Climent Picornell

Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:33

 
 

Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort

Ara ve l'època de les barrumbades, els bolets, els bunyols, els codonys, les atzeroles, les serves (sé de dues serveres encara), els formiguers que fan els pagesos i el fum per foravila, la tramoia del paisatge de la Tardor. Hi caldria afegir el groc de les fulles dels ginjolers i magraners, el vermellós de les fulles dels caquiers i el marronenc de les de les vinyes, a tot això hi hem de sumar l'oloreta de les flors del nisprers i ja tenim el paisatge complet de foravila, amb els tractors llaurant i preparant per sembrar. Vaig a cercar una embosta de nesples a una nesplera que sé a una paret seca al camí vell de Llorito i rememor el poema de Jaume Santandreu un altre pic: “Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera, / ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som”.

Tot esperant la pluja, anunciada, molta, massa, en una espècie de terrorisme climàtic que fan ara els mitjans periodístics i la pluja no sol arribar. “En ser devers Inca, el temps, mos volta” me diu l'amo en Toni Curritano que no creu que els telèfons mòbils ho puguin endevinar, ell se fia més del seu nas i del seu cos, una caiguda de la bicicleta li va trencar un parell d'ossos que se'n temen del canvi de temps d'una forma més fina “que lo que diu sa televisió, o es mòbil”. Algú parla, no ja dels preus de compra de les cases, sinó de l'absurditat del que demanen pels lloguers al poble. Mai s'havia sentit que demanassin mil o mil-cinc-cents euros per cases més aviat normals. L'onada d'augment del preu per l'habitatge també ha arribat al petit poble i a això hi podem afegir la gentada que viu per foravila, no hi ha cap caseta buida, per males condicions en que estigui. Es comenta que la població ha augmentat més d'un vint per cent en molt poc temps. Suggeresc de fer un bon recompte, de cara a les properes eleccions... si s'empadrona tothom.

La conversa deriva sobre la qualitat dels ous d'avui en dia. I en Rafel Constanci rememora: “Idò... quan era jove vaig guanyar, a una correguda de joies, un poll que el vaig dur a ca nostra i quan se va fer gran, gran és un dir, un poc més grandet, resultà ser un quic, un 'quico' li dèiem noltros, i al galliner va canviar sa jerarquia: ses gallines a un costat i els galls favats grossos i, pel que es veu, covards, a un altre costat i, ben enmig, es quico, petit, que comandava tota sa tropa, que te pareix secretari! No et pots fiar de sa grandària a s'hora des comandar!”·

Pujam plegats cap a l'església n'Amador de Valbauna i un servidor, me diu que d'ençà que tengué els ictus, dos, precisa, ja no va tan segur com abans, pens que, sobretot a cercar bolets, que era una de les seves dedicacions i coneixences més significades i que enyora el seva cusseta, na Gírgola, que morí d'un infart i ja n'havia tengut més, quatre, precisa, dels quals se n'havia recuperat. Bona nit, bona nit... ell parteix cap al carrer des Frare i a mi me queda la costa més reconsagrada fins al turó.

En arribar a ca nostra cerc alguna cosa per llegir abans de dormir, a l'atzar agaf Cesare Pavese i Verrà la morte e avrà i tuoi occhi (Vendrà la mort i tendrà els teus ulls). El tros de lectura comença per aquests versos: Come erba viva nell’aria / rabbrividisci e ridi, / ma tu, tu sei terra. / Sei radice feroce./ Sei la terra che aspetta. (Com herba viva en l'aire / t'estremeixes i rius, / però tu, tu ets terra, / coratjoses arrels. / Ets la terra que espera.) Pens en l'incripció llatina del rellotge de Sol de la possessió de Son Corball: Omnes vulnerant, ultima necat (Totes feren, la darrera mata) referint-se a les hores que marca la seva busca. Pens que hi ha dos dies que no tenen vint-i-quatre hores: el dia que nasquérem i el dia que morirem. Me tap el cap amb el llençol que em defensa de tot, de la mort també. Me dormiré plàcidament.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:31

 

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto.


Els ho dic per no confondre'ls: els jardins d'altri són com un patchwork, una vànova feta de trossets, arreplegats d'ací i d'allà. Un d'aquest trossets aparegué quan un servidor era a l'hospital i em digueren: ara li duim uns 'llençolets' nets. Saps que la vellesa s'acosta, o ja és aquí, quan les persones que conviuen amb tu et parlen de manera diferent, infantívolament: la pastilleta, el dinaret, t'agafen del bracet, 'ens' posarem les sabatilles, 'ens' prendrem el xaropet... Aquesta manera de parlar la me recorda l'escriptor grec-suec Kallifatides quan diu: “Quan era petit em queia molt de moc i ara que som gran em cauen moltes llàgrimes”, i afegeix, “Si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan siguis gran”. Sembla que els qui ens acompanyen ens vulguin assabentar del que diu Richard Flanagan (La pregunta 7): “ Tal vegada el passat sigui el lloc cap on anam i en el que mai hem estat”. De totes les maneres, també quan som vells, com diu Eduardo Mendoza: “El darrer que es perd no és l'esperança, és la vanitat”. A això, també haurien de tenir esment els nostres cuidadors.

Qui no va arribar a vell fou Juli Cèsar. Ara hi anirem. Diuen que Emiliano Zapata quan se'n temia que se moria va fer cridar un periodista per dictar-li la seva darrera proclama en vida, però quan arribà el periodista, ja estava tan malament que només li va sortir: “Escriu que he dit alguna cosa important!” I va morir-se. Perquè cont això? Idò perquè sempre m'havia imaginat que Juli César quan va ser apunyalat per un escamot de revoltats, els idus de març del 44 abans de Crist, només havia dit allò tan conegut de : “Tu quoque, fili mi?” (“Tu també, fill meu?”) quan reconegué Brutus entre l'escamot que li clavava ganivetades. Però no. Sembla que, al contrari que Zapata, va tenir més temps i diuen que encara digué (el que és molt suposar): “No te guard rancúnia Brutus. Gràcies a tu mor de forma ràpida i inesperada amb l'alegria de saber que la teva minúscula persona, condemnada a desaparèixer de la història, estarà unida al meu nom per a tota l'eternitat”. Moria així un home sense pietat, un assassí de masses, fins i tot per un almirall com Plini, el Vell, que el titllà de Humanis generis inuiniarium, un criminal contra el gènere humà.

I ja que en parlem, tenim encara genocidis entre nosaltres. Ja va escriure John le Carré, ho va posar en boca d'un dels seus personatges: “L'acte més cruel, la pitjor burla de tota la història: que Israel, en 30 anys, hagi convertit els palestins en els nous jueus de la Terra”. A un altre personatge, un professor jueu, li fa exposar el gran dilema: “O bé democràcia sense realització del judaisme, o bé realització del judaisme sense democràcia”. Sembla que la cosa va per aquesta darrera idea, també per a Gideon Levy, periodista israelià que opina que “per als israelians, els únics éssers humans a Gaza són els ostatges i els seus soldats”. Ja ve de lluny, Marshall McLuhan deia: “Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”. No sé molt bé perquè però el meu capet em remet a Joan Fuster, qui en el seu «Bestiari», ens recorda: «L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions».

Un altre dels grans drames que vivim. Ja saben vostès, la crisi habitacional, en la que per pagar el lloguer moltes famílies han d'usar el 70% del seu sou o que els joves hauran de dedicar l'equivalent a molts d'anys de soldada si s'hipotequen per comprar la seva casa, si poden. Idò, me va mostrar la frase, un slogan publicitari, el meu company Tino Alomar: “Don't wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait” (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera”). Té una part de veritat i una d'indecència. Això no té aturall, o sí, fins a la propera crisi econòmica deguda al problema de l'habitatge.

“Quan te poses el primer, ets tu contra tu mateix”. Qui ho va dir? Un mestre educant un nin? Un filòsof? Un propedeuta, que no sé molt bé que és? Idò no! La va dir Raúl Fernández , pilot de motocicletes, sabent això agafa un altre significat que la seva polisèmia amagava. A que sí? A vegades renegam sense saber-ho de qui ens ha inculcat valors, no sé si és la paraula exacte, però com reconeixia Simone Weil: “Tot quant en jo és valuós procedeix sense excepció de més enllà de mi, i ve, no com un do, sinó com un préstec que ha de ser renovat incessantment”. Hem de ser i estar agraïts.


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:30


 
 

Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional

 

Un 33,88% dels habitants de Balears assenyalen l'habitatge com un dels seus principals problemes, deu punts més que la mitjana espanyola. Hi ha un gran dèficit d'habitatges respecte a les llars creades, en un context marcat per l'escassetat de sòl finalista, elevats costos de construcció i retard en la tramitació urbanística. Això dispara els preus i accentua l'exclusió residencial. El creixement poblacional supera sistemàticament la producció d'habitatge: és un problema estructural.

Causes: 1) Alt creixement poblacional en un territori limitat. Es fan pocs habitatges, 2.500 per any, quan en fan falta 4.500. 2) Nous habitants amb necessitats residencials distintes: a)Treballadors amb salaris inferiors i b)Estrangers amb alt poder adquisitiu que cerquen habitatges per residir o invertir. Més del 35 % de les compravendes són d'estrangers, el percentatge més alt de tot l'Estat. 3) El preu per metre quadrat és dels més alts d'Espanya. 4) Model administratiu complex i lent, amb terminis de fins a 36 mesos per a l'obtenció de llicències. 5) Insuficient parc públic d'habitatge. Es necessitarien 30 anys per a adjudicar un pis social a tothom que el té demanat. 6) Falta flexibilitat en els terminis d'execució d'obres i caducitat de llicències. 7) Falta de planificació estratègica, necessitats, tipologies. 8) Emergència habitacional: okupació, inquiokupació, situacions excepcionals, població vulnerable.

De mitjana, un 63% del sou és per pagar el lloguer. La xifra més alta entre les autonomies. Alguns debats ho focalitzen sobre l'impacte dels habitatges turístics. El percentatge d'habitatges turístics sobre el cens total de Balears (3,84%) triplica la mitjana espanyola. Encara que és difícil establir una relació entre augment de l'habitatge turístic i l'encariment del mercat de lloguer, el fenomen minva l'oferta disponible. El Consell Insular de Mallorca vol reduir les places turístiques, per baixar la massificació, i fiscalitzar l'oferta il·legal, tot i que aquesta política ni ha fet augmentar els pisos en el mercat, ni ha fet baixar el preu del lloguer, hauria de tenir en compte, també, l'oferta segrestada per l'especulació, el turisme i els habitatges buits.

 

El preu mitjà declarat per metre quadrat d'habitatge a les Illes Balears és el més elevat d'Espanya, 3.350 euros, segons l'informe del 2024 dels Registradors de la Propietat. Els salaris no es corresponen amb els preus del mercat i aquesta bretxa s'engrandeix. Això és una barrera per a l'arrelament de la població jove i afecta a sectors com el sanitari, l'educatiu o de serveis, per la falta de lloguers accessibles.

Respecte al 'Decret Llei 3/2025 d’actuacions urgents per a l’obtenció de sòl residencial', que inclou la possibilitat de que cada ajuntament promogui sòl residencial, hi figura, també, el reconeixement de les 'àrees de transició'. Això representa una expansió massiva, disfressada d’habitatge assequible, que posa en perill el sòl rústic, la qual cosa provocarà una transformació profunda i regressiva d'aquest tipus de sòl, convertint-lo en objecte d’especulació sota múltiples pretextos: nous habitatges, energies renovables o simplificació administrativa.

Caldria un marc públic-privat estable, seguretat jurídica, accelerar processos i promoure un parc d'habitatges diversificat, més rehabilitació i noves tipologies. Solucions: 1) Un pla estratègic de la CAIB, amb el màxim consens. 2) Articular sòlides col·laboracions públic-privades. 3) Noves modalitats d'habitatge (grandàries, altures, ubicació, densitats…). 4) Un programa informàtic que permeti l'agilitat i simplificació administrativa reduint els terminis. 5) Adequar les taxes administratives. 6) La llicència només hauria de caducar si s'aprova un nou planejament o una modificació. 7) Seguretat jurídica dels arrendadors en el tema de les okupacions. 8) Incentivar l'oferta amb mesures fiscals, tributàries i de seguretat als propietaris. 9) Subvencionar la diferència del preu del lloguer en determinades situacions.

Manca un 'Pla Director Sectorial de l'Habitatge' consensuat o activar el tempteig i retracte per la compra d'edificis sencers, o incentivar el canvi d'ús d'hotels obsolets a habitatges o lloguer assequible. On són els estudis actualitzats de sòl vacant en sòl urbà i en sòl urbanitzable i de bucs sense acabar? L'habitatge és una necessitat vital i davant pràctiques especulatives, especialment per part de grans tenidors i fons "voltor", s'exigeix una actuació decidida, i frenar abusos com el lloguer d'habitatges en condicions precàries a preus desorbitants. L'habitatge ha de ser el cinquè pilar del benestar social, juntament amb l'educació, la sanitat, les pensions i l'ajuda en la dependència.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:27


 
 

Neil Young, als seus 80 anys.

Neil Young ha estat definit com un dels artistes més influents de la seva generació en la història de la música popular, a l'altura de Bob Dylan, Van Morrison o Leonard Cohen i el seu nom figura en el segon lloc de la llista de cantants i compositors més transcendents del segle XX, per darrera de Dylan. Amb això no està dit tot, ara, a punt de fer vuitanta anys, la setmana que ve, li vull retre el meu homenatge, malgrat sigui només pel seu disc Harvest ('Collita') que m'ha acompanyat durant anys i anys.

La Viquipèdia, en català, en espanyol i en anglès li dedica una de les aportacions més llargues que he vist de músics de tots els temps. Comença així: Neil Percival Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945) és un músic canadenc que va començar la seva carrera musical al Canadà abans de traslladar-se en 1966 a Califòrnia per a fundar Buffalo Springfield amb Stephen Stills i Richie Furay. En 1968 va iniciar una carrera en solitari que abasta més de 57 anys i més 40 àlbums d'estudi, amb una contínua exploració de diferents gèneres musicals.

Telefon al meu fill Julià, 'youngòleg' (i 'dylanòleg') experimentat i li coment que escric un article sobre els vuitanta anys de Young, “Mira't l'article de Michel Houllebecq sobre ell i ja en xerrarem”. Faig el que em diu i descobresc un altre escriptor rendit a Neil Young. “A mitjans dels anys vuitanta tots els Babas tenien Harvest” -Babas és el que deien els punkys dels hippies, els anys setanta- “i durant els anys vuitanta Young va pagar car aquest èxit, fins que la generació Grunge se'n va témer de que també produïa discos torturats, violents amb estranyes lamentacions de guitarra elèctrica”. No em vaig voler sentir al·ludit amb això dels hippies i Harvest, però, continua Houllebecq “es podria comparar el recorregut de Neil Young (incoherent, incontrolable, però sempre d'una fulminant sinceritat) amb una biografia d'un maníac-depressiu o amb el recorregut d'una pertorbació atmosfèrica que travessa una zona de valls i muntanyes”. Pot ser tengui raó. Sens dubte els seus discos més bells i atractius, per un servidor, són els qui oscil·len entre la tristor, la soledat, els somnis de desperts o la felicitat assossegada, com si estassin fets pensant amb els qui es senten tot sols, desgraciats o a les portes de la desesperació, però Young els fa creure que la felicitat, malgrat tot, encara és possible. Ens ho diu amb aquella veu atiplada, fràgil, que ve de molt lluny, no massa musculosa ni viril, que te alguna cosa de vell, de dona o d'infant.

La frase de suïcidi de Kurt Cobain, líder de Nirvana, era d'una cançó de Neil Young, un símil amb una flama: It's better to burn out than to fade away, "és millor consumir-se flamejant que no anar-se apagant lentament". Cobain va ser, si no la més rellevant, una de les figures més rellevants del rock als anys 90. Ja he dit abans que Neil Young és considerat un dels pares del Grunge ja que les seves obres són una mena de preludi d'aquest gènere 'anti-pop'.

Cal fer esment del seu pas per Buffalo Springfield on hi era també Stephen Stills i el seu tema For What It's Worth, com, poc després, quan s'ajuntaren Crosby, Stills, Nash & Young a 1969, qui no recorda el seu primer àlbum? Déjà Vu (amb Teach Your Children, Ohio ...). Després vengué l'èxit, ja tot sol, de Harvest que demostrava les seves preocupacions ambientals (a 2015 publicà The Montsanto Years, molt crític amb l'enorme multinacional de productes agraris Montsanto), contra el racisme i el colonialisme (Cortez The Killer ofereix una visió tràgica de les fetes d'Hernán Cortés). El 1992 es publica Harvest Moon, i hi segueixen tot un seguit de creacions, recreacions, crisis personals, noves formacions... i èxits.

Malgrat digui al seu arxifamós Hearth of Gold: “That keep me searchin' for a heart of gold / And I'm gettin' old” ( 'Això em fa que continuï cercant un cor daurat / i m'estic fent vell') encara ara va de gira (Love Earths Tour) als seus vuitanta anys propers, el 12 de novembre, i continua amb les seves filantropies diverses. Una bona grapada de les cançons de Neil Young han envellit bé. Ens cau meravellosament sentir cantar un home que es queixa humilment a A Man Needs a Maid o What Did You Do To My Life o a Don't Be Denied. Em recorda el meu fill Julià: “Pensa a posar que, a la seva autobiografia, afirma que no ha llegit cap llibre mai, que ell recordi, excepte a l'escola. I que les cançons li vénen d'una mena de cos inefable i superior”. Dit està.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:24

 
 

Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí

Els amics de l'associació “Pedra foguera” de Llubí tengueren la idea de recordar a Guillem Frontera, escriptor i gestor cultural, que ens deixà el desembre de 2024. I ho feren als talaiots dels Racons. Un lloc excepcional. Ens encomanaren a Pere A. Pons, Celestí Alomar, Miquel Campaner i a un servidor que en parlàssim. Pere A. Pons és autor del llibre, imprescindible, sobre Frontera Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta. En Miquel Campaner i ell engirgolaren l'editorial Ensiola. Amb en Celestí compartiren amistat i gestió pública durant el govern del primer “Pacte de Progrés”.

Amb un enorme talaiot darrera, el moderador no em donà treva, me demanà per un bar que tenguérem. El cert és que tenguérem negocis diversos, culturals sobretot – diaris, llibres, revistes... - ell me va empènyer a escriure, i tengué sempre una enorme benvolença amb el que escrivia jo- però, ja que estàvem en petit comitè (més de cent persones), els vaig contar que en Guillem i jo tenguérem un bar a Gènova: Es Pou Bo. Ell havia retornat de Barcelona, jo havia tornat de... no sé d'on, de pel món, en una paraula, i com a dos peixos dins el rostoll, passejant un dia per Gènova vàrem veure un casal, on hi havia una botiga, com un drugstore d'abans, que se traspassava i decidírem fer-hi un bar, “alternatiu”. Dit i fet. Cada mes editàvem una cartolina amb un poema original (Josep Albertí, Joan Perelló, Guillem Soler...). Allà na Carme Riera hi presentà Te deix, amor, la mar com a penyora; na Maria del Mar Bonet hi presentà el disc que havia tret feia poc amb un concert al jardí i en Miquel Barceló, el pintor, hi penjà unes capsetes que feia, en aquell 'entonses', plenes de carn crua que se podria i treia floridura, i, a més, ens omplí el terra del bar de macs de torrent, 'rolling stones'... El dia que morí Franco, ara farà cinquanta anys el mes que ve, corria el xampany a torrentades, i en Guillem i jo, passàvem pena que el feixista Coronel De Meer que era el governador civil ens enviàs un escamot de policia armada i ens tancàs el negoci per sempre. Allà passàrem, darrera el tasser, una bona temporada en Guillem i un servidor, ell bevia aleshores gin and tònic de ginebra Giró, servidor, com ara, cervesa.

Vaig dir que s' escauria el que diu un aforisme, tunejat, a un llibre seu, Bombolles de Sabó, col·lecció intel·ligent de «notes intermitents»: “Amistat? A veure qui la dirà més grossa!”. I això és el que passà, com no podia ser d'altra manera. Més Bombolles: “Molts d'aquests que es queixen de les limitacions que els imposa el seu país, moriran sense saber que el seu país els venia massa gran”; irònic i intel·ligent fins al moll de l'os. Vaig recordar-los que en Guillem sempre era molt fonedís quan es parlava d'ell i sobretot quan es parlava bé, que era quasi sempre. No és que no tengués enemics, però com deia ell: «Tria els enemics entre aquells que són millors que tu. Els enemics mediocres t'acaben fent més xerec”.

Vaig voler destacar dos temes en l'obra de Frontera: societat i paisatge. “Al lector quan em llegeix li deman que sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre qüestions que jo vaig proposant.». Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents, vegeu sinó Els carnissers i el paisatge apareix sovint amb un ritme sincopat que ens il·lumina o enfosqueix: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història”. És als redols del Pla de Mallorca, ell era arianyer, i sobretot al seu llibre La mort i la pluja on millor apareix la tècnica de Frontera que evidencia com els mallorquins hem passat de tenir una cultura del paisatge, a un nivell de devastació, desproporció i manca de sensibilitat com el d’ara. A Sicília sense morts ben pocs personatges se salven del llast de la corrupció. “No sé si la literatura pot impedir l'avenç de l'esllavissada general, però sí que crec que sense la cultura no hi ha fre, ni camí de retorn”.

“Encara que no cregui que els mallorquins com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el perquè d’aquesta mort”. Aiiii !! El trob molt a faltar, les seves anàlisis fines, correctes i valentes, el seu contar històries diverses i perverses, l'esclatar-nos de riure en una conversa de cafè. Frontera forma part de la nostra col·lecció d'homenots inoblidables.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:22


 

Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant.

Els Jardins d'altri els confegesc arreplegant d'ací i d'allà, coses que he trobat sense cercar-les massa i que me diuen cosa. Demà he de tornar xerrar, a Andratx, d'en Guillem Frontera, que encara no fa un any que ens va deixar. Sempre me deia: "El meu poble és com una mina a la qual he acudit sempre en cerca de materials de construcció literària. I això que no hi he viscut sempre. Ara crec que hi visc, com a conseqüència més d'una inèrcia que no d'una decisió raonada i enraonada”. Enyor les converses amb en Guillem, a Ariany o a Sant Joan, parlant del país i la seva situació, del món i de la bolla. Un dia, va sortir aquella dita, atribuïda al president Kennedy: «Enlloc de preguntar-te què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu per el teu país” i Frontera hi afegí: “...si la resposta és correcta, participaràs en el sorteig d’una setmana de vacances a Tenerife per a dues persones, tot pagat». De si podíem salvar alguna cosa del que quedava a Mallorca, després de la malifeta social i paisatgística, solia repetir: “Brutta situazione, comandante!” Aquesta expressió l'emprava, en temps de la guerra civil, un militar italià al qual un col·lega menorquí demanava que els bombardejos de Maó no afectassin ca seva: Brutta situazione, comandante!! li repetia l'italià. I acabava en Guillem: “Al nostre país li falten poques coses... però essencials! Brutta situazione!”. Cerc, i el trob, als prestatges desordenats del meu estudi el seu llibre Bombolles de sabó i obrint-lo a l'atzar: «La capacitat de resistència a l'adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa». Pens que ho podria lligar amb el que deia Paul Valéry: “Quan algú et comenci a llepar les soles de les sabates, posa-li un peu damunt el cap, abans que et comenci a mossegar els peus”. Aquest aforisme el vaig arreplegar al Museu del calçat i la indústria d'Inca. Curiós? Te a veure amb els peus! Tanmateix (Frontera, again): "Soledat: És el lloc on t'endinses en allunyar-te dels teus morts".

Mentre pel toca-discs (sí, sí, era un LP...) sonava el Parado de Valldemossa que cantava: “Sortiu al·lotetes, sortiu a ballar, que venen els moros i mos n'hem d'anar”! Vaig barrinar un llongo per aturar ràpidament l'aparell, els meus veïnats són magrebins: el que cantava el Parado no era políticament correcte, no era woke. “Però això és una cosa d'abans”, me diu algú de ca nostra, “ara...” “Ara! Antes, antes... va dir en Canyot!” dic copiant el que solia dir mon pare. Me prepar per baixar al cafè. No són de la gauche divine els cassinos del meu poble, més aviat són de peu-pla, sols que m'entenguin, vull dir de tocar amb els peus enterra. I em torna sortir en Frontera: «Tenien els seus restaurants, els seus bars quasi exclusius, els nights clubs on rematar unes jornades només a l’abast de cossos robusts o dedicats tan sols a llenegar suaument per les nits de Barcelona, els seus alcohols, l’estridència dels llums parpellejants, la seva música i aquella promiscuïtat ecumènica que era, digué un filòsof, l’excipient de la gauche divine». Ho diu a la seva novel·la Sicília sense morts, una novel·la negra. I parlant de thrillers, conta Iñigo Domínguez que el 1943 Billy Wilder començà a escriure el guió de Double Indemnity juntament amb Raymond Chandler especialista en el génere negre, que no era un tipus dur, sinò un senyor molt normal que li semblà un avorrit funcionari. No es van entendre gaire, però els sortí una obra mestra de la història del cinema, set òscars.

Me trob amb aquest oxímoron oriental, tan mal d'entendre per a un servidor, a no ser que no vulgui dir res: “La comunitat sense comunicació deixa pas a la comunicació sense comunitat” (Byung-Chul Hang a La desaparició dels rituals, Herder). I acab amb en Frontera que deia: “En l’art de 'vorejar' el poder, el mediocre no té rival”. I afegia, “...i aquí, a Mallorca, no té rival en l’art de 'conquerir' el poder”. Llepaculs i enxufats. Ho tenim així. S'hi escau el que deia Josep Albertí: “No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant."

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:19

 

Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no?

 

Algú, no sé exactament qui, del Consell Insular de Mallorca, no vol que es gastin uns doblers, ja concedits, en desenterrar i, si s'escau, retornar a Mallorca les despulles del rei Jaume (IV) de Mallorca i depositar-les amb la resta dels seus familiars a la Seu de Ciutat. Per què?

El Regne de Mallorca (1276-1349) fou una entitat creada per voluntat del rei Jaume I. A la seva mort, el 1276, al fill gran, Pere, li va deixar el regne continental d'Aragó i el Principat de Catalunya. Les illes Balears, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller van constituir una nova corona, el Regne de Mallorques, que va ser per al fill petit Jaume. Aquesta partició fou, finalment, qüestionada pel rei Pere IV el Cerimoniós, qui reconquerí el Regne de Mallorques a 1349.

Jaume (IV) era fill de Jaume III, que va morir a la batalla de Llucmajor el 1349. El vencedor feu presoners Jaume (IV) i la seva germana Elisabet. Jaume (IV) aconseguí escapar de la dura presó i un pic lliures, ell i la seva germana s'entestaren en reconquerir el seu reialme. Vint-i-cinc anys després de la derrota a Llucmajor aconseguiren reunir un exèrcit, de prop de set-mil homes, amb el qual van envair Catalunya fins arribar a les portes de Barcelona, l'any 1374. Per les raons que siguin, tot es va malbaratar, i Jaume (IV), protegit pel rei de Castella, malalt, morí a Sòria el 1375.

La traducció del testament de Jaume (IV) amb l'ajuda inestimable de mossèn Josep Estelrich “Turricano” de Sant Joan, feu interessant localitzar, exactament, el lloc d'enterrament. Jaume i Elisabet foren els darrers depositaris dels drets de l'anomenada casa reial del Regne de Mallorques. Elisabet no és enterrada, com es diu, a París. Elisabet signà com Reina de Mallorca fins a la seva mort, el 1404, després, aquests drets, ja purament nominals, s'escampen entre diversos personatges. És enterrada en alguna tomba del cementeri del municipi occità de Gallargues. De Jaume (IV), (ho pos sempre entre parèntesi, perquè fou Príncep, Infant de Mallorca i hereu de la dinastia de Mallorca, però no arribà a regnar mai) d'ell, com he dit, es sabia que devia estar enterrat a Sòria.

Amb el 'Projecte Jaume IV', amb el catedràtic d'història medieval Gabriel Ensenyat i Pujol i amb l'arqueòloga Helena Inglada al seu front, l'any 2008, realitzaren una campanya a les runes del convent de Sant Francesc de Sòria, amb el suport del CIM. El projecte s’inicià per l'interès de Josep Mas i Llaneres en el moment de la localització, en els arxius Nacionals de París, d’una còpia testamentària signada per l’Infant Jaume (IV) de Mallorca. El testament de Jaume (IV), du data de 16 de febrer de 1375. Fou redactat i rubricat a Sòria i indica com a lloc d’inhumació el Convent de Framenors Franciscans. L’estat d’abandonament de dit convent obligà, el 2008, en primer lloc, a dur a terme una neteja general, que fou realitzada per la brigada municipal de l'ajuntament de Sòria. Just després es procedí a una prospecció mitjançant georadar per localitzar espais en el subsòl que es poguessin correspondre amb una tomba o una cripta. Amb l'ajuda del georadar es va cartografiar el que quedava davall les runes del convent, incendiat a la guerra del francès de 1808, i es va aconseguir identificar un buit on hi podria haver la tomba de Jaume (IV). Es varen obrir uns sondejos i la documentació d’aquest conjunt d’estructures confirmà la presència d'un espai construït sota l'altar com a possible cripta.

El 'Projecte Jaume (IV)' ha estat condormit uns anys, i ara, en els 650 anys de la seva mort, es volia fer una segona campanya per veure de trobar l'enterrament. Es faria justícia a un personatge tan desgraciat com fou el rei Jaume (IV). La Diputación de Sòria i la Junta de Castilla y León, que col·laboren en la campanya, ja varen fer a saber que “si encontramos al rey, el rey se queda en Soria”. Servidor és del parer que el que correspon és traslladar-lo a Mallorca i dipositar-lo juntament amb la seva nissaga a la Seu de Palma. Com s'ha de fer l'excavació de la cripta i com s'ha de gestionar el trasllat de les restes de Jaume (IV) a la Seu de Palma, si es troben, són fets ben interessants, tan arqueològicament, com històricament.

El projecte és engrescador a bastament com per dedicar-li aquesta nova intervenció. S'havia demanat a la Conselleria de Cultura del Consell Insular de Mallorca col·laboració per fer-ho, la va donar, però, es veu, que a algú del CIM no li sembla bé.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:17


 
 

Dues propostes per salvar el català

Torn de veure “Eivissa, tresor pagès” documental de Roger Cassany. Quin bon reportatge, però hi percep un mal ressò per l'extinció de la 'cançó redoblada' i l'agonia del català a Eivissa i Formentera. I pens amb dos articles del diari Arabalears que em varen comunicar un cert optimisme respecte al pervindre de la meva llengua. Un de Valentina Planas: 'La teoria dels indiferents que podria salvar el català'; i l'altre de Joan Pau Jordà: 'Salvam la llengua o feim veure que ho intentam?' Els he pres trossos sencers, literals, per provar d'explicar-los.

Planas apel·la a la lingüista Carme Junyent que deia que “la supervivència d’una llengua no depèn de discursos institucionals, sinó de les decisions quotidianes dels seus parlants. Entre les seves aportacions hi ha la 'teoria dels indiferents', un concepte tan senzill com revolucionari”. Per l'altre costat Jordà ens relata que “es parla molt de 'normalització' i de 'promoció', però s’evita afrontar el problema principal: la pèrdua real i constant dels nuclis vius de parlants en català”.

La teoria dels indiferents: el futur del català no depèn de grans declaracions, ni de lleis que obliguin o protegeixin. “Depèn del gest quotidià, de demanar el cafè amb llet en català, de saludar el metge en català, de dirigir-te al cambrer o al veí en català. Els indiferents, en la qüestió d'usar la llengua, que poden arribar a ser fins al 60 o 70 % de la població, ens posen un mirall al davant: si nosaltres cedim, ells cedeixen; si nosaltres persistim, ells persisteixen. El poder d’aquest grup rau en la seva plasticitat. I això ens obliga a deixar d’esperar miracles col·lectius o polítiques institucionals 'màgiques' i assumir que la responsabilitat és individual”.

L’educació, els mitjans i les noves tecnologies poden ajudar a revitalitzar la llengua. Però Jordà insisteix en “reforçar els 'bastions' que mantenen la llengua viva. I això és la clau. Si les polítiques públiques ignoren això –com passa sovint–, acabam deixant desemparats justament aquells que més sostenen l’idioma: les viles i barris on encara el català és majoritari. El missatge pot incomodar, però és clar i necessari: les llengües minoritzades només tenen futur si en reforcem els seus últims bastions”.

Per tant, tenim els 'indiferents', per un costat i per l'altre les comunitats vives que usen la llengua sempre, els 'bastions'. Per Planas “si cedim i canviem al castellà cada cop que algú no ens parla en català, transmetem el missatge que la llengua és opcional, prescindible, i això arrossega la majoria indiferent cap al no-ús. Un sol parlant pot marcar la diferència, quan tu mantens el català, fas que l’indiferent se senti còmode en aquesta llengua i, sovint, simplement s’hi adapti. El futur del català no depèn -no 'només', tornaria a afegir jo- de grans declaracions polítiques, ni tan sols de lleis que obliguin o protegeixin, depèn del gestos quotidians”.

Hi ha connexió amb la proposta de Jordà, que es demana: “Què fan les institucions? El de sempre: promoció simbòlica, subvencions, jornades, campanyes, premis... Tot molt polit, molt institucional, però que serveix per evitar mirar de cara els problemes reals: la pèrdua d’ús social del català i la constant hostilitat de l'Estat. Tot i que no hi ha fórmules màgiques, el camí és clar: hem de reforçar els bastions, aquells pobles i espais socials on el català encara es parla amb naturalitat. Pot ser un club d’esplai, una escola, un grup de teatre o una zona de marxa. Qualsevol espai on la llengua no només s’aprèn, sinó que es viu. A les àrees on el català encara és majoritari, calen accions valentes. I no, això no va només de fer cursets per a nouvinguts. Ens fan falta -o s'han d'aprofitar i hem de reforçar els que ja hi ha, diria també jo- llocs de socialització: concerts, associacions, clubs esportius i activitats per a infants i joves... Sense excuses ni complexos. Aquestes activitats han de ser monolingües, perquè si el català no es troba al centre, simplement desapareix”.

Dues propostes, en certa manera coincidents que es refereixen als indiferents, i a no callar, no renunciar i no pensar que la llengua ja se salvarà sola. O que la salvaran les institucions. Perquè com ens assenyala Jordà “ja no és el català qui manté viva la nació, és la nació qui ha de moure el cul si volem que el català sobrevisqui. És un canvi de paradigma. No podem resignar-nos i pensar que tot està perdut, però tampoc podem fer com si tot anàs bé”. Que cadascú actuï en conseqüència en el seu propi redol!

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:22


 
 

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó.

 

La vila recobra el pas de la normalitat després de les festes patronals i el començament de l'any escolar i agrícola. No es veuen tants d'estrangers, habitants de les cases vacacionals, que han proliferat, i les dones magrebines, a l'hora de acompanyar els seus infants a escola, amb les seves túniques fins als peus, tornen a sortir aquesta curta estona pel carrer. Els talls de picapedrers han retornat a la feina. Ningú ha parlat d'espolsar ametles, algú sí que ha comentat la seva verema o la cuita de melicotons, d'aquests, ara, pel setembre, en vénen uns de carn blanca deliciosa.

Berén tot sol amb el campanar de l'esglèsia davant meu com a única companyia, disfrut de la fresca matinera i de l'excel·lent cafè amb llet que me fa n'Antònia Xiscolo. Poc a poc van arribant més parroquians.

En Miquel Nyorris, que avui fa seixanta-set anys, desenterra la seva dèria de totes les tardors, aprendre anglès. “A jo me'n va ensenyar es meu padrí” li diu en Toni Cotó “sí, ara ho veuràs, vos ho diré fil per randa: 'Veri güel, vol dir Miquel, veri gut, vol dir pa-eixut i tot lo demés és com noltros!” “Vaja! Me pensava anaves de veres”. “Pensa tú, si a n'es meu padrí li venia justet xerrar es mallorquí!” Al pas de les dones magrebines amb bastants de nins petits, un dels menuts fa una cucavela davant nosaltres, es provoca la xerrada, no per sabuda, manco repetida. “I els nostros no en fan d'al·lots, o en fan pocs o no en volen...”. “Sabeu que passa” diu en Bernadí Ferrando “Idò vos ho explicaré amb un exemple de ca nostra: Mon pare era germà de vuit, noltros només forem tres germans, jo només he tengut una filla, que diu que no vol tenir fills i viu amb una moixa, sanada, ho heu entés bé?” Apunt la lliçó de demografia d'Europa i de Mallorca, per si la he d'explicar a un altre lloc.

Saluda amb la mà en Miquel Clausí, famós al poble, un heroi, perquè un dia que se n'anava a Londres a veure el seu fill, professor de Cambridge, no li deixaren passar a l'aduana, dues ensaïmades, de cap manera, els havia de deixar; emprenyat les deixà, però abans hi ballà una jota damunt, poteja les ensaïmades mentre els deia als aduaners: “Les deixaré, però no les vos fotreu!”. Diuen que la gent li feia mambelletes. Passa madò Antonia Parritxona, sempre tota sola, sulla, sense dir adeu mai i pens en la cita de Charles Bukowski: “Només els bojos i els solitaris es poden permetre el luxe de ser ells mateixos. Perquè els solitaris no necessiten complaure ningú i als bojos no els importa ser compresos”.

Ha fet quatre brusques, però no ha plogut massa, n'Amador de Planauva no acomplirà el seu desig de trobar esclatassangs 'grossos com a capells'. “Per aquell 'entonces' devia ploure més” diu “però així mateix hi he anat a cercar, amb el meu nét, i sabeu que va trobar el punyetero? La barramenta d'un pony que vaig enterrar fa anys devora un bocí que tenc prop del pinar d'En Simona. Això va ser tota la caçada! 'Tira això!' li deia. Ell... no hi va haver manera. Li he feta ben neta i la té penjada dins es seu quarto”.

Me'n torn per amunt cap al turó i encara sent el que me deia n'Antònia Pixedis, més avall: “Als vint anys tothom em deia: 'Veuràs quan tenguis cinquanta anys!'. I ara, que en tenc cinquanta, que vols que te digui? No he vist res de res”. I jo que ja n'he fet setanta! Res, de res, de res. La moixa de tres colors, quan arrib a a canostra té juguera, me mossega, sense estrènyer fort, una vegada i una altra, símbol d'amistat, o d'amor, qui sap. Esper dormir bé avui, me despert cada dia a les quatre i venga a fer voltes i voltes dins el llit, és ben cert el que deia l'escriptor sicilià Gesualdo Bufalino: “No és el somni, sinó l'insomni de la raó, el que genera monstres”.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:20

 
 

Caminant per Palma amb els turistes i els residents

 

Gran Joan Miró! Baixant d'Es Baluard ens asseim al Bar La Llotja, a la placeta del mateix nom. Un músic 'espontani' intenta fer creure que sap tocar la guitarra, malgrat el seu altaveu ho desmenteix, a una plaça que és zona saturada de renou. Enceta la conversa en Biel: “El turisme a Balears, és un espai d'encontres o de desencontres?”. Jo li responc ben aviat: “Residents i turistes som actors i comparses del canvi social a les illes Balears”. “Molt bé Climent, està molt bé”, és na Judit qui parla, “però responent a la qüestió d'en Biel: encontre o desencontre? La qüestió posa sobre el camí incert de les anàlisis duals, maniquees, blanc o negre, ¿El turisme és, o ha estat, bo o dolent? El que és clar” afirma taxativament na Judit “és que el turisme com a element de coneixement mutu entre els diferents pobles del món, de la terra, del planeta, com element de germandat universal, ha de ser molt matitzat per mor de la seva concepció com a factor de canvi, d'estandardització social, de germen d’uniformitat”. “Però hem de tenir en compte” és en Joan qui ara intervé amb la seva ànima de sociòleg “que el turisme ha significat el factor de canvi més important per a les illes Balears en el segle XX, que aquest canvi han afectat multitud de variables: formes de vida, sistemes de valors, comportament individual, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals...”. “Tot això està molt bé, però” és n'Apol·lònia qui ho manifesta, “jo puc certificar l’augment de la inseguretat en els destins turístics, i no només jo, molta gent veu el turisme com un factor de desestabilització de les poblacions residents; per exemple, els joves residents són més sensibles al conegut “efecte exemple” del turisme; es demostren les diferents demandes i incompatibilitats dels turistes i els residents”. “Però els residents, és a dir, noltros, no constituim un grup homogeni i la reacció davant el turisme pot ser variable. Cal situar correctament l’etapa de desenvolupament del destí turístic, l’estacionalitat del seus models d’activitat o les diferències culturals entres turistes i residents. I també la proximitat laboral o geogràfica dels residents al fet turístic, la seva 'implicació' en l’activitat turística i algunes variables demogràfiques i socioeconòmiques més, edat i formació entre elles”, conclou en Paco taxativament, mentre engoleix un “trifàsic” amb delectació. “Però no hem de ser tan negatius” és n'Enric aquesta vegada “heu de tenir en compte els beneficis econòmics i socials del turisme, en general, extrapolables a les illes Balears, el turisme ha millorat l’ocupació, ha generat llocs de treball, ha generat intercanvi exterior; ha complementat la producció i altres activitats; ha tengut efectes econòmics multiplicadors... “Si però ha tengut també altres impactes socioculturals” és n'Eulàlia desde la seva perspectiva “és ver que es poden millorar les barreres socials, racials, polítiques i religioses; i ha millorat, de retruc, l’apreciació de la cultura dels residents”. Insisteix n'Enric “Tot s’ha de dir, però, que el turisme també pot causar inflació, pot afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, pot generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, pot destruir recursos i crear contaminació ambiental i visual; pot contribuir a la manca d’enteniment entre els pobles en contacte, pot conduir a la xenofòbia, pot fomentar la inseguretat i pot crear conflictes en la societat d’acollida...” “Atura, atura! Me pensava que eres un defensor del turisme” diu en Jaume a n'Enric “I ho som!” Afirma “Però no s'ha de contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, sinó que, en funció dels seu grau de desenvolupament i de les característiques concretes de la societat on es desenvolupa, ha tengut, té, i tendrà, efectes positius i negatius”. Li feim mambelletes i entram a veure l'exposició d'escultures de Joan Miró que hi ha dins la Llotja, des d'on és sent un grup d'acordeonistes romanesos que maltoca “Clavelitos”. Les dues cares del turisme, un altre pic.

 

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 73 74 75  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb