Melicotons al sementer

Publico aquest email a petició -o amb permís de- l'Estel

Hola, Estel,

Avui pensava en tu i en com el procés d'anar esdevenint mare van ser per a mi 9 mesos, i per a tu la tira d'anys. I tot pensant en tu i en aquestes coses, he començat a recordar petits detalls de la prehistòria d'en Pere. Denomino tota la meva vida abans del Pere com a "prehistòria", sí, perquè tot el que hi ha abans del nen ha passat a convertir-se en una mena de nebulosa sense consistència ni ordre i, a més, en pura anècdota. I, a sobre, ni me' recordo.

Total, que allò que primer he recordat va ser el moment predictor. Jo abans era una mena de rellotge de tecnologia suïssa, i cada 27,5 dies em rajaven els ovaris com la marimorena.  Això implica, a més, que cada 13-14 dies, coincidint amb el pic de l'ovulació, la teníem amb en D o bé amb mon pare o bé contra l'Antoni Bassas.
El cas era tenir-la i fer vessar llàgrimes com a pluja de maig.

[Faig aquí un incís per a dir que el Tripartit ha anat molt bé per a la meva relació en aquest sentit. Gran part de les humorades he pogut canalitzar-les contra el Montilla, cosa que en D ha agraït profundament. Crec que no és un tema menor a l'hora de considerar la intenció de vot de les dones en setmana fèrtil].

En fi, que en el moment zero de falta de regla (és a dir, en el dia 27,6), em compro el predictor, m'escapo al lavabo, faig tot allò que ja saps de memòria, i veig com apareixen clares, diàfanes i burletes, dues línies de color de rosa calcades a les que surten a la foto de l'embalatge. El packaging del test d'embaràs, per cert, al qual jo donaria un premi a l'eloqüència, mostrava dues fotos de la finestreta que va impregnada del reactiu. "Así NO", deia el peu de foto d'una d'elles, on es veia una sola línia rosa. "Así SÍ", es llegia sota l'altra, on apareixíen ben dibuixades i formoses les dues línies delatores de l'embaràs.

Feta un mar de llàgrimes, vaig sortir del lavabo en busca d'en D. Recordo que seia davant l'ordinador i es va girar quan va sentir que m'apropava plorant. Jo tenia la capsa en una mà i a l'altra el predictor, i entre singlot i singlot li mostrava el creuament entre representació i símbol o, dit més planerament, la coincidencia del dibuix amb el predictor compixat. Però ell no m'abraçava ni somreia ni esclatava en llàgrimes, sinó que em deia "Què passa? Què dus dins aquesta capsa? Que tens febre (això darrer, fruit de confondre el predictor amb un termòmetre electronic)?" Així que, finalment, arruïnat el meu instant romàntic i amb les llàgrimes aixutes, li vaig dir "Ostres, D, que estic embarassada".

A partir d'aquí, nou mesos de pensar, sentir, ensumar, ensumar molt, vomitar, excretar, somiar, desvelar, preguntar, freqüentar el metge, riure, plorar... És a dir, lo normal de cada dia, només que afegint un pes mig d'un quilo per mes. En resum, nou quilos acompanyats de nou mesos escasos per a preparar-te com Déu mana per "lo que se avecina", que t'asseguro que més que una "tormenta" és com un cap de fibló que t'arrossega en una espiral de vertígen. Sort que et deixa sense alè i sense ni un segon per pensar.

L'arribada és un huracà, un tsunami. Un fenòmen meteorològic encara per descobrir, però segur que s'assemblaria a una tercera glaciació.

Si vint anys no són res, què hem de dir de nou mesos. No et dona ni per acollonir-te, per sort. Si tinguessim més temps per madurar el que passa, per intuir que el que està a punt d'arribar és en Pere, en PERE amb totes les lletres, perquè ens entenguem (que és monu, sí, però tela), llavors no sé què faríem.

Aleshores recordo que estàs tu, i que la teva prehistòria no són nou mesos, sinó nou multiplicat per nou. I de cop i volta entenc la teva fortalesa, i m'acoquina. Ostres, quina valentia. M'entren ganes de cridar que Estel for president, i que Obama és un palurdo del tres al quartu. Una dona capaç de tenir un embaràs que dura anys i panys, i mantenir a ratlla la por, soportar el terrible suspens i perserverar en la il·lusió. Això és un excel·lent en gestió, i no l'MBA d'ESADE.

I en fi, que jo volia oferir-me per ajudar-te en tot el que pugui aportar: sigui la millor manera de preparar un biberó o un curs accelerat de canvi de bolquers, o en com el primer cop que té febre et fa tanta por i no és res, com ja t'explicarà ta mare. Però em sento una mica fora de lloc, la veritat.

Potser que et demani jo a tu que m'expliquis com t'ho fas per ser una dona amb tanta empenta i a sobre estar tan estupenda. Tan de bo sigui jo cada dia una mica més Estel.

Petons, compatriota, i fins demà,
Cruella

Avui assiteixo al sopar que el bo del Desmó, autor de l'Itching like grass, munta amb la família blogaire, amb David Madí com a convidat.

En David Madí té un morbo espectacular. La lectura del seu llibre Democràcia a sang freda et deixa de pedra per més d'un concepte. En primer lloc, està molt dignament escrit. El ritme i la frescura l'imprimeixen un caràcter molt sincer, i la qualitat literària és a l'alçada. En segon lloc, explica tant les misèries com les grandeses de la política. Aquesta és una dualitat constant al llibre. I acaba fent-te pensar en què el desprestigi que avui envolta l'exercici d'aquells que han decidit compremetre's en la responsabilitat pública és en certa manera injust. Perquè de les misèries tothom en sentim a parlar, és clar. Però les grandeses també hi són. 

He decidit que amagaré el meu costat més cruello i em disfrassaré de Blancaneus. Em pregunto si em sabré estar calladeta i reprimir les preguntes que m'agradaria llançar-li. És que l'autodisciplina se'm ressisteix horrors.

Ja m'he encallat i desencallat. Ja he estat estressada i tot surant en una rara placidesa. He votat i m'he abstingut; he obert i tancat el blog.

Només faig senyals de vida perquè encara som viva.

 

 

En Jacob mereix el premi Art i Pico que li han atorgat.

Per escriure bé, per tenir sensibilitat i, sobretot, perquè li fa una il·lusió tremenda.

A la seva vegada, ell l'ha atorgat a cinc blogaires que li agraden. I és un honor, ho dic molt seriosament, haver estat triada per ell entre tots els anònims blogaires que van fent la seva en solitud. Si us plau: la meva gratitud que quedi fora de tot dubte.

Però aquest premi fa olor de xamusquina. Enteneu-me: em fa gràcia que en Jacob em llegeixi des de fa un temps i que no m’ho hagi dit, i ves per on haver-me'n assabentat ara i així. I que pensi "mira, li donem el prèmit a la Cruella". Però és que resulta que ser premiada amb aquest guardó té trampa. Us en faig la llista de les obligacions que comporta, segons aclareixen els seus creadors: penjar la imatge del prèmit (rara del copon) a la sidebar, citar no sé qui que resulta que s'ha inventat els dits prèmits, enllaçar tota aquesta gent en l'apartat dels meus blogs preferits. I sort que no em recomanen a qui votar, en pla conferència episcopal.

Jacob: tu ets un sol. Això que quedi claríssim. Però em sembla que t'han enredat com a un xino manso.

"Senyor, nós havem demanat a en Pere Martell de ço que creem que a vós plaurà, d'una illa que ha nom Mallorques, [...] e tindrem per bo que vós aquella illa conquirats per dues raons: la primera, que vós ne valrets més e nós; l'altra, que serà cosa meravellosa a les gents que oiran aquesta conquesta que prengats terra e regne dins en la mar on Déus lo volc formar"

(La negreta és nostra) 

La clau de l'èxit de vegades no rau tant en ser original, sinó en explotar amb criteris d'eficiència allò que és universal: l'erotisme, el melodrama o la violència. Però la qüestió és, pots ser un patata i tanmateix crear art per casualitat? Escoltin els Delfuegos i diguin-me què en pensen:

Avui en Bassas entrevistava en Saura a Catalunya Ràdio. Trop fortíssim lo gilipolles que arriba a ser; tant, que fins i tot em fa expressar-ho amb aquests barbarismes intol·lerables.

El tio ara s’ha avesat a emprar una mena de forma majestàtica per parlar de sí mateix –el conseller– i vos assegur que no té desperdici: “Aquestes valoracions encara no han arribat al conseller”, manifesta. I llavors, no massa segur d’haver aconseguit fer-se entendre pels delicats cervells de l’audiència, remata: “El conseller, que sóc jo”. Ai, què bo. M’esbutz de riure imaginant la cara del Bassas, estupefacte.

Les valoracions de què parla el gran Saura són sobre l’efecte que ha tingut en el trànsit la limitació de velocitat als famosos 80 km/h. Vos jur que ha declarat, sense cap indici d’empegueir, que l'efecte més significatiu d’aquesta reducció de velocitat ha estat que s’ha reduït la velocitat. Jorl! I això que al conseller, que és ell [quedi clar], encara no li han arribat les valoracions oficials. Però quin crac.

No es pot negar que el PSC en sap. Toma conselleria d’Interior, i en quatre dies en Saura esclatarà com una bombolla d’aire d’aquell paper plàstic d’embolicar: amb una petarrejada discreta que queda, finalment, en no res. 

Quan tornis a casa d’una santa vegada, pensa que hauré llençat de pet a les escombraries el teu despertador. Em té desquiciada: mai no salta a la mateixa hora i fa de la meva vida una incertesa. Sort que, estranyament, una pertinaç llei i un encara més pertinaç ordre còsmic em fan arribar sempre a dos de deu al despatx. Tot i que això signifiqui que no hi ha manera d’evitar sentir la puta tertúlia d’en Bassas.

D’ençà que no hi ets que disfrut d’una certa disciplina enyorada dels meus temps de fadrinatge. La dutxa torna a ocupar-me déu minuts altament eficaços, els esmorzars són nutritius i mesurats, la roba és curosament plegada als calaixos, l’aigüera lluu, el rebedor fa goig, al llit hi dormo en diagonal, la sala té l’ordre dels temples sagrats.

Tot és tan nét, polit i ordenat que no reconec el teu rastre a la casa, i caic en què a les teves plantes emmustiades els queden dos telediaris. El buit és de sobte tan intol·lerable que se’m fa mala via la galeta amb fibra integral sense sucre, i acte seguit me crem el paladar amb el cafè amb llet.

Hòstia, com t’arrip a trobar a faltar. Torna ja, si us plau. Omple’m la casa de post-its i tickets de la compra amb telèfons gargotejats als marges. Cobreix el rebedor de fullets que reculls a la bústia, porta catxivatxes a la sala, deixa desperdigades piles esgotades, botelles de colònia i locions a mig emplenar; mescla’m les escombraries, oblida’t el mòbil, perd les claus, acusa’m d’amagar-te les coses, deixa a la dutxa un estol de pèls.

Ja ho saps, no, que t’estim com una perra?

- Els pares, vinguts de Mallorca per a l'ocasió,

- Un llibre de part de n'Ília Gràcia

- Un foulard blau turquesa de seda i musselina fet a mà a l'Índia (i que esper que no provingui de treball infantil), triat per en D amb el seu proverbial bon gust,

- Una trucada inesperada,

- Una deliciosa i miraculosament ben conservada ampolla de Rioja (de les Bodegues Franco-Españolas), justament del 73,

- Un collar de granadura negra de part de n'A,

- 14 SMS de la gent que més m'estim,

- Un oblid imperdonable.

Trenta-cinc és una xifra redona. Però no som tant de la festa. Preferesc les celebracions més reduïdes, d'impacte reservat.

Excloc de la llista el regal que més m'ha agradat :-). Gràcies.

 

Qui no recordi aquesta cançó segur que va viure una adol·lescència complexa. Probablement els companys de classe li deien "gordo" i li fotien pallisses al lavabo, a més de sobmetre'l a d'altres vexacions que llavors no tenien importància i que avui, en canvi, provoquen grans traumes i es diuen bullying.

 

Ahir no vos vaig explicar que el Vell Professor és un gran defensor de la llibertat. L’aula resultava ser un ramat de conservadores ovelles discutint encarnissadament si la llibertat humana existeix en realitat, i si hom té la vida que efectivament ha triat. Per a ell la cosa era tan clara que anava molt més per endavant que tots els burros que tenia per alumnes: “Hom no només tria la vida que vol viure, sinó també la mort que vol tenir”.

Aquesta veritat que encara no comprenc m’ha sacsejat i m’ha deixat esgotada més d’un pic. La seva profunditat prové d’una visió de la vida tan valenta, tan depurada i tan eficaç (sí, sí, eficaç) que té aparença de sofisma. Malaveig entendre que la vida que vius et mena a la mort que vols. Si en tancar els ulls per darrer cop fas revista i creus que no et cal una pròrroga; si penses que pots marxar més o manco sense acritud, llavors has estat realment lliure.

Compartesc amb vosaltres un fragment de l’email de resposta que em va trametre ahir horabaixa:

«Certament són moments de tristesa, però amb clara consciència que així és la condició humana i que hem d’assumir-ho. Ha estat una mort ràpida, discreta, senzilla, de tal manera que em surt de donar gràcies al meu pare per haver mort així. El seu enterrament va ser el dia del meu aniversari, o sigui quan feia 57 anys que ell havia esdevingut pare. El vam poder acomiadar a Santa Maria de Vilafranca, just a costat del seu món d’infantesa, i enterrar-lo on hi ha els seus pares, tal com ell volia.

Feia una tarda molt maca, amb un aire molt net i una llum de sol ponent molt acollidora»

Resulta que anys enrere, quan es moria algú, ho sabies gairebé a l’instant. En “temps real”, com diria un hortera d’avui. En canvi, no va ser fins ahir que em va arribar l’email amb la notícia que el pare d’un meu vell professor va morir la setmana de Reis.

Va arribar a la meva bústia en forma de missatge reenviat, amb data original de dia 8 de gener, i amb un títol a l’assumpte que, si no fos perquè és obscè, podria suscitar tota mena de comentaris hilarants: “Fw:Re:Re:Re:Re: Sopar Nadal Exalumnes”.

Fa uns mesos, a la meva empresa varem fer la migració del .com al .cat. El procés, un autèntic conyàs, va comportar mailings a tots els nostres amics i clients anunciant els canvis, a més d’un molest període de coexistència dels dos comptes en el qual, durant mesos i mesos, cada cop que algú m’escrivia al .com rebia un missatge tot dient que “Na Cruella de Vil té una nova adreça d’email. Una còpia del teu missatge ha estat reenviat a la nova adreça, però actualitza-la a la teva llibreta de direccions tan aviat com puguis”.

Trop psicotròpic, papanates i de jutjat de guàrdia que, vivint immersos dins aquesta era cerebral i pragmàtica de les telecomunicacions, el “temps real” resulti ser “real-ment una merda”. “El servidor em retornava el missatge”, es disculpa una excompanya (i ara examiga), mig escandalitzada pel meu cabreig.

Podria tancar el post fent una diatriba, tipus Dessmond o Xamb (per cert: et val això com a meme?) contra aquesta anticultura antiesforç que impera entre nosaltres i blablà. Què collons: és desídia, desídia, desídia. Sou una panda de paranormals, un avortament de la natura. Anau a cagar a la via.

 

Hola, Gatot,

Et dec aquest meme de l'any de la picor. Com que darrerament només tens ronronejos i llepades per a mi, em sembla més que just complir amb la meva part del tracte.

Esper que valoris especialment el fet que haver de demanar-li a en D que em faci aquesta foto no ha estat massa fàcil de justificar. I, a sobre, també ha implicat deixar-me retratar en boles per espai de dues hores i mitja. Esper que en D i jo ens estimem per sempre més i siguem feliços i menjem anissos, perquè sinó ja veig les instantànies surant a Internet amb la naturalitat que respiren les venjances.