bonisme", ho trobem en el mite del bon salvatge com a subjecte del sistema educatiu, en l'extrapolació multiculturalista de la idea de la tolerància, en resoldre la problemàtica econòmica amb l'ajuda i la solidaritat... alguns autors ho denominen el “Pensament Flàccid". Ni líquid, ni blan: flàccid.
Tanta bondat, confosa amb transigència, tolerància, comprensió, prudència, es transforma, així, en una cosa “políticament incorrecta”. Bonisme pot ser muntar un menjador social per a donar menjar al famolenc; intentar salvar vides de refugiats que fugen espaordits de la violència i l'exterminació. Bonisme pot ser apostar per la pau i descartar la guerra, qualsevol guerra entre éssers humans. Molt bé. Però Bonistes són, també, com denominen als qui tracten per innocentó, inviable o poc pragmàtic, alguns projectes humanitaris d'ajuda als altres. 
Bonismes n'hi ha de molts de tipus: bonisme educatiu (tots els alumnes són bons i no existeix la maldat en ells); bonisme migratori (tots els migrants són bons i tot s'arregla amb diàleg i obertura); bonisme epistèmic (tot punt de vista és legítim i l'actitud adequada és el respecte i la valoració) etc. L'etcètera és enorme. El bonisme  és altament tolerant, evita costi el que costi la confrontació, però fomenta la passivitat i coqueteja amb el relativisme. La seva visió del món és irreal, és, però, una visió seductora, sobretot per les esquerres i els més ingenus. Ningú, normal, excepte els partits d'ultradreta, aprova discursos a favor de la discriminació, el racisme, la xenofòbia o la indiferència davant el desventurat. Però algunes actituds transformen el bonisme en covardia o passivitat. Un indiscriminat “amor i pau” a tots i a tot, implica legitimar estructures d'injustícia.
Que devia voler dir Machado quan deia “vull ser, en el bon sentit de la paraula, bo”?


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:30

 
 
Dalt del turó amb “posesiones”, ordi, un bon pop i Tom Waits

 
Observ com el vent fa voltar una fulla enganxada a una teranyina. Ja és ben cert que, com diuen, tot entretén. He mort una serp dins el meu corral, els moixos la molestaven però no s'hi enfrontaven i ella se tornava, com si volgués mossegar, no som de matar animals, però aquestes serps invasores s'han estès en excés, sense quasi competidors, i arraconen la fauna autòctona. Els estalvii el deux ex machina de la feta, però si els diré que ha estat desagradable. Amb el seus significats maledicents, de les serps, em ve al cap la història que em contà en Macià Virot que s'encontrà amb un conegut que passejava un amic de Madrid i li diu, referint-se a ell: “Este señor ha escrito libros sobre posesiones”. I el de Madrid fent una cara rara, demana: “Diabólicas?” Quan veié la nostra expressió afegí: “Posesiones demoniacas?”. “Nooooo...!! Sobre las casas de las haciendas rurales que aquí las llamamos 'possessions', posesiones...” acabaren al Bar Bosch parlant de posseïts i posseïdes. “Qui era el madrileny?” Li deman. “Era en Francisco Corrientes que és més curt que una màniga de guardapits! Que una màniga de guardapits, no! Aquest és més estret que una fulla de pi! M'has sentit bé: que una fulla de pi!”
La xerrada, mentre feim el cafè, va de si el canvi climàtic ha fet avançar la collita de cereals. Els companys que tenen màquines grans de fer feina a foravila creuen que un poc sí, però que això va segons l'anyada, molt abans de Sant Joan. Aprofit aquesta darrera accepció per  recitar-los la glosa: “Segadors, segau arreu, / que sa madona se queixa, / i vós sou blat i jo som xeixa, / mestall de bona llavor. / A Albenya segaven ordi / un mes davant Sant Joan, / i com veien es camp tan gran, / cridaven misericordi”. Un mes abans de Sant Joan, l'ordi ja era collidor. Com ara.  L'herba de Sant Joan (Hypericum perforatum) per Sant Joan, que és quan s'hauria d'haver collit, ja estava granada i sense flor. I les oronelles i falzies de cada any se'n tornen més prest. Són per a mi, dues busques més del rellotge del canvi climàtic. La conversa deriva sobre malalts i malaltes, alguns d'ells terminals. És en Gori Cuscussó qui diu “Abans, quan això de les cures pal·liatives als malalts terminals encara no existia, el fuster de Can Rudes, que se veu que tenia una malada per un mal mal, un mal dolent, tu ja m'entens? Idò se va beure una botella de lleixiu sencera, mira tu si devia patir per voler partir d'aquest món fos com fos!”. En Jaume de son Corfadell sempre que se deriva cap a converses d'aquest tipus, desagradables per a ell, sol fer una xicuelina per fugir-ne i conta un acudit: “Saps en que s'assemblen una dona embarassada i una panada cremada?” “No ho sé”, li dic piadosament, l'ha contat mil vegades... “Idò que si l'haguessin treta abans no hagués passat!” Continua el degoteig constant de venda de cases a preus astronòmics, comprades quasi totes elles per estrangers. I les de lloguer, ja, a preus com els de Ciutat. L'onada que resguardava els petits pobles de l'interior de Mallorca ja ha engolit amb el seu tsunami general el Pla de Mallorca. Encara hi ha foravila, desdibuixada, però entre figueres arrabassades i ametlers morts per la Xylella fastidiosa, un pot sortir ben arrebossat de paparres després d'una volta per dins la garriga. “Mos han fet sa clau des lloro” comenta en Francesc Bujarró “Un bon suc al cap mos han pegat” afegeix na Maria Contrada “i això del tsunami ja ho pots ben dir: hem agafat un bon pop!”
Puig cap al turó i me top amb el fill d'en Toni Remelgo, un al·lotingo ben esportellat que va amb sa mare: estic esclatada! Saps que pesa ja aquest! Vols que el dugui un tros de costa, li dic, deixa-ho fer: ja me'n desfaré. S'al·lot fa una cucavela a un cap de cantó on nosaltres ja n'hi fèiem quan érem nins. Entr a ca nostra a vaig directe a l'Spotify a posar Tom Waits: Innocent When You Dreams, quasi no fa falta traducció: ...Its such a sad old feeling / The fields are soft and green / Its's memories that I'm stealing / But your'e innocent when you dream. “És com un trist i vell sentiment, / els camps són suaus i verds, / són records el que estic robant / perquè ets innocent quan somies” . A ritme de vals. Amoll l'aire condicionat.

 
Climent Picornell
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:29

 
 
Més sobre turisme i cultura local

El turisme afecta les cultures locals i les transforma.  Aquest impacte ve molt mediatitzat pel nivell cultural i educatiu, tant del visitant com del receptor. A les Illes es pot haver passat d'una valoració excessiva del turista a una desvalorització. Les pautes de comportament de la societat receptora pateixen ràpidament els efectes de l'allau de visitants. S’ha comprovat que l'intercanvi amb altres cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua dóna lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització (en el sentit més pejoratiu) de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació. Aquests processos de desvalorització es fan de forma inconscient, tot i que existeixen grups combatius, en contra d'aquest estat de coses. Poc a poc, van acompanyats d'un discurs hostil cap als estrangers, els 'guiris', i a una revalorització, quan augmenta el nivell de vida, de tots els aspectes minusvalorats, sobretot quan es veu que s'arriba a cotes perilloses de subsistència i substitució. 
Aquests processos de desvalorització, acompanyats de manifestacions de menyspreu cap als estrangers, es fan remugant, per la seva inevitabilitat econòmica. El turisme ha estat el fet que ha accelerat el procés de canvi dels costums tradicionals, encara que ja abans s'havien sofert transformacions en el vestir, els hàbits de menjar, els ritmes de vida diària. Per això ara cohabiten col.lectius amb pautes culturals diferents i en franca dificultat d'integració o assimilació per la cultura, “soi dissant”, tradicional illenca. Em referesc als estrangers residents, els immigrants treballadors i els nascuts aquí 'no integrats'. Això provoca xocs culturals. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la llengua catalana enfront de les actituds d'aquests col.lectius i, també, de la política de l'estat espanyol.
Ha aparegut, per tant, el xoc de cultures. Sense excepció tot sistema cultural té línies de fractura, punts essencials de tensió i conflicte. Els resultats són que ens trobam amb una població que s'ha vist enrampada en un important procés de desestructuració o, si es vol de reestructuració cultural per la incidència del turisme i per l' agregat d'una massa humana provinent de fora de les illes.
Entenent la cultura en un sentit més ample, és ben clar que a les Balears s’ha d’analitzar el turisme com un dels vectors del canvi cultural, encara que no l’únic, el procés d’urbanització i la predominància de la televisió i la globalització internetiana en són d’altres. En aquest sentit la teoria de l’aculturació diu que quan dues cultures estan en contacte, una tendeix a dominar. En les formes materials de cultura, pos l'exemple de les arts tradicionals: en el cas d'això que hom anomena els souvenirs, com el cas més universal, en un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser subtituïts per uns productes degenerats i pseudo-tradicionals, elaborats de forma massiva. Però, paral.lelament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa que el turista quan compra unes vacances compra -molt de pics involuntàriament- cultura, encara que aquesta cultura s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a la cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que, si bé, en determinats casos el turisme estimula fenòmens culturals “reals”, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.
El turisme va provocar un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís que duia aferrat. Molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat a negar: l’aparició de l’autoodi, la síndrome del “patois” front a la “grandeur”. Però sense el passat, ben ancorat en el futur conscient, ni la nostra llengua, ni els nostres costums haurien de tenir sentit dins el procés d’homogeneització  de la societat post-turística. Els Cossiers ballen quan és el dia i l'hora. No ballen, com ho feien abans, cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple. Tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre ni la dignitat, ni la terra.


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:25

 
 
Tot esperant a Emily Ratajkowski

Tots els estius esperam n'Emily. Emily Ratajkowski (Londres, 1991) és una de les models més famoses del món. Ha estat portada de tota quanta revista de moda internacional hi ha, model a anuncis de perfumeria i similars, a moda de vestir, desfilant per a tots els modistos i modistes consagrats. Això l'ha convertida en una star, una reina internacional, que fa, entre altres coses, que tengui trenta milions de seguidors al seu perfil d'Instagram. La revista Esquire l'elegí com Dona de l'any i GQ com la Dona més sexy del món.
Els seus pares, dos professors californians, cercaren amb alguns col·legues més, cases per comprar cooperativament a Europa -Irlanda, sud de França, illes Balears- i per una d'aquestes casualitats de la vida en compraren una a San Joan, a la Rota d'en Teco. Els estius solien comparèixer i fou per això que Emily, de nina, freqüentà Sant Joan, a Mallorca, i passà jornades al poble i als cafès de Can Tronca i Es Centro, amb els seus pares, jugant amb altres nins de la Vila. La qual cosa li generà uns molts bons records de la vila santjoanera. Fins al punt que en una d'aquestes fotografies que es fan les models famosíssimes aparegué passejant per Nova York amb una camiseta on hi apareixien els “Set Dimonis Santjoaners”, el set dimonis dels pecats capitals, la se devia haver comprada quan era joveneta, o l'havia guardada sa mare, escollida del seu immens guarda-roba. Quan es desplaça a Europa i té temps a bastament aterritza a Mallorca i sol venir a passar un horabaixa o un vespre a Sant Joan. "Avui he duit el meu fillet de retorn a Sant Joan, el lloc on vaig passar cada estiu de la meva infantesa” (“the town where I spent every summer of my childhood”).
En una d'aquestes vengudes el meu fill gran me digué que l'havia vista per la plaça del Centro i un servidor, que havia acabat de llegir el seu llibre El meu cos, me n'hi vaig anar escapat, vaig sortir del cotxe amb el llibre a la mà i en veure'm la seva sorpresa va ser màxima. Ho va reflectir a les xarxes socials internetianes, mentre me signa la dedicatòria al llibre i em qualifica de “lovely man”, un home encantador. “...universe coming together, magical moment. I am so grateful for this life!  “...un moment màgic. Estic tan agraïda a aquesta vida !” Parlàrem una estona asseguts a un banc de pedra de la Plaça Nova de Sant Joan, on em digué que estava pensant en comprar-se una propietat a Mallorca. El seu fill Sylvester-Apollo i la seva teta corrien i jugaven ben a prop.
No l'havia tornada veure de quan visità Sant Joan la darrera vegada amb el seu ex-home el productor cinematogràfic Sebastian Bear-McClard. El fet és que penjà la fotografia a Instagram i automàticament mils de milers de 'likes', i encara ara, es van sumant al 'lovely man' amb el llibre a la mà. He de dir que el llibre demostra que, més enllà de la visió superficial d'una dona que viu i ven l'aspecte del seu cos, hi ha una persona intel·ligent, compromesa amb les causes progressistes feministes i ambientals. És una investigació honesta del que significa ser una dona i una mercaderia. A través de la seva empresa de moda “Inamorata” fa esment de ser una molt bona mánager que fa propaganda amb el seu propi cos del material que vol vendre, penjant fotografies amb banyadors 'minimalistes'.
D'ençà d'aquell dia els puc contar que una de les coses de la meva vida que més ha interessat a gent que em coneix o em desconeixia és la meva 'suposada' amistat amb Emily Ratajkowski. Moltíssims d'Instagramers encara envien comentaris al perfil, del tipus “preciosa, sexy i escrivint en mallorquí! @climentpicornell, punyetero, sempre has lligat un caramull!” Els seus esbombats flirts amb personatges com el cantant Harry Styles, Pete Davidson de Saturday Night Live, o el conegudíssim Brad Pitt, no fan sinó augmentar el seu pedestal de famosa universal.
El seu amor per Mallorca i per Sant Joan no el deixa de recordar amb twits com "Mallorca és màgica. Cada vegada que torno tinc la sensació que torno a casa. Tinc la sort de tenir aquesta illa com a part de la meva vida i ara també la del meu fill". Escrit per ella en català!
En fi, ja ho veuen, la catalogació de 'Lovely man' i el fet d'envestir-la amb el seu llibre m'han aportat el pas a la fama, efímera i mantinguda, que és tanmateix un oxímoron. No cal dir que a Sant Joan, a través de l'amiga dels seus pares, Deborah, que sojorna a can Amador de sa Plaça quan ve, estam atents per si aquest estiu vendrà, o no, a fer una visita als seus records d'infantesa. Sempre esperam n'Emily a Sant Joan.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:23

 
Els 'altres mallorquins'

Aborronats pel procés immigratori, un allau incontrolable de gent -producte subseqüent del desenvolupament turistic desbocat- ens demanam: Quines són les senyes d'identitat dels mallorquins d'ara mateix? Francesc Candel, autor de Els altres catalans (1964) hagués fet aquest mes cent anys. Xavier Antich recorda la frase de Paco Candel: “La catalanitat no és una qüestió de naixement, sinó de voluntat”. La podem fer nostra? No sé molt bé que vol dir 'tenir la voluntad de ser mallorquí'. Vivim en uns territoris on la diversitat poblacional, una realitat incostestable, convendria que fos un projecte comú, ja que quan Candel parlava dels 'altres catalans' no es referia només a una realitat demogràfica, sinó a un fracàs ètic i polític i, alhora, assenyalava un horitzó: “nomé serem un país si la diversitat de la seva gent és part essencial del seu relat fundacional”. Podem fer nostres aquestes reflexions per Mallorca? Quin és el relat del mallorquinisme obert, inclusiu? Com s'ha d'abandonar el relat pessimista del país en que ens convertit? Hi hem d'introduir, diuen,  la 'voluntat del país que volem ser'. Tampoc sé molt bé com. Amb la llengua catalana per estendard? Ens diuen que la llengua ha de ser avui “un espai de trobada i no d'exclusió”. Com es menja la frase anterior? L'essència preexistent que marcava el mallorquinisme abans, on la llengua era un pilar fonamental, hauria hagut de donar lloc a un projecte col·lectiu d'una idea de mallorquinitat viva, a la qual s'hi haurien d'afegir els 'nous mallorquins' qui avui, per ventura, no saben que pertanyen a un projecte que els és desconegut. Quina paradoxa!
L'amic Max Cahner, proposà a Candel com a títol Nosaltres, els immigrants, però ell va defensar que s'havia de dir Els altres catalans, en clau de realitat social, de classe i nacional, per mantenir viva la idea de Catalunya com un sol poble. Passa talment a Mallorca? Amb el creixement demogràfic  que ha hagut de rebre, sense la potència integradora de Catalunya? Els immigrants són majoria a alguns territoris de Balears, i això col·loca el mallorquinisme baix una pressió intensa, generant desànim en els mallorquins que senten encara que el fet de ser mallorquí és sentir la llengua i el país, amb la seva cultura i història, com realitats indissociables. Realitats que han romput els qui anomenam “nouvinguts”, que són portadors d'unes altres realitats que en nom del multiculturalisme diuen que hem de respectar, encara que aquest respecte entranyi la desaparició progressiva i total de la mallorquinitat històrica. Vet aquí el plantejament de la problemàtica que Candel va saber exposar i de la que ara ens sentim orfes, orfes d'una realitat integrativa suficient i que substituïm amb el plany de 'està fet de noltros'. 
Després de despullar la mallorquinitat de components ètnics i traspassar-la als components de treball i residència, com ja feu Jordi Pujol, qui recordava que el problema central de Catalunya no era ni la llengua, ni l'economia, ni la política, deia ell: “el nostre problema central és la immigració i per tant la integració”. La realitat és tan abassegadora que començam a sentir-nos estranys dins ca nostra. No es redueix a un 'wishful thinking' allò de que 'és mallorquí qui ho vol ser'?. Perquè qui ho vol ser de tots aquests 'altres mallorquins' i que vol ser? No se sap molt bé. Sense el desig de parlar català de Mallorca, vist per molts d'immigrants com un obstacle, una dificultat més a la seva integració, en espanyol, dins la realitat multicultural, encimentada amb la 'lingua franca' internacional, l'anglès, i comptant amb la col·laboració dels espanyolistes irredents desfressats de bilingüistes. Com diu Damià Pons: “La inèrcia, que és favorable a la llengua castellana, i la incidència del supremacisme lingüístic que practica l’Estat, facilitaran o acceleraran que es compleixi l’objectiu de sempre del nacionalisme espanyol: la substitució lingüística”.
Ho tenim cru. Entre el detectar correctament el què es la 'voluntat de ser mallorquí avui' i el maneig per provocar la desaparició de les petjades resistents del mallorquinisme històric, la llengua principalment, per part dels assimilacionistes de Vox i companyia, llegiu el PP, ja me diran vostès... Que pensin en tot això els qui en saben i també els nostres polítics. De cada pic estam més impossibilitats per prendre les mides del que cal per ser mallorquí l'any 2025. A part d'estar empadronat.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:19

 
Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort

Els meus 'Jardins d'Altri' són trossos de brancam dels arbres dels veïns que m'han sobtat. George Brassens em recorda que quan un és colló, és colló i que Le temps ne fait rien à l'affaire (Quand on est con... On est con). Sona la música i me top al diari amb la noticia de la mort de Joan de Sagarra, personatge al qual llegia però que no fou mai persona que m'agradés, el definia molt be Manolo Vázquez Montalbán: “En les cròniques de Joan de Sagarra, l'estil i el llenguatge són dinamita pura, una continuïtat de cartells esqueixats per la mateixa mà que els enganxava”. Ni la Cultureta, ni la Gauche Divine, ni hòsties...
Alberto García-Alix, el fotògraf, publica un llibre: La ausencia como estímulo, i aquest tros em toca profundament: “Naixem amb dolor d'absència... Bategam en el que hem perdut, en el que se n'ha anat i en allò de més enllà que no tenim”. Entre el dol per les absències i la mort d'un escriptor me deman sobre la relació entre la vida i la mort, quin fil d'absència o de presència les lliga. La vida i la mort, dos pols inseparables de l’existència humana: “Si la vida és un do, la mort és el seu revers inevitable”. Els refranys mallorquins aborden aquest tema amb una barreja d'inevitabilitat, realisme i humor negre: “Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens’. 
També per altres llars s'interroguen sobre el tema, seriosament o sarcàsticament: "La mort no és el contrari de la vida, sinó una part d'ella” (Haruki Murakami). "No em fa por la mort; senzillament no vull esser allà quan ocorri” (Woody Allen). "Morir no és res; no viure és espantós” (Victor Hugo). En fi, la mort és el preu que pagam per haver viscut.
Joan Fuster aborda la mort amb una ironia lúcida: “Només amb la mort t’alliberaràs de tu mateix. Resigna’t, doncs, a no ser lliure mai”. Aquestes paraules, amb el seu to sarcàstic, ens fan reflexionar sobre la paradoxa de l’existència: "I morir: deu ser deixar d’escriure?" Es demana Fuster. O, amb pragmatisme: "No facis versos sobre la mort: és inútil. Fes testament, que resulta molt més pràctic”. Tanmateix: "Que siguem més mortals que una cadira, personalment, m'irrita”.
Amb ànim més transcendent: "Morir és haver viscut" (Salvador Espriu) o "Acceptar la mort és començar a estimar més intensament la vida” (Josep Maria Esquirol). En un altre registre, el poeta mallorquí Joan Alcover, marcat per la pèrdua d'una filla, va escriure línies que destil·len inseguretat: “La vida és un do fràgil, com la llum d’una espelma al vent”. La seva poesia ens recorda que la mort dona sentit a la vida, precisament, per la seva brevetat. També ho recorda H.C. Andersen més irònicament: "Gaudeix de la vida. Tindràs molt de temps per estar mort!". I un altre escriptor, Gabriel García Márquez: "La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit". El refranyer tornar a posar els peus en terra: "Menja bé i caga fort... i no temis la mort”.
"Aquell que tu creus que ha mort, no ha fet més que avançar-se en el camí" (Sèneca). "La vida és bonica i la mort tranquil·la, el dolent és la transició” (Isaac Asimov). L'actor i poeta valencià Ovidi Montllor va deixar sentències que provenen de les seves cançons o poemes: “I ací a la terra, quan ens morim, els fills deixem, amb l’esperança que facin ells, el que no hem fet.” I el nostre Blai Bonet: “Viure és mirar la mort sense deixar de somriure", una visió hermosa de l'existència.
Escric mentre sona ara Blood on the tracks, una meravella que enregistrà Bob Dylan fa cinquanta anys, un compendi sobre el desamor i la soledat: “Ella va néixer en primavera, jo massa tard”. Allà hi ha If You See Her, Say Hello (“Record beníssim cada escena, es succeïren en un alè”), segueix Shelter from the storm... 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:16

 

Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats

Ara, que ja tenim Papa nou, Lleó XIV, podrem parlar més tranquil·lament d'aquestes qüestions: ¿Com ho han fet perquè el cos del Papa Francesc aguantàs tants de dies sense que es corrompés? Existeixen tractaments químics que retarden l'autòlisi -destrucció cel·lular- i la propagació bacteriana. Tradicionalment s'ha emprat el formol o la formalina, que són tòxics i potencialment mutagènics. A més, impliquen la substitució completa de la sang bombada per les artèries, es sol drenar per la jugular, la caròtida o la femoral. Segons el tanatopràctic Andrea Fantozzi, les restes mortals dels últims papes han estat probablement tractades amb Fluytan, que fa que els cadàvers no necessitin ser exanguinats per complet i que també s'aplica de manera tòpica, té efecte "bactericida, trombolític -dissol els coàguls- i lipolític", la qual cosa contribueix a preservar els teixits i eliminar olors. "Permet un resultat altament higiènic alhora que garanteix un aspecte més presentable dels cossos".

El cas del Papa Francesc em du cap el record de la mòmia de Lenin, al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que amb problemes d’ubicació. El professor Ilia Zbarski, va contar com el 1924 el seu pare submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potassi, ja ha fet cent anys d’això. A requeriments de Stalin, havien de conservar el cos de Lenin, al qual se li havia injectat a través de l’aorta sis litres d’alcohol i formol, li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, els budells, i li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar. La història passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres damunt la pell, o pel maquillatge i la il·luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotski s´hi oposà.

Però, on de veritat és poden lamentar les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, va ser en el procés de momificació de Mao Ze Dong: “El gran timoner” de la Xina. El qui fou el seu metge, Li Zhisui, explica les canòssies que passà l’equip i els resultats desconcertants després d’injectar-li diverses substàncies: “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabà el mausoleu de la plaça de Tian'anmem.

El que va ser un desastre fou l'embalsamament de Pius XII, el 'papa que va explotar en el seu taüt'. Després de morir, el 9 d'octubre de 1958, el seu metge, Riccardo Galeazzi-Lisi, li va aplicar un procediment de la seva invenció ('osmosi aromàtica') consistent en embolicar el cos amb cel·lofana i olis aromàtics. Això en lloc de conservar va accelerar la seva descomposició, alliberant gasos que van provocar acubaments entre la guàrdia suïssa que vetlava el cadàver. El seu tòrax va acabar rebentant en el cotxe fúnebre. El trauma va ser tal per a la Cúria Romana que els seus successors, Joan XXIII i Pau VI, van demanar que els seus cossos fossin preservats a la manera tradicional per als seus funerals. No obstant això, tant en el casos de Joan Pau I, Joan Pau II com de Benet XVI els serveis funeraris del Vaticà han optat per una tècnica més moderna. La mateixa que, segons sembla, s'ha utilitzat amb el Papa Francesc, ho explica Andrea Fantozzi, president de l'Associació Italiana de Tanatopràxia: “una conservació temporal dels seus cossos que permet la seva natural degradació una vegada conclouen els funerals i són enterrats”. Aquestes odissees expliquen les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics. No fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb