Anotacions més o manco impertinents

Tot pot ser perquè hi ha persones d'aspecte bonhomiós que en canviar d'escenari poden ser un model de violència. Nos ho mostren cada dia els més vistosos continuadors de "El Caso", els telediaris; i fins i tot hi hagut velletes adorables, mestres del delicte. No m'estranyaria que la història de El quinteto de la muerte se bassàs en un fet real.

Sort que el periodisme pot desemmascarar els delinqüents. Ara mateix, el periòdic "Salut i Força" ha demostrat la seva perspicàcia publicant una fotografia de bona mida i en primera plana ja no d'uns presumptes sinó d'uns ben visibles i reconeixedors agressors a una professional de bata blanca.

La dita fotografia apareix baix del titular "La violencia golpea de nuevo a los profesionales del hospital Son Llàtzer" i, si bé l'article que la segueix fa principal referència a un infermer linxat, l'editorial acaba diguent: «Hay que tener presente que los episodios de violencia en el ámbito de la sanidad no siempre consisten en palizas como la que fue objeto el enfermero de Son Llàtzer. En la mayoría de ocasiones consisten en amenazas e insultos que igualmente condicionan la labor de los profesionales, independientemente de que pasen a engrosar o no las estadísticas de denuncias».

Les persones de la fotografia, tant els agressors com la professional amenaçada, les conec personalment. Dos dels homes, me costa creure que siguin agressius; de l'altre, i sobretot vegent la cara que posa -el fotògraf ha sabut captar el moment oportú i la redacció triar bé la imatge-, no posaria la mà en el foc. D'aquest home reproduesc la fotografia tan clara com la publicada pel periòdic.

I perquè vegeu fins on poden resultar enganoses les aparences, sols vos puc dir que, després d'una demostració tan evident com la feta per "Salut i Força", encara hi ha persones que queden espantades i no s'ho poden creure. Jo vos puc assegurar que la foto (sense flash) ha estat feta a Son Llàtzer; i també que és una imatge 'robada' i publicada sense el coneixement ni l'autorització de cap de les persones retratades. I per si això fos poc s'ha feta en un recinte on els pacients tenen dret a la confidencialitat de la seva assistència. Clar que tractant-se de desemmascarar uns delinqüents... !

Per la meva part, quant a la persona per la qual no puc posar la mà en el foc, he de dir-vos que a més de per Son Llàtzer també ronda per Son Dureta i per la mateixa classe de servei on l'han fotografiat a Son Llàtzer. Ja he advertit de la seva presència als corresponents professionals sanitaris. M'han dit que no se creuen que l'individu sigui violent. Que pensin lo que vulguin. Jo els he avisat.

-----------

NOTA
Ara, fora verbes. He reclamat al director de "Salut i Força" que faci l'oportuna rectificació sobre la fal·laç i difamadora fotografia.

El senyor Ramon encalça ses al·lotes,
El senyor Ramon encalça tot el món.
Això cantavem de nins corrent pel carrer.
No obstant, pareix que la lletra més normal es:
El senyor Ramon engana les criades.
El senyor Ramon engana tot el món.

I uns comparses de punyetes, el Govern Español, el PSOE i el ministre dels forenses li fan la "rueda de las patatas". Ja ho deuen haver après de l'Educació per la ciutadania.

Un monument es mereix el senyor Garzón, i li podrien fer eqüestre aprofitant el cavall de n'Espartero.

A l'inici de la sexta dècada del segle passat, a la classe de Grec, el professor ens parlà de Llorenç Riber. Jo era alumne intern i, a la pròxima visita familiar, vaig demanar que em comprassin La minyonia d'un infant orat. El llibret era -i és-, estampat l'any 1935, de la Biblioteca "Les Illes d'Or", una col"lecció encisadora que ens mantenia el cor obert a la llengua, "l'amor a la literatura nostrada", que escriví el mateix Riber.

Aquells anys de la 'repressió franquista' xerràvem normalment en mallorquí (a Mallorca); ens enteníem bé amb la gent d'Eivissa, de Menorca, de Catalunya; ben molt estimàvem la llengua pròpia i els lletraferits publicàvem -com és ara a Ponent- poesia i escrits sobre literatura i altres temes.

A l'hora de parlar i d'escriure ens sorgia espontània, de rels fondes, la llengua natural. Vat aquí: "sorgia de rels fondes"; cal tenir-ho en compte. Com el pi, que com més arrela més se pot enfilar.

Tanmateix, aquells anys, ni de prop fer-s'hi, somiàvem amb la 'immersió' i 'normalització' lingüística que protegeixen i empenyen les institucions 'democràtiques' actuals.

De totes maneres, encara no hem assolit una difusió suficient de la llengua com la que tenen l'anglès i l'espanyol, per exemple. (El xinès, que parlen més persones que qualsevol altra llengua, no serveix com exemple. Per molt que la seva extensió geogràfica sigui enorme, no deixa de ser una barrejadissa mancada de normalització.) Bé, amb això vull dir que l'esquifida difusió d'una de les meves llengües, ha motivat que a l'hora d'escriure en Internet sobre el càncer i la problemàtica de la laringectomia, ho fes en l'altra. Així, la repercussió dels mes escrits sols ha tengut els límits comunicatius dels possibles 270 milions d'espanyols i hispanoparlants.

Per ara hauria estat impossible que, escrivint en la meva llengua més íntima, hagués pogut ajudar a enfrontar el fosc enfonsament personal y relacional de molts de mutilats de veu i obrir-los una finestra o una porta per on torna entrar la claror. ¿Fos estat possible, sense anar més lluny, poder ensenyar a tornar parlar -es a dir, a articular els sons necessaris per expressar el seu pensament- a un home de Caracas?

Ja m'agradaria que els 89 articles de "Mi càncer" en el bloc http://bitacora.mirollull.com i tots els comentaris que han suscitat s'haguessin pogut escriure en la llengua catalana, tot i que fos en la modalitat barcelonina. Perquè així pugui ser ara ja no manca tant. Les institucions governants no escatimen ni mitjans ni normes ni decrets per aconseguir una immersió general, no només dels qui tenen la nostra llengua com a natural sinó també d'aquells d'altres contrades que tenen la sort de poder trepitjar o viure en un territori privilegiat.

El segle passat i fins fa poc hauria estat impensable que els administrador públics fossin tan clarividents en qüestions lingüístiques. Mai és tard, tanmateix. I potser s'ha necessitat l'evolució generacional. És sabut que hi ha trets genètics que es tornen a manifestar a la tercera u quarta generació següent. No m'estranyaria que així succeís: es podria haver produït un rebrot hereditari del francofeixisme.

L'explicació, clar, podria ser més simple: per ventura els cappares polítics responen al tipus "tordo", que diuen en castellà, o sigui, "con la cabeza pequeña y el culo gordo". Això darrer, per aferrar-se a les poltrones; lo primer, per imperatiu biològic.

No es pot dir que el PP hagi actuat fortiter in re, suaviter in modo*. Més bé ha estat fortiter in re atque in modo. Ràpidament i contundent, l'ex edil -un que tenia fama d'actuar encertadament i correctament- ha estat foragitat de les files honestes per una qüestió de pagar amb una targeta pública la companyia dels "boys" i altres herbes.

No crec que cap partit, inclòs UM, posi cap tap a la determinació popular ni tengui cap inconvenient per la decisió de l'ajuntament antipopular de posar el cas en mans judicials.

No es tracte que l'ex regidor hagi exercit una llibertat personal i sexual avui en dia demandades per una gran part de la societat i beneïdes pel govern de torn, sinó que hagi passat el cost a l'erari públic. Perquè vull suposar que el bessó de l'assumpte és la manera de pagar.

Que els mitjans de comunicació -i sobretot els que volen carnassa i millor si és del PP- facin llenya és normal. Però no crec que del cas de Rodrigo de Santos se'n hagi de fer un gra massa.

¡Quantes persones 'honorables' -qualsevol que sigui el seu color polític- no es diverteixen igual que Rodrigo de Santos! Si els llocs per ell freqüentats són un bon negoci deu ser perquè tenen una 'bona i selecta' clientela. ¿O no?

Per tant, deixem de fer llenya de l'arbre caigut. Rodrigo de Santos més que un deshonest ha estat un ingenu -víctima de certs hàbits proliferants- que ell mateix s'ha embolicat per no ser prou espavilat.

La malversació de fons públics li pot costar ben cara. Endemés serà un oportú exemple d'escarment públic molt aprofitable políticament.

Pareix que Rodrigo de Santos no havia caigut en la temptació d'aprofitar el càrrec per enriquir-se; altres ho fan i bé se'n cuiden de posar-ho difícil als jutges si hi arriben. Rodrigo de Santos s'ha engrunat per una imbecil·litat i, per comparació quantitativa, quasi una futilesa.

----------

* Fuerte en el fondo pero suave en las formas.

No entenc per què, per un assassinat terrorista, s'ha de donar per finalitzada la campanya electoral.

Amb més motiu, s'hauria hagut de continuar donant la cara i reunint la gent.

Estaria bé aturar una festa o una carnavalada, però no veig perquè interrompre uns actes cívics conduents a les urnes, que, diuen, són inherents al sistema democràtic.

¿O es que tot no és més que una farsa bullangosa i fins i tot els mateixos actors, davant d'una bestiesa com aquesta, se senten desbordats?

¿O es que els capares polítics no saben què dir i temen les conseqüències de pujar a un cadafal?

S'ha dit que, transmutat, el President Rodríguez Zapatero ha proposat la suspensió al cap de l'oposició i ha partit immediatament a la Moncloa.

La prompta aparició del Ministre de l'Interior, per dir una frase que ni ell se creu, ha estat igual que no dir res. Pareixia que, allò que vàries vagades havia anunciat que estaven preparant els contínuament "desarticulats", a la fi s'havia produït, i, endemés, oportunament -com la brutalitat ferroviària de fa quatre anys-. 

Ara només manquen els aplaudiments en el funeral, els dies de dol, manifestacions amb pancartes...

Tot junt, un gran desvergonyiment.

Ja s'ha acabat el termini de presentació d'obres als Premis Ciutat de Palma 2007, organitzats pel consistori ciutadà, i no en queda res del rebombori que es va alçar sobre les llengües.

Per molt que el senyor Jovellanos posi cara pensativament trista, ¿no pot una entitat convocar els premis que cregui oportuns?

I, endemés, que els premis de novel·la i poesia siguin només en català, això no vol dir que el Comú rebutgi altres llengües.

¿No ha convocat el Premi d'Arts Plàstiques en català, castellà i anglès? Si admetre obres pintades o fetes en qualsevol dels tres idiomes no és una bona prova de diversitat idiomàtica, ja me direu què volen els que escaïnen.

Ivonne de Carlo
metropoliglobal.com

Ara, Mossèn Xirinacs, l'esclau alliberat, amb el seu gest, elevat a símbol independentista, ha volgut donar un crit definitiu de protesta, i ja que en tota la seva vida d'adult no ha vist la manera d'alliberar els 'Països' de les tres potes opressores, s'ha convertir en paradigma de la llibertat, i com qui no vol però segurament volent, ha marcat la pauta que han de seguir els dirigents covards massificadors del poble.

Una nació esclava -ha deixat escrit- és una vergonya de la humanitat i de l'univers.

Mossèn Xirinacs, si realment era lúcid i una greu malaltia no ha influït en el seu suïcidi, ha demostrat la manera d'eludir l'oprobi de l'opressió. Els seus devots i els qui amb ells combreguin ja saben com poder aconseguir l'alliberament.

L'excusa per empantanegar la realització de l'Hospital de Son Espases no pot ser l'arqueologia; aquesta, contràriament, seria un motiu de llustre per l'edificació. Una vitrina, ben il·luminada, amb unes àmfores i unes quantes pedres velles, quedaria molt vistosa. ¿O, precisament, és això que vol evitar el president del Govern Balear, no fos cosa que diguessin que ho ha copiat del PP?

Bé, ara fora bromes. ¿La sanitat pública mallorquina necessita un nou hospital? ¿I si el necessita ha de ser precisament prop de La Real, un recinte religiós, del qual les quatre parets y pedres originals no trastocades de l'històric monestir també cabrien en una vitrina reliquiari?

La dècada dels cinquanta del segle passat l'Illa tenia uns 350.000 habitants quan s'inaugurà Son Dureta, al qual, l'any 1987 amb 200.000 habitants més, li havien crescut varies ampliacions mal forjades.

I mentre la població mallorquina seguia creixent més que la mitjana nacional, l'any 1989 es decidí la construcció d'un segon hospital. El 1996 -la població passava dels 600.000 habitants- se'n començà la construcció i en inaugurar-se, 2001, la població s'havia duplicat en relació a la de la inauguració de Son Dureta.

Ara, mentrestant es discuteix qui n'ha de treure benefici de la nova construcció d'un hospital i de la reforma o demolició de Son Dureta, la població ja és de 800.000 habitants. I tenim Son Dureta, Son Llàtzer, Manacor i Inca. Son Llàtzer, en modificació interior per ampliar llocs de consulta i atenció mèdica; Manacor i Inca en estat accessori; i Son Dureta, envellint i desatès per liquidació.

Refer ara Son Dureta pot ser una solució molt bona per, durant el temps de les obres, reduir notablement la seva capacitat d'acció i perquè els malalts es puguin divertir amb el trull de les obres, i menjar pols, impureses i bactèries; també per comptar amb un camp d'estudi d'infeccions.

Potser no sigui prudent ni tocar ni prescindir de Son Dureta, i pareix lògic construir, com més aviat millor, Son Espases. En poder posar en funcionament Son Espases, la població illenca haurà arribat a 850.000 o 900.000 habitants, i el nou espai ja resultaria insuficient. I com que Son Dureta, anys i anys, hauria seguit deteriorant-se, convendria ja tenir el plànols per refer de nova planta el primer hospital i posar-ne la primera pedra. Donat el creixement demogràfic autònom, el degut a la immigració autoctonomitzada i la seva descendència, el del mestissatge, i el de la nova i constant aportació exterior, la població podrà sobrepassar el milió d'ànimes i els recursos sanitaris tornar quedar curts. L'any 2050, amb la tendència previsible de creixement, Mallorca pot arribar a tenir de 2 a 3 milions d'habitants.

Els hospitals -consultes, quiròfans, màquines de diagnòstic, rehabilitació, hostatge, manteniment, servicis complementaris, etc. etc.- necessiten, per càpita, un espai definible i mínim, per al qual, per poc que l'atenció hospitalària no els importi als politicastres més enllà de la propaganda electoral, de l'enfrontament partidista i dels beneficis col·laterals propis i per a parents i amics, no podem prendre com a mostra la menor necessitat d'ampliació dels cementiris. En els hospitals, descartats i superats el del camp de concentració de Ravensbrück i similars, encara no és pot recórrer a la regulació numèrica per incineració.

No sabia que encara sortís El Jueves, i, possiblement, tampoc el jutge el qual qualcú va empènyer a actuar contra una portada, crítica d'una acció presidencial, de bastant mal gust.

La manca de consideració i els atacs a la monarquia, si es que són punibles i exigeixen reparació, es troben per altres indrets.

Si els jutges han de segrestar i prohibir imatges antimonàrquiques haurien d'haver començat per les fotografies d'uns Lladó i Grosske, ara muntats en el carrusel polític, fotent-se del Rei: volen enderrocar la monarquia i van a Marivent, ben mudats, a fer el 'paripé' al Rey. Això, sí, que, de bon de veres, és una conya marinera.

El senyor Rodríguez Zeta pareix que duu un preservatiu en el cervell, i les idees li queden impol·lutes de contagis externs; una altra cosa és que les que li proposa el subconscient no puguin nodrir-se del contacte necessari amb l'exterior.

Després de tanta de campanya a favor de les gometes, ara ens surt amb la decisió de pagar pel bon resultat del coit.

De cop i resposta m'ha vengut al cap el sarcasme de La Codorniz: "Señora, no tire sus abortos: faltan guardacoches".

¡Hala, 2 500 euros per celebrar el naixement o el bateig! Però, després, ¿qui carrega amb les depeses fins que el nounat arribi a l'edat de poder ingressar a les tropes pacifistes de l'exèrcit?

En temps de la democràcia orgànica també s'afavoria la natalitat -segurament algú ho recorda- amb una quantitat mensual per fill, per dona no treballadora i familiars dependents, i també amb una quantitat per naixement endemés d'una altra en contreure matrimoni.

I, abans de la quantitat fixa, l'ajuda a la família era vertaderament més generosa. ¡Allò era ajuda, un poc conflictiva, però ajuda de veres! Funcionava així: de la nòmina total de l'empresa es calculava un percentatge (si no ho record malament) del 25%; l'import resultant es dividia pel total de punts que sumava la plantilla i així s'obtenia el valor del punt. Els treballadors que tenien dret a punts per matrimoni, fills i familiars el cobraven en el seu rebut de nòmina.

Com es pot comprovar, era un sistema social que deixa petita qualsevol decisió per estimular l'increment demogràfic.

El sistema -res es perfecte- tenia inconvenients, però eren mínims. En posaré dos exemples personals:
La meva possible primera feina -jo rondaria els disset o divuit anys- va ser impossible en conèixer-se la meva situació familiar: mare viuda i quatre germanes menors. En afegir els meus punts s'augmentava el divisor, el dividend no pujava massa perquè el meu sou seria baix, però el quocient (el valor del punt) baixava notablement, i, per acabar-ho d'arreglar, a mi em tocava més de la meitat dels punts. En corresponia més per punts que per sou. I em vaig quedar sense el treball.
Després d'haver tengut varis anys una feina on no hi havia problema de punts, vaig passar a una altra. La qüestió dels punts no va ser obstacle per a la contractació. Però, a l'empresa sols hi havia una persona amb dret a punts i la quantitat que cobrava per punts li va baixar més de la meitat. Per si això fos poc, aquesta persona esperava passar a encarregat en jubilar-se l'actual, que ja li faltava poc, i jo, precisament, vaig esser contractat per conèixer el negoci, actuar amb les mateixes facultats que l'encarregat i substituir-lo en jubilar-se. Con es pot pensar, el 'pretendent' em va rebre d'ungles i procurà indisposar-me amb l'altre personal. La sang no va arribar al riu: el personal, ben aviat, m'admeté amb simpatia, i el 'pretendent', encara que li vaig haver de dir que tengués en compte qui manava, va tombar el coll.

Temps desprès els punts passaren a l'import fix comentat a càrrec de l'Institut Nacional de Previsió, que a Palma va tenir les oficines en el Gran Hotel, un edifici en el que s'emparedaren columnes i adornaments per donar-li un aire utilitari i sobri que encaixava molt bé amb la mediocritat de les 'camisas viejas' i dels militars amb complement civil.

Perfecta, Nanda -o Ferrana, o, per ventura millor, Rana, com proposa Joan Pla en el seu Puput i Angelots de dia 5-, que no es pugui repetir allò de fa 40 anys rodons, que el certamen literari es deia 'Premios Ciudad de Palma', i en els quals hi havia, per a major inri, el 'Premio Bartolomé Ferrá' de teatre que admetia dues llengües. A aquest premi, aquell any, es presentaren 22 obres: 20 en castellà i 2 en català, ambdues del mateix autor, un barceloní. Tres obres en castellà i dues en català foren escollides a la primera votació; a la tercera votació quedà premiada una del barceloní i finalista una en castellà.

La primera i ràpida actuació pública de la regidora de Cultura i no sé què més, redrecerà un assumpte que venia anant d'Herodes a Pilat.

L'èxit i solidesa del certamen queden, aixì, plenament garantides: si no es presenten autors balears (pel motiu que sigui, potser perquè no n'hi hagi) es podran presentar els de Catalunya.

D'altra banda, si no hi ha balears que sàpiguen escriure en castellà, cosa cada dia més freqüent, s'evitarà que es puguin presentar als premis autors foresters, hispanoamericans o immigrants, que no fan cap falta a la cultura nostrada.

Mai no havia llegit cap article de don Joan Pericàs. Ara, però, n'he llegit dos que duen la seva firma. Els ha publicat -30 de juny- El Mundo/El Día de Baleares sota la pregunta «¿Le parece bien que el Pacte reduzca aún más las clases de castellano?»

Un Pericàs diu «NO». L'article d'aquest és informatiu, reflexiu, normal, correcte.

L'escrit de l'altre Pericàs, que opta pel «SÍ», és un article molt més important y notable. És sòlid, quasi monolític, mesell de saviesa antropològica i lingüística.

El senyor Pericàs de dalt, molt encertadament, manifesta que el nou govern «acomete con responsabilidad la protección de la lengua propia, minorizada y atacada hasta la saciedad por personas, grupos de presión y tribunas que utilizan argumentos tan peregrinos en el ámbito de la cultura y la formación como el de la utilidad». (No he traduït aquesta oració per por de no encertar i, també, per no trastocar la prosa del defensor de la llengua pròpia.)

Si l'imminent Govern Balear no se n'ha donat compte, convé que pensi en incorporar el senyor Pericàs de dalt en el seu equip. Per les seves dots retòriques i la seva capacitat persuasiva, podria exercir meravellosament unos funcions equiparables a les que va tenir Paul Joseph Goebbels en el govern democràtic d'Alemanya.

Esper que l'alta consideració que mereix l'al·ludit no quedi invalidada per un fet tan anodí com és el d'escriure en castellà, llegua també denominada espanyola.

La senyora Munar ha donat una resposta contundent a la senyora Estaràs: li ha dit que es greu que la diputada no entengui "el principi bàsic i irrefutable de la democràcia", un principi en el què es basa la seva designació com a presidenta del Parlament.

"Crec -ha dit- que una de les primeres coses que han de conèixer tots els ciutadans és que l'acord, el diàleg, el consens és la cosa més important de la democràcia".

La diputada de UM exposà que arriba a ser president "aquell que aconsegueix reunir més voluntats i això és un principi bàsic i irrefutable de la democràcia".

¡Què millor podia dir la dona que més sap de democràcia des de Clitemnestra! Sobretot, havent afirmat també, que serà presidenta per a tots, i assegurat que exercirà el càrrec "amb justícia, diàleg i esperit constructiu".

Quant al diàleg, i diàleg democràtic i per al consens, tampoc es pot posar en dubte, com tampoc "la humilitat" amb què assumeix el càrrec. Uns dies abans de ser designada presidenta del Parlament, supòs que com a presidenta d'UM, no li caigueren els anells per establir diàleg de consens. Amb l'ànsia de poder servir el poble, crec que per telèfon, va oferir una xifra generosa per obtenir un vot a favor d'un candidat a batle. Coneixent la seva bona disposició pel diàleg i el consens, no crec que escatimàs l'us del telèfon -fix o mòbil-, i pens que no va ser una sola cridada, la que va fer.

Els diaris tenen especialistes per tractar les variades informacions. Fa uns dies, El Mundo/El Día de Baleares va donar, a cinc columnes, la notícia d'un conveni entre l'Associació Espanyola contra el Càncer (junta de Balears) i l'IB-Salut per atendre els laringectomitzats.

Jo creia conèixer què és i con funciona la laringe, i també què passa quan a una persona li han de retallar part del mecanisme anatòmic que es manifesta amb la nou del coll o li han d'extirpar completament.

Sobre aquest assumpte, el redactor de la notícia, un tal J.R.R., en setze línies d'uns 5 cm de llargària seguides i algunes aïllades, dóna unes explicacions tan precises y clares que o he de canviar tot quan sabia d'això o he d'afirmar que el saberut redactor ha aconseguit, amb el mínim espai, escriure el màxim de disbarats.

Comença dient que els laringetomitzats han de parlar y respirar per una cànula que comunica la seva laringe (a l'altura del coll) amb l'exterior. Aquesta afirmació deixarà amb la boca badada tots els oto-rino-laringòlegs, els logopedes, els foniatres i tots els traqueotomitzats, que, precisament, han de respirar pel forat fet en el coll perquè tot el conjunt laringi se n'ha anat en orris. Quant a parlar per la cànula, els fabricants de pròtesis li agrairan l'invent, i també perquè aquest tub (pel lògic increment de vendes) s'hagi d'utilitzar de per vida. També diu que els laringectomitzats han de parlar amb moltes de dificultats i tapant el forat. No, no és així: els laringectomitzats, en gran part, poden parlar bastant bé, bé o molt bé, per fer-ho sols necessiten un aprenentatge ben orientat per logopedes o foniatres. I res de tapar el forat: tapant el forat sols deixen de poder respirar.

Abans i després de la laringectomia total

Diu, encara, més dois el tal J.R.R però amb la mostra ja n'hi ha prou. ¡I pensar que tot hagués quedat bé si no hagués volgut 'millorar' la informació donada per l'AECC

Nota: En casos especials s'ha de parlar tapant el forat per desviar l'aire dels pulmons a l'esòfag. Ho explic a Año II - La prótesis fonatoria.

Ja arriba dia 27. ¿S'acabarà tanta mentida orgiàstica o tanta orgia mentidera?

La reflexió de dia 26 es pot plantejar amb el refrany: Fugir del foc i caure a les brases.

O, senzillament, prenent-s'ho amb rialles.

Composició

No vull dubtar que ella consideri que aquesta ha estat la seva millor decisió ni intentar aclarir en quina escala de valors basa el seu criteri.

No puc evitar, no obstant, donar la meva visió de la imatge de la seva fotografia de cada estiu i comparar-la amb la que tenia abans de posar-se dos balonets. Per poder fer-ho he investigat els incommensurables fons de la Xarxa.

La imatge posterior a la reparació anatòmica l'he complementada a partir d'un comentari que vaig sentir a la llicenciada pel televisor. Encara que, sincerament, crec bastant exagerat que afirmi que, després de muntar en ella, que és un "Mercedes", cap altre automòbil és satisfactori per als qui l'han provada.

Amb tots els meus respectes pels seus coneixements biològics, pens que en construcció automobilística no els té gens sobrats. ¿No seria més adequada la comparació amb el Biscuter o el 4lates? ¿O no els recorda?

He rebut una targeta postal amb un CD. Crec que m'ha vengut amb un diari local.

És fastigosa la invasió de correus electrònics que arriben a l'ordinador y que no són altra cosa que "fems" o intents destructius.

Ara també venen CDs per transmissió terrestre.

El CD, ni tan sols l'he separat del suport de cartolina i plàstic. No em mereix confiança. És possible que només sigui propaganda, però igualment pot ser això que en diuen "malware", o sia, software malintencionat.

D'una cosa n'estic quasi segur, per no dir segur del tot: és un CD amb un virus que no reconeixen els programes de detecció. És tracta d'un virus que ataca l'ètica.

Refr. -"S'ase diu orellut an es porc, per falta d'orelles"; "S'ase digué an es porc orellut, i ell en tenia set canes": es diu referint-se a aquells que recriminen els altres per defectes que ells també tenen (Mall., Men.).
Alcover-Moll. Diccionari català-valencià-balear

Ni més ni pus!

A l'article Els llimbs i el riu Jordà, davant la intenció de l'ex prefecte de la conservació de la fe d'anihilar els llimbs, vaig escriure: "¿Què passarà amb les animetes dels infants no batejats? ¿Tornaran a vagar per l'infinit? S'ha dit que la misericòrdia divina els admetrà en una zona asèptica del cel. ¿És possible? En parlarem."

La meva sèrie d'articles sobre les darreries de l'home va quedar aturada en El Cel (II), la porta, de novembre de 2006, però no és closa. No obstant, he de tornar als llimbs. Vaig acabar l'article amb un "En parlarem", i ara n'és arribat el moment.

"Deixau venir a mi els nins"
1883. Xilografia.

Una notícia d'EFE, datada a la Ciutat del Vaticà, diu que l'Església Catòlica ha eliminat els llimbs.

La Comissió Teològica Internacional, que depèn de la Congregació de la Doctrina de la Fe (ex Sant Ofici), que va començar a estudiar la qüestió el 2004, quan l'actual pontífex n'era el prefecte, ha publicat un document intitulat "L'esperança de salvació per als nins que moren sense ser batiats.

Segons l'informador, el document destaca que ni en la Sagrada Escriptura ni en la tradició hi ha una "resposta explícita"; d'altra banda, "estima que existeixen sèries raons teològiques per creure que els nins no batiats que moren se salvaran i gaudiran de la visió de Déu"; i considera que Déu és misericordiós i "vol que tots els essers humans se salvin".

"La gràcia -afegeix- té prioritat sobre el pecat i l'exclusió de nins innocents del cel no pareix reflectir l'amor especial de Crist pels més petits."

La Comissió diu que "els llimbs representaven un problema pastoral urgent, ja que cada pic són més els nins nascuts de pares no catòlics i que no són batiats".

Per entendre què diu i què vol dir la Comissió Teològica Internacional amb aquest document, haurem d'esperar a conèixer el text. Per les referències que se'ns donen a la notícia, no pareix altra cosa que un entreteniment de teòlegs, i, per cert, bastant malgarbat.

¿O es que pretenen pal·liar el descens d'entrades al Cel, obrint la mà, amb un jardí d'infants per a tota casta de nins no batiats, no sols de famílies catòliques sinó també d'atees, agnòstiques, de qualsevol creença i, fins i tot, seguidores de bruixots?

No crec que estigui gens bé fer-se amb els nins, separant-los dels seus pares i parents, de les famílies mahometanes, budistes, sintoistes, mormones... però, sants pares té l'Església... que si no ambullen troca, ja hem direu per a què serveixen.

Els pobres nins sense batiar, s'estan passant la Història de mudances. En el segle I, amb la redempció, s'assentaran en els llimbs; en el V, Sant Agustí els va passar a l'infern, on estigueren vuit segles; en el XIII, els llimbs se consolidaren i els tornaren a traslladar; i ara, després d'altres vuit segles, els obrin un jardí d'infants en el cel. Esperem que la Congregació de la Doctrina de la Fe hagi resolt definitivament aquest problema pastoral urgent.

En els principis del descristianisme, l'ONU ve redactant un informe molt coincident amb la Revelació que un tal Joan va fer a principis del cristianisme, que les traces, tants de segles després, de ser-ne la confirmació.

A. Durero. Els set àngels (detall). Xilografia de la sèrie Apocalipsi.

Vet aquí els dos texts, comparats:

El text del tal Joan (que no es sap ben bé qui era) fou escrit en un estil de molta riquesa simbòlica. Tots dos, tanmateix, són aclaparadors.

El de l'ONU, pareix que encara no s'ha acabat. El de Joan, sí, és complet, i cap al final diu:
"Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia". (Ap. 21,1)

Un dia va desaparèixer de la finestreta. I vaig fer un bon alè.

Em recordava el bon costum de les cases japoneses tradicionals. ¿Sabeu que tenen un caminal que du a un racó del jardí on hi ha l'escusat? Un recinte que els usuaris curen de tenir ben net i on frueixen d'una vista refrescant i aromàtica i, en esser el temps, també florida.

Hokusai. Meravelles
Xilografia.

"Una cambra de te és un lloc encantador, mes allò que s'ha concebut per la pau de l'esperit son els escusats. Sempre distants de l'edifici principal, a l'abric d'un bosquet d'on ens arriba flaire de verdor i molsa; després d'haver passat per arribar-hi una galeria coberta, ajupit en la penombra, banyat per la llum suau del 'shoji' i absort en els teus somieigs, tastes, al contemplar l'espectacle del jardí que s'estén des de la finestra, una emoció impossible de descriure."

Junichiro Tanizaqui, Elogio de la sombra, Editorial Siruela (Trad. pròpia)

A Mallorca, potser sense tant de refinament, a les cases camperoles també hi havia una cosa semblant. El petit lloc solia tenir una porta de fusta amb retxilleres, vinclada pel sol i la pluja, o, de vegades, una simple cortina de sac o de roba de matalàs, i una finestreta per on es veien els ametlers i les oliveres. A una casa de muntanya, fins i tot, vaig utilitzar un autèntic lloc comú. La cambra era llarguera i a un costat hi havia, adossat a la paret, un banc de baixos emblanquinats i seient, de fusta bona, amb tres forats a bastament distància per ser usats per tres persones. I es sentia la remor d'un rierol que corria pel rocam on reposava l'edificació.

També a Ciutat, sobretot a barriades, cases de planta baixa amb hort o jardí solien tenir un lloc, un poc fresc a l'hivern, bastant plaent. A cals meus padrins era davall l'escala del terrat, i ben a prop de la porta hi havia una herba-lluïsa, unes pasteres amb llimoneres i flors, i una mimosa.

Ara, qui em va fer recordar tot això (el que va desaparèixer) ha tornat. I per la finestreta no es veu un paisatge bucòlic exterior o els gessamins d'un jardí. Es veu algú que, des de dins del recinte, ens parla tallant les frases i amollant les paraules a empentes: talment con si hagués de fer força. I pens que si no està bé parlar amb la boca plena, molt manco és polit donar les notícies prement.

El vampir del Santíssim

El vampir del Santíssim
mll. 2007. Simulació.

L'obra artística d'en Miquel Barceló no és una obra estàtica, és una obra viva que s'assaona amb el temps.

Fa anys em contaren que en una casa tenien un Barceló del qual anaven caiguent fideus en el sofà. La senyora que havia comprat el quadro va demanar al pintor que adobàs la fideuada. "No s'ha de tocar res -li va dir l'artista-; això és normal: els meus quadres es van acabant i millorant de dia en dia."

Potser, aquesta és l'explicació dels vidres romputs de la Seu; també ho podrà ser, l'explicació, quan es vagin amollant les 1.500 estaques que, amb grampons, fixen els trossos de fang cuit en el mur primitiu amb restes de pintura antiga de la capella de Sant Pere.

Tornant al vitrall d'estil Transsilvània, la trencadissa, ben bé podria haver estat causada per la intrusió intempestiva del vampir del Santíssim.

Articles anteriors:
El drac de na Coca
El geperut de Notre Dame
El Bou coix
La mà del Moro

Sa mà des Moro

La mà del moro
mll. 2007. Reconstrucció.

Per no fer-me pesat no contaré la història completa del moro que va convèncer, de partir amb ell a Àfrica, la neboda del capellà que havia trobat un tresor en enfonsar-se una paret de ca seva.

Quan els enamorats esperaven el vaixell, la fadrina va quedar al moll, i el moro, amb l'excusa d'un descuit, va tornar a la casa per robar el cofre amb el tresor, i va matar el capellà. Però el descobriren, l'apressaren i el condemnaren a tallar-li una mà i a mort.

Arrossegaren el moro pels carrers i, davant la casa del capellà, li tallaren la mà assassina i la clavaren a la paret.

Molts d'anys, la mà es podia veure a la façana dins una capelleta, i cada any, la nit del 15 de novembre, dia de la sentència, es sentia un crit esgarrifós i la mà gotejava sang i rapinyava la fosca.

Ara només en queda un record: Carrer de la mà del Moro. Un carrer curt i estret entre els carrers de l'Estanc i de Montenegro.

______

Pròxim article:
El vampir del Santíssim

Articles anteriors:
El drac de na Coca
El geperut de Notre Dame
El Bou coix

El "Bou" coix

El Bou coix
S. Calatrava

No som endevinador. I si havia tengut la intenció -ben aviat demostrada innecessària- d'anar al Puig de Sant Pere per calcular per on se podria escampar el costellam cúbic del Bou, va ser per pura curiositat derivada de la demostració física de la poma ocasionalment observada per Newton mentres badocava.

Vull pensar i creure que l'enginyós arquitecte Calatrava no s'esperava la feta, perquè segurament va acudir a Delfos, i l'oracle li manifestà: "Permanebit, non in muro cadebit", i va quedar satisfet. Possiblement l'arquitecte sols sabia que l'oracle encertava sempre, però no en sabia res mes. Si ara hi torna a Delfos, a reclamar a l'oracle, li respondrà: "Ja t'ho vaig dir: Permanebit non, in muro cadebit". (No havia dit: "Aguantarà, no caurà a la murada", sinó: "No aguantarà, caurà a la murada.)

Pròxims articles:
La mà del moro
El vampir del Santíssim

Articles anteriors:
El drac de na Coca
El geperut de Notre Dame

El geperut de Notre Dame

Del geperut de Notre Dame no cal donar moltes de clarícies; qui més qui manco el coneix per obra de Walth Disney. Una altra cosa és si saben que l'autor de la novel·la d'on sortí la pel·lícula és Victor Hugo.

El geperut de Notre Dame
Victor Hugo

La novel·la gòtica és inseparable de certes elements d'ambientació: paisatges trists, boscs tenebrosos, ruïnes medievals i castells amb el seus respectius soterranis, criptes i passadissos ben poblats de fantasmes, renous nocturns, cadenes, esquelets, dimonis...
Però molts li atorgam una definició distinta, de forma que caben en ella no sols aquelles històries que succeeixen físicament en els soterranis y criptes del castells, sinó prioritàriament, les que passen en els més tenebrosos corredors y criptes de la nostra pròpia ment.

http://www.angelesgoyanes.com/gotica/index.html

Pròximes articles:
El Bou coix
La mà del moro
El vampir del Santíssim

Article anterior:
El drac de na Coca

El drac que, embalsamat, va passar llargues temporades dins una caixa d'una casa de senyors i era exhibit cada any el dia de la Festa de la Conquista, ara descansa plàcid, i rep visites, en el Museu Diocesà de Mallorca.

El drac de na Coca.
Museu Diocesà de Mallorca

Pròxims articles:
El Geperut de Notre Dame,
El Bou coix,
La mà del moro i
El vampir del Santíssim

Diàleg judicial que, en les circumstàncies actuals, és impossible que sigui verídic. Però, com a coverbo, davall del cartell, pot tenir gràcia.

-- El acusado violó a la demandante.

Em pareix bé que al degà de la Seu no li agradi l'autoretrat (Barceló dixit) que fa de Ressuscitat en el retaule. Però, ¿qui és el reverend Joan Darder per retocar o modificar el projecte del genial artista? Especialment si la magna intervenció ha estat admesa democràticament pel Capítol Catedralici, i rera les panegíriques lectures economico-político-institucionals, beneït pel bisbe de torn revestit de solideu i capa pluvial?

Matthias Grünewald (1470-1528)
Panell central del retaule d'Isenheim
(De Wikipendia)

No es pot, ni es deu, profanar l'excelsa i agnòstica obra pagana de la terracotta i els quatre milions d'euros ni amb un crucifix comanat a Lladrò ni tan sols amb la -no fa gaire tan difosa- imatgineria d'Olot; ni, molt manco, amb un desplaent Crucificat com el de Grünewald.

-----

Articles relacionats

El ressuscitat, el bou i el silenci

Excel·lentíssim i Santíssim Barceló

La capella enfangada
La Seu, en Barceló i l'adobador de ribells
Basilio, o tu o jo, a tocar l'arpa

Tres obres d'art.

Una obra impressionant
El miracle del fang i els euros

(Figura central)
Tres fotogrames d'IB3 units

(Detalls)
Tres fotogrames d'IB3
Autoria: Barceló i Bischofberger
Tècnica: Clivelles en ceràmica
Capella del Santíssim, la Seu. Palma

"Treis això d'aquí. No convertiu en mercat la casa del meu Pare!" Joan 2,16.

Una obra imponent
El "Bou" equilibrista

"Bou"
Santiago Calatrava
Tones cúbiques amb tensor
Museu "Es Baluard"
Baluard del Príncep. Palma

"Donau-me un punt de suport i mouré el món." Arquímedes.

Una obra constructivista
El silenci del temps

Senyal marina
Taller anònim
Estructura metàl·lica amb rovell
"Sant Carles". Palma

"Jo no cerc, trob." Picasso.>

-----

Articles relacionats

A l'escrit La Festa de l'Estendard, del dia 31 de desembre de l'any passat, Fabián hi posà el comentari: "Estoy contento de leerte de nuevo. Molts d'anys". El meu article anterior l'havia publicat el 18 de desembre. I el 4 de gener d'enguany, Joana Maria, en un correu-e em deia: "Què fa n'Aarón tan tranquil? No serà perquè 'España va bien'! ¿O és que t'has cansat de donar canya?".

J. M. Miró Llull
Terra de gerrer
1963

Idò, sí: m'he cansat; no en el sentit de fatigat, sinó que ja em fa fàstic la poca vergonya i l'incessant i creixent barroer espectacle de la 'corrala nacional', i, molt més, la representació d'indignitat de l'elenc local.

Per determinats assumptes, en lloc de posar-me un esparadrap a la boca em posaré un tap en el cervell. Em limitaré a parlar d'art, de literatura, de temes que es prestin a fer disquisicions o elucubracions, rumiaments, en una paraula, per cercar clarícies. I això, sí, n'Aarón no deixarà de parlar del 'cranc', més conegut per 'càncer', i de la seva superació, assumpte aquest, en què he comprovat que he estat útil, ho som encara i ho puc seguir essent.

Avui, rememorant un poema publicat l'any 63 del segle passat, l'inclouré aquí en text i recitat amb la veu traqueoesofàgica que ara tenc.El poema, tristament vigent mig segle després d'escrit -'prova inequívoca del progrés humà'- aporta la nota malaurada i pessimista. El fet de poder recitar-lo sense laringe -per tant, sense cordes vocals- és una campanada de goig, de vida i d'esperança. 

quin-cant2.wav (Amb un 'clic' sobre aquest arxiu s'activarà el programa per reproduir el so.)

¿Quin cant voleu que canti? 

Si botzines i sirenes

d'ambulàncies o cotxes
de bombers

criden els membres

romputs,

els cossos esclatats,

la sang

vessada,

bruta de terra.

¿Quin cant voleu que canti?

Per contribuir a entendre les arrels col·lectives mallorquines i esbrinar si els nostres origen, actualitat i futur ens confereixen el caràcter de nació, he cercat algunes dades i he resumit la història de Mallorca en un gràfic concís y asèptic.

D'altra banda, pens ¿què en queda dels pobles mediterranis i orientals que poblaren inicialment l'illa? ¿I dels temibles foners que s'allistaren amb els cartaginesos i en tornar (aquells que pogueren) dugueren ritus i costums d'altres llocs?

Mallorca sempre ha estat un enclavament desitjat pels navegants mediterranis, unes vegades per estades i assentaments pacífics, altres per incursions agressives i depredadores. I també, molts de segles, centre de pirateria, no tan sols dels pobladors de l'illa, sinó també d'aquells que l'envaïen per reprimir la pirateria i que, en ocupar-la, es convertien igualment en corsaris.

Les successives incursions i ocupacions, certament, varen haver de produir un mestissatge important.

La invasió més notable pel seu abast actual i per ser la pròxima als nostres dies i cultura, va ser la del rei En Jaume I, l'any 1229.

F. M. Heroic jurament dels Conquistadors de Mallorca
fet abans de l'assalt a la Capital. Litografia, 11,7x17,1 cm.
Juan Dameto, Vicente Mut... Historia General del Reino de Mallorca, tom I.
Palma: Imprenta Nacional a cargo de D. Juan Guasp y Pascual, 1840. (Col. MLL)

Aquesta invasió, denominada la conquesta, va establir el Regne de Mallorques. Un Regne de poca llargada i repercussió molt important.

I un regne que, com havia passat en anteriors dominacions (com la musulmana), va tenir las pròpies re-invasions. Pere III d'Aragó, no conforme amb la repartició testamentari de son pare, el rei En Jaume, va obligar el seu germà, Jaume II de Mallorca, contra tot dret, que es declaràs vassall i feudatari seu, i després va decidir apoderar-se del regne, encomanant aquesta empresa al seu fill i successor Alfons III. El mateix any de la mort de son pare (1285), Alfons III va prendre al seu oncle el regne de Mallorca, sense cap resistència dels mallorquins, llevat de la de Cabrit i Bassa en el Castell d'Alaró.

F. M. Los mártires del juramento de fidelidad Guillermo Cabrit y Guillermo Bassa.
Litografia, 11,3x17,5 cm.
Juan Dameto, Vicente Mut... Historia General del Reino de Mallorca, tom I.
Palma: Imprenta Nacional a cargo de D. Juan Guasp y Pascual, 1840. (Col. MLL)

Mort Alfons III d'Aragó, el va succeir el seu germà, Jaume II el Just, el qual va tornar el regne de Mallorca al seu oncle Jaume II (1295). El regne de Mallorca, tanmateix, no havia acabat la seva peripècia. L'any 1344 Pere IV d'Aragó va armar una esquadra amb la qual es va apoderar de Mallorca. Jaume III va fugir a les seves possessions del Rosselló, i, quan l'any 1349, aconseguí desembarcar a Mallorca per recuperar el regne, fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor.

L'any 1349 la població illenca podia ser d'uns 45.000 habitants, ¿tots mallorquins de soca-rel? Segurament, no; però possiblement en un percentatge major que avui i, sens dubte, incomparablement major que ben aviat.

-----

Article relacionat
Nou regne enmig de la mar

Fa molts d'anys, en una de les sessions d'un seminari de finançament empresarial, en parlar dels bancs, un assistent va tenir la ocurrència de demanar al professor quina opinió tenia d'aqueixes entitats. "La resposta -va dir- no és per donar-la obertament en la classe." En sortir, uns quants ens hi acostarem per preguntar-li altra vegada, i llavors sí va contestar amb una afirmació rotunda que deix per més endavant.

Mentrestant torn a la meva insinuació de si la banca "normal" mereix el Nobel d'Economia.

La banca "normal" (que tant si l'economia va bé com malament sempre té beneficis) ha demostrat una capacitat de consolidació i creixement que, quasi segur, és impossible de trobar en cap altra activitat industrial o mercantil.

Només casos excepcionals li han ocasionat trastorns momentanis que el sistema ha pogut superar, generalment, amb l'aportació de fons de l'erari públic. Podem recordar, per exemple: Pujol amb la Banca Catalana; la desbocada envestida a Rumasa (amb l'excusa d'una motivació justificada) per acabar repartint-se-la, a preu de liquidació, entre amics i beneficiats del PSOE; i el cas Banesto, per reprimir les aventures del bancari intrús Mario Conde i, endemés, pretendent al lloc governamental de Felip González. Les "oportunes" intervencions polítiques han resolt els problemes i han convertit, de fet, tots els contribuents en aportadors del capital social dels bancs redreçats, encara que, jurídicament, els beneficiats siguin els titulars de les accions.

La banca, com es pot comprovar, és una activitat privilegiada del sector dels negocis. És cert que ha donat tota mena de facilitats per agilitar les transaccions monetaris sense que sigui necessari traginar efectiu; que ha obert les portes de pinte en ample per rebre i guardar els cabals de persones i entitats; que amb els cabals que li han dipositat és generosa donant crèdits (sempre amb garanties més que sobrades, i no com Mohamed Yunus) en condicions d'interès raonable... ; i que les vidrieres de les sucursals -una a cada passa perquè ningú quedi desemparat- ofereixen regals i felicitat.

Però també es cert que en una quarantena d'anys -que és el temps passat des d'aquell seminari de finançament empresarial-, la banca ha avançat moltíssim, mes la resposta del professor d'economia no tan sols segueix sent vàlida sinó que necessita complementar-se. En aquell moment, va qualificar els bancs amb una expressió que, completa, apocopada o redundant, apareix en el Quixot -en l'original d'En Cervantes- al manco nou vegades, una d'elles en el paràgraf següent: "Ah fill de puta, i quin cor de preda, i quina freixura de bronzo, i quina animeta morta". (L'enginyós cavaller don Quixot de la Manxa. Josep Maria Casasayas Truyols, tr. Palma, 2005)*.

Avui, queda insuficient l'expressió cervantina. Els bancs també han s'han guanyat a pols els apel·latius d'usurers i atracadors, això sí, usurers i atracadors legals. ¿No és usura cobrar un tipus d'interès de prop d'un 30% sobre les quantitats de descobert? ¿I no és atracar impunement cobrar comissions a balquena per l'ús i manteniment dels comptes, utilització del servei d'Internet, i despeses d'enviament de correu, ara que s'han fet seu el moviment monetari? He vist -simples exemples- que un banc cobra 8 ¬ mensuals pel servei de la banca electrònica (que els redueix feina i personal); un altre banc, per la devolució d'un efecte de més de 20.000 ¬ impagat, ha cobrat la mòdica quantitat que representa quasi un 6% del nominal; i per la gestió de cobrament d'un xec d'igual import, una comissió del 0,75, i per retornar el mateix xec, no cobrat, un 3%. A la imatge, es poden veure més dades interessants.

Possiblement és pot dir, com no ho va dir Sanxo Panxa, però ho hagués pogut fer: "Esto son lentejas, si las quieres las tomas y si no las dejas". Per qualque cosa, amb la benedicció del Banc d'Espanya i dels successius governs, s'han fet els amos dels doblers i són els puntals de la societat de consum i de l'inflació.

-----

* "¡Vel·la llissa! ¡Y quin cò de pedra, quinas entranyas de bronso y quin'anima de mescla!". (L'Enginyós Hidalgo Don Quixote de la Manxa. Idelfonso Rullán, Prevere, tr. Edició facsímil de l'edició de 1905. J.J. de Olañeta - La Foradada, Palma, 2005.
L'edició de 2004 d'Austral diu: "¡Hideputa, y que corazón de marmol, qué entrañas de bronce y qué alma de argamasa!".
Supòs que el prevere Rullán va trobar un poc forta l'expressió original, i la traduí per ¡Vel·la llissa!.
El Diccionari Català Valencià Balear explica: "Llissa. Deformació eufémica de missa, que s'usa en l'exclamació mallorquina "Com és vel·la llissa", en lloc de "Com és vera la missa".

El president Matas diu que el cas Andratx es girarà contra el PSOE. Ho diu convençut?

Pens que ningú es creu que el PP tengui l'exclusiva de la corrupció. Però potser convengui tenir en compte que:

Espanya

Mallorca

No hi ha com voler arreglar les coses. És una qüestió de bona voluntat.

Tota la premsa local publica avui que el fiscal general de l’Estat, Conde Pumpido, ha assegurat a Rajoy que no te previstes més intervencions jurídiques a ajuntaments, ni del PP ni del PSOE ni d’UM.

Dia 8 de novembre, a l’article Sota, cavall i rei, vaig escriure:

“Corrupció municipal
S'està desbocant l'empresonament de batles i regidors de consistoris municipals.
Formacions polítiques demanen mesures especials i el PSOE ha proposat al PP un pacte contra la corrupció urbanística. Sort que hi ha gent amb sentit comú, perquè, pel camí iniciat, ens podem quedar sense consistoris. Bevengut sia un pacte per no destapar-se mútuament la corrupció.”

Principi de Pascal
(De Planeta Sedma)

Ara puc comprovar que la meva apreciació era encertada i compartida.

El president Matas s’ha mogut de valent; Rajoy ho ha explicat al fiscal general de l’Estat; el PSOE haurà comprès que en aquest assumpte són aplicables el Principi de Pascal i el seny; i Antich haurà rebut l’oportuna indicació de no jugar amb foc i de no fer rialla de conill.

El senyor Conde Pumpido, com a fiscal general de l’Estat, ha anunciat que dilluns que ve tranquil·litzarà personalment el senyor Matas, president autonòmic.

I si tot roda bé, el Consell Insular podrà acabar d’arreglar la situació.

I aquí pau i després glòria!

Un bon esglai espera els automobilistes que arribin de vespre a la rotonda de Vilafranca i enfilin amb els fars els espantalls del Ball de Cultures.

Els conductors se’n poden dur un bon ensurt i, fent voltes de campana, acabar estavellats al peu d’una de les figures del grup de ball, a diferència de les que descriu Baltasar Porcel, immòbils i fixes.

”A Solnegre, a temporades, hi surten bubotes. Bubotes de veres que duren un parell de setmanes, i que desapareixen com havien vingudes: dins la fosca i el misteri. També, abans, sortien bubotes de contraban. Eren unes bubotes que duien un llençol blanc i que botaven fent crits de mort i aixecant les mans enlaire. Anaven davant els homes o els muls carregats amb les saques de tabac, i així espantaven la gent, deixant camí lliure.” (Baltasar Porcel. Solnegre, Albertí Editor, 1961.)

No tenc res contra el ball d’en Sarasate, que potser està molt bé (no ho sé: no l’he vist de prop), però em pareix perillosa aquesta mania de posar “coses” que atreguin l’atenció dels conductors, i més a les rotondes, on hom no es pot distreure un moment si en vol sortir viu.

¿No està prohibit posar atractius visuals a les carreteres?

Gir papers i trob l’esborrany que diu: “No ens donarem compte i s’estaran preparant eleccions. Convendria anar pensant la decisió del vot. O sigui, en triar una de les tres opcions: vot nul, vot en blanc o abstenció. Qualsevol altra opció és fer-se còmplice de la degradació política progressiva.
Hi ha qui diu que els polítics són tots iguals, i això no és ver. N’hi ha uns pitjors que el altres. I les persones honrades que es fiquen en aquest embolic, si no canvien, duren poc: o se’n van o els engeguen.”

Les proves de la degradació progressiva –i de perversió i corrupció- van sortint com a bolets.

Joan Pla
Puput i Agelots
Maria Vich
El Mundo/El Día... 5/12/06

“La explicación del angelote al hablar de los monotipos de María Vich no es más que un exceso metafórico por mi parte: pintar un pájaro y sacar el monotipo de un ángel es como escribir sobre la corrupción del PP y publicar un escrito sobre la honestidad del PSOE... o viceversa, o sea, como pintar las excelencias culturales del Arte y sacar el monotipo de un triste mercado de votos y de mercaderes corruptos. Lo de María Vich, una bocanada de aire fresco.” (Joan Pla. En PUPUT I ANGELOTS de ayer, 5 de diciembre.)

Si el panorama nacional, políticament, es desolador, el balear fa fàstic. Matas i Antich fan pena, i a la madam tant li fa l’un com l’altre per tal de no tancar el negoci. Els altres...

Per ventura, en lloc de les tres possibilitats de vot suggerides, hi hauria una altra opció gens dolenta o la millor: votar en massa sense importar a favor de qui; allò que importaria seria que els polítics sàpiguen que tenen el consentiment general per fer i desfer, posar-se d’acord, a torns o d’un cop, per crear inflació i repartir-se les plus-vàlues i els imposts entre tots ells.

¿La Constitució Espanyola necessita o no necessita adob?

Si és precís revisar-la i modificar i actualitzar, suprimir o afegir capítols o apartats, s'hauria de fer prescindint de consideracions estranyes.

No veig gens lògic que, pràcticament, només es parli de la inadequació constitucional amb motiu dels embarassos d'una periodista divorciada casada en segones noces amb l'hereu de la corona de la monarquia franco-borbònica.

Familia de Carlos IV
1800. F. de Goya

Un condicionament tan fútil no pot ser motiu per accelerar o demorar -si és necessària per a l'adequada organització i el bon funcionament de la ciutadania- l'actualització de la Constitució.

¡Quina alegria que ha donat el PP als altres partits! La detenció del batle d’Andratx, un alt càrrec del Govern Balear i altres persones més o manco afins al PP els té contentíssims.

L’honesta presidenta del Consell Insular –la immaculada- diu que poc hi pot fer, que els ajuntaments no s’adapten a la normativa del Consell. El senyor Matas està compungit, el senyor Rajoy diu que no acceptarà de cap manera que ni tres... ni setze enverinin la labor d’un partit. I el senyor Blanco, del PSOE... bé, més val ni escoltar-lo.

Joan Pla, a Puputs i Angelots d’avui, dia 28, escriu: “La inmensa mayoría de los lectores ha recibido más información acerca de la filiación política de los detenidos que de sus delitos concretos de corrupción urbanística. Si el informador es del PSOE, parece que el delito consiste en ser del PP... y viceversa”.

L’única cosa certa és que tots poden obrir el paraigües, perquè si la meteorologia no canvia, la barrumbada pot ser important i generalitzada.

Tornant a la proposta paritària del senyor Matas (i no sols d’ell) el Govern pepeista de Balears ha donat, aquest dies, una bona mostra de la neciesa de la filera nin-nina-nin-nina-nin-nina..., perquè si allò que pretén el President és que els homes no quedin desplaçats, el tir li surt per la culata.

A la reunió del Govern amb el PSOE per dur endavant l’Estatut, el PP fou representat per la vice-presidenta Rosa Estaràs, el conseller d’Economia i Hisenda, la portaveu adjunta del PP en el “Congreso de los Diputados”, Maria Salom i la secretaria executiva de Política Autonòmica i Local, Soraya Saenz de Santamaria. (O sigui: nina-nin-nina-nina)

Segons les cròniques, la vice-presidenta se’n va desfer molt bé; ella i el seu equip, majoritàriament femení.

Els representants socialistes eren tots homes (també segons les cròniques, entre ells un Antich que no va piular), tant els que formaven la delegació, que encapçalava Ramón Jáuregui, com els alts càrrecs ministerials que els assistien i que acudien al “Ministerio de Economía” per saber per on tirar.

Total: per part del PP, la paritat, desbordada pel savoir fer femení; per la part del PSOE, où est la femme?

Deixant de banda que això de les llistes tancades és una trampa no massa democràtica, la proposta de fer-les ineludiblement en una tirallonga alternant nin/nina (no nina/nin), ideada, no sé si com a cap pensant pepeista, pel President balear, resulta graciosa. Però no deixa de ser una demostració de curtesa oportunista i, fins i tot, una aplicació més de la violència de gènere.

Admetent que els barons per costum eren els components nats de les llistes electorals i ara, en lloc de cedir el pas a les dones a les portes, accepten que puguin compartir, com a màxim amb igualtat numèrica, les poltrones públiques i, no faltaria sinó!, un govern socialista(?!) vol que també siguin paritaris els consells d’administració de les empreses privades, em faig una pregunta: és coherent tota aquesta diarrea mental amb l’evolució social que suposa la no discriminació per raó de sexe? Sobretot, que això del sexe ja no significa, pareix, cap caràcter determinant de la persona.

¿No seria millor no ficar-se en un terreny tan llenegadís? ¿No va tot això de la paritat contra els matrimonis(?) home-home, dona-dona?

Cada dia s’embulla més tot. Y tanmateix no en traurem trellat.

-----

Articles relacionats:
Paritat i tocahores
Paritat, mis travestí i el Gènesi

N’hi ha que no aguanten res. No està bé retreure al senyor Guillem Ginard, director general de Cultura del Consell Insular, que digui públicament, amb la complaença de la consellera de Cultura, que presidia l’acte, que el Requiem de Mozart és “una peça d’òpera”.

I tampoc està bé que els components del cor del Teatre Principal esclatassin de riure.

Els integrants del cor i totes les persones cultes, entre les quals em compt, distingeixen entre una missa i una òpera. Però, ¿per què s’ha de voler que ho hagi de fer un polític? (En Mozart va compondre més 700 obres musicals; d’elles, 4 són òperes serioses, 8, óperes bufes i 19 són misses.)

Aquesta exigència desaforada equival a que un director de Medi Ambient hagués de distingir les cuques molles dels escarabats de cuina, o que un director general de Circulació hagi de conèixer tots els senyals viaris, y un director general de Seguretat hagués atracar bancs per saber el modus operandi dels facinerosos.

Que un polític piloti una avioneta, per molt que el Consell Insular el subvencioni, s’ha de considerar una activitat privada o particular, no una activitat electoral; igualment que un cap d’Atracaments es dediqui a atracar organitzacions delictuoses. Tan l’aviador com el cap d’Atracaments (encara que aquesta denominació faci pensar lo contrari d'allò que vol expressar) que atraca, no fan altra cosa que cultivar un violí d’Ingres en hores lliures o fora de servici. Igual que un director general de Cultura, com a lleure personal pot ser afeccionat a la música orquestral o a tocar el flabiol. Exigir-li que, pel seu càrrec, destriï una missa d’una òpera, i que, endemés, sàpiga que Mozart abans que un personatge del cinema és un dels grans músics de totes les eres conegudes, ¡és demanar massa!

Sempre m'ha intrigat que se representi la Justícia amb els ulls tapats. Diuen que és perquè la justícia ha de ser cega en la resolució dels litigis, i no ha de tombar la balança amb intencions partidistes que desviïn la baixada de l'espasa de la sentència.

Jo no m'ho crec. Pens que si li embenen els ulls és perquè no vegi les trampes que li fan en els plats de la balança o a les peses. En les balances de plat, que són les que es veuen en les representacions de Dona Justícia, hi ha dues maneres senzilles d'enganyar: una, aferrar davall del plat per a la mercaderia un bocinet de ferro o de plom; l'altra, raspar el cul de les peses per llevar-les una mica de ferro de llautó. I amb els ulls tapats, tampoc no pot veure les osques que li han fet a l'espasa perquè talli malament.

B. Maura
Pòlissa de Classe 12.ª
1903. Burí.

De tota manera, això de la justícia cegada no ha estat sempre així. En una pòlissa de l'any 1903, Bartomeu Maura gravà la justícia amb els ulls destapats i la mirada desperta. Això, no obstant, degué durar poc temps.

Ara, la justícia amb prou feines pot intentar aclarir-se dins l'embull legislatiu, i, més a més, el poder executiu li posa una bona bena, i no perquè no hi vegi sinó perquè no vegem que li han tret els ulls. I és que el poder executiu, al cap i a la fi polític, no aguanta que li toquin a zafarranxo de neteja, i, per a major INRI, que sigui per mor del toc de corneta d'una part rebel del denominat quart poder.

Son Moix, corrupció municipal i Audiència Nacional

Son Moix

Supòs que quan escric això la batlessa ja ha tengut la reunió per tractar del projecte urbanístic de Son Moix. Si Son Moix ja va complir la seva missió olímpica, ¿per què ara no es pot fer negoci amb l’Estadi Ono? Esper que Grande haurà tengut el detall (ja que el desig de Cirer d’escampar les seves cendres en el camp d’Es Fortí no serà possible) d’incloure en els projectes una fornícula per posar un vas que esperi –i sigui per molt d’anys- la pols (Pulvis eris... ) futbolera de Cirer.

Corrupció municipal

S’està desbocant l’empresonament de batles i regidors de consistoris municipals.

Formacions polítiques demanen mesures especials i el PSOE ha proposat al PP un pacte contra la corrupció urbanística. Sort que hi ha gent amb sentit comú, perquè, pel camí iniciat, ens podem quedar sense consistoris. Bevengut sia un pacte per no destapar-se mútuament la corrupció.

Aundiència Nacional

El govern nacional (de la nació espanyola) està preocupat. A pesar de canviar magistrats, l’Audiència Nacional segueix díscola i crea conflictes amb de Juana Chaos.

El problema de l’executiu del PSOE és que no té un advocat vàlid com a Mallorca el PP, que amb arguments jurídics convenç els jutges i aconsegueix l’absolució o la desestimació de causa en assumptes, entre altres, com el del president de l’Autoritat Portuària.

A Zapatero (Senyor Rodríguez) sols li queda un recurs: solidaritzar-se amb la vaga de fam del prestigiós etarra. El ‘catering’ els ho podria servir Jockey, José Luis o Horcher.

Gustav Doré
Reproducció fotomecànica d'una xilografia
Edimat Libros, S.A. 2002

La bona doneta, resant la lletania (quan el llatí, que ara vol reposar Benet XVI, era d’ús normal en la pràctica religiosa), per ventura per inspiració divina, va convertir la Porta del Cel, o sigui, Janua Coeli, en “ja no-hi-ha celi”.

I pareix que tenia tota la raó. El cel i també l’infern, al manco com ens ho havien contat, no existeixen. Ja ho va anticipar Joan Pau II i en el Vaticà continuen la comprovació per declarar oficialment la decisió convenient.

La cosa, tanmateix, pot resultar ben complicada. Les al·lusions i fins i tot clarícies i mencions que trobam a la Bíblia, des del Gènesi fins a l’Apocalipsi, són nombroses i contundents.

Encara que sempre amb una certa ambivalència, com a firmament i com a paradís o glòria, es diu que del cel se’n pot venir i s’hi pot anar.

La Bíblia catalana aclareix en una de les anotacions que el cel és el lloc d’estada dels àngels i Déu.

En el Gènesi (28,17) es conta que Jacob veu la casa de Déu i la porta del cel. En el Siràcida [Eclesiàstic] (44,16) s’afirma: Henoc va plaure al Senyor i fou traslladat al cel. I després d’això, vaig veure una porta oberta en el cel... queda escrit en l’Apocalipsi (4,1).

És àmplia l’apologia i l’exegesi que parla del cel i no sempre com una entelèquia difusa i incomprensible per a la nostra carn mortal. La resurrecció de la carn, la carn d’un cos gloriós que es retroba amb l’ànima que ha vengut ensenyant l’església, ara ja queda en dubte i potser no manca molt perquè el Vaticà declari solemne i definitivament, que el cel no és més que una invenció humana.

Al cap i a la fi, com allò de la fe del carboner, en la senzillesa hi serà la veritat. I la revelació, en la lletania de la Mare de Déu, es manifestà a la bona doneta: Ja no hi ha cel</