L ‘Ajuntament de Palma no ha aprovat una ordenança contra la botellada. sinó una que regula l'actuació municipal pel foment del civisme i la convivència en els espais públics . Lògic. No se pot prohibir una activitat sense que abans estigui ben definida. I el problema- una part del problema- és que no tothom entén o diu el mateix quan se parla de “ botellada”.

El fenomen no és ni molt recent ni exclusiu de les Illes. Els sociòlegs el solen definir com una reunió de joves a espais oberts per beure,  preferentment begudes alcohòliques, escoltar música i comunicar-se. I és evident que això, no se pot prohibir. El que resulta censurable o rebutjable, són algunes activitats paral·leles o derivades, com embrutar els carrers, dificultar el trànsit o produir uns renous superiors als permesos en hores nocturnes., però s’ha d’anar molt alerta en deixar massa portes ofertes a l’interpretació del que es prohibeix.  De la mateixa manera, seria absurd prohibir “anar massa depressa i encara més si és a una corba” i deixar que ho discutissin conductors i agents de l’autoritat.

Des de desembre de l’ any passat hi ha un grup en el facebook amb més de 15.000 usuaris que es diu  “Sí al botellón, no a los cubatas tan caros”. Els joves que es reuneixen per fer “botellades” en general se senten “expulsats de les discoteques” per un tema tan senzill i elemental com són els preus. I se volen divertir i estar junts. Però no són apologistes antisistema que volen enfonsar la societat actual i destruir tots els seus valors. Lliguen, fan amics i segur que comenten els seus evidents problemes de manca de vivenda i treball dignes.

En el passeig Marítim, centre de les “botellades” a Palma hi ha molts grups que tenen comportaments poc cívics. Tiren botelles, vidres, papers, cartrons i de tot enterra, criden, fan molt de renou, fan les feines enterra, i poden provocar accidents si s’engaten i no saben ben be per on caminen. Aquestes actuacions són censurables, però  les sancions o actuacions municipals haurien de ser per motius concrets, encara que ja se que és molt difícil escollir a qui se sanciona si hi ha un grup nombrós i molta brutor.

Només se pot sancionar el que s’ha produït. No el que se suposa que se produirà. Per això me pareix molt inconcreta la redacció de l’ordenança  quan diu : “en concret, queden especialment prohibides les concentracions de persones quan puguin alterar greument la convivència ciutadana.( sic), quan es deteriori la tranquil·litat de l'entorn o provocar-hi situacions d'insalubritat; quan es produeixen situacions denigrants per a vianants o altres persones usuàries dels espais públics; o quan la concentració impedeix o dificulta la utilització normal de l'espai públic i la circulació”.  No se pot prohibir  que “se pugui”  cometre una falta i menys si és tan inconcret com “deteriorar la tranquil·litat de l’ entorn” o encara més “ dificultar la utilització normal de l’espai públic”.¿Normal?. ¿ La utilització “normal” de l’espai públic és no concentrar-s’hi?.

Altres mesures aprovades per l’ Ajuntament de Ciutat com la prohibició de deteriorar  de les instal·lacions i elements de l'espai públic o  tirar en terra o recipient de begudes com llaunes, botelles, tassons, etc, me pareixen molt lògiques i adients, encara que reiteratives en relació al que està prohibit per a tots els ciutadans. La prohibició del consum d’alcohol i altres drogues als menors en espais públics també crec que és necessària. Però encara ho és més prohibir la venda en els establiments comercials.

La voluntat de l’ Ajuntament és clara, Però s’han de posar mitjans. Sembla que des de el passat cap de setmana la neteja de l’autoritat portuària s’ha avançat a les 3 de la matinada. També hi haurà més contenidors i més Policia Municipal .Altres mesures voluntaristes i de més dubtosa efectivitat   són que els joves puguin jugar a futbol, tennis o  bàsquet fins les 11 del vespre a Son Moix  ( ¿esperen que se cansin?) o que alguns casals tenguin obert fins les 12, just quan ells se reuneixen per sortir.

Grups d’empresaris i veïns han convocat manifestacions per ara i les properes setmanes. No els hi basta el que ha aprovat l’ Ajuntament. Volen que se prohibesqui el “botellón”, que diuen ells, directament, sense més matisacions. ¿ Això significa que se pugui dissoldre qualsevol grup de joves que “paresqui” que té intenció de consumir alcohol al carrer i a més fer renou?.

La solució no és fàcil, encara que segurament se podrien trobar llocs també prop de la mar i sense veïns per fer “botellades”. Però Palma no és encara una ciutat oberta. Fins i tot els parcs públics tanquen el vespre. Jo convocaria una gran botellada en el Parc de les Estacions, amb grafiters que pintassin les horroroses casetes de l’ aire condicionat que ens va deixar Jaume Mates per orejar un metro que ara ja només és mig-metro per horaris i un metro i mig pel que ens ha costat a tots.

Fa

Fa poc se va  publicar que les Balears eren una de les tres comunitats amb més fracàs escolar de l’ Estat, en el curs 2005-06 amb uns percentatges  d’ un 38 % aproximadament, seguida de València, amb un 39 % i Ceuta i Melilla amb un 50%. A més a més Espanya ( amb un 29%) supera en molt la mitjana europea. Per altre part, les xifres varen augmentar progressivament des de l’ any 2.000, en el qual la mitjana espanyola era d’un 26’6 % i la de les Illes Balears d’un 35.%.

 Els números són de l’ època a la qual  Matas era el president de la Comunitat Autònoma, (curs 2005-06) encara que a les primeres lectures s’hagin presentat en present. No vull dir amb això que pensi que en els  darrers tres anys hagin canviat molt . Les causes són massa profundes i massa estructurals per poder creure que les minses mesures del Govern Antich les hagi fet variar en gran mesura . I l’interpretació conjunta és molt dramàtica: Espanya a la cua d’ Europa i les Illes Balears a la cua d’ Espanya. La cua de la cua, un desastre pel futur.

Per fracàs escolar s’entén, en general, no tenir una sèrie d’habilitats sobre comprensió de llengua, matemàtiques i entorn i també no poder superar l’ensenyament obligatori ( ESO). Els pedagogs , psicòlegs i altres especialistes han fet molts anàlisi  i percentatges. Se sol parlar de les causes  atribuïbles  capacitats de l’alumne ( que poden estar afectades per motius  com la dislèxia, retardament mental o  una especial situació emocional) les que se deuen a l’entorn que van des de com és l’escola  fins  com rep  i tracta els alumnes i les motivades pel context familiar i la preparació dels pares. I aquí hi entra, es clar, el tema de d’immigració. És molt evident que un  nin que ve d’un altre país, amb una cultura i una llengua  diferents té més dificultats per integrar-se que un mallorquí  de primera o segona generació. Això fa que se plantegin demagògics debats sobre si els immigrants fan endarrerir el conjunt de les classe o si, com que no arriben als nivells dels altres fan augmentar els percentatges. Pot ser una cosa o altre, o les dues juntes, segons el centre, segons els professors.

Però què ha de fer el mestre, normalment d’escola pública?, pensar més en aquell nin o nina del Nord d’Africa o de Sud-americà que en els altres per tal que no s’enfonsi o deixar-lo sol amb el seu drama personal?. Si el professor no te recolzaments exteriors, cada dia, a cada classe, s’enfronta amb un problema humà molt important. I de cap manera ha de  renunciar a ensenyar la  llengua pròpia de la Comunitat .A més a més, encara que els centres concertats també hagin de respectar la gratuïtat de l’ensenyament, en conjunt  acullen menys immigrants que els que són veritablemt públics. No se ben be e si els motius són criteris restrictius xenòfobs  o econòmics, però succeeix.  No puc proposar grans solucions , però pens què hi hauria d’haver major comunicació entre els centres i la conselleria d’ Educació per a solucionar els problemes reals i personals: activitats de recolzament a on s’han de menester.

Un altre factor també molt important  (al marge de com és l’alumne, la família o l’escola) és com és la societat i s’ha repetit o i que un dels motius de l’abandonament dels estudis per part dels joves era que podien trobar una feina més o menys ben pagada sense gaire titulació. Però això se deia abans de la crisi. Un des aspectes positius d’aquests moments tan negatius   que vivim és que  molts joves decideixen seguir estudiant.  Però ¿els hi agrada aprendre, saber coses o tot és per guanyar doblers? .Quan se parla de “recuperar valors” me pos a l’aguait. No hi ha cap valor més important que l’ immediat de  la pròpia vida : saber-la entendre i organitzar. Per això el pitjor fracàs és el d’una societat que només valora el que se te: una hipoteca, un cotxe, un treball precari.

Una societat amb treballadors més qualificats serà més competitiva  i està bé, però ¿ parlam sols d’això? : de la qualificació sols pel treball o també pel viure i entendre l’entorn ? . Si l’únic referent vital són els doblers, crea molta angoixa  el fet de tenir-ne pocs o amagats o ostentats. Si s’aprèn a consumir i relativitzar els bens materials, és una altre cosa. La societat hauria de donar altres exemples als joves i així, pentura, podrien replantejar les seves prioritats: fer cultura. I ja sé que això és utopia, però, com deia Saramago, l’utopia és el demà.

La crisi ens ha duit a tot a ser més austers, no malbaratar els doblers. Les famílies i les administracions retallen el que consideren menys necessari  i urgent, encara que les valoracions sobre el que s’ha de menester sovint són subjectives, sinó es tracta, clar, de pura supervivència, però aquesta austeritat, anar al bessó de les coses a on menys es nota és a les declaracions, interpretacions i valoracions de molts polítics. Se pot fer i se fa molta demagògia sobre el que convé o no convé al conjunt de la ciutadania. La reforma laboral és un exemple.  El PSOE ha deixat molts punts enlaire a com, per exemple no durant quant de temps, sinó quines pèrdues hauran de demostrar els empresaris per a poder  acomiadar sense altre justificació.  El PP se posa un mocador palestí al coll i se presenta com a partit dels treballadors mentre fa l’ ullet als empresaris. Votaran que no i que cadascú ho entengui com vulgui. Els sindicats diuen  que la finalitat  de la reforma és poder  acomiadar més i més barat  i els empresaris just el contrari. S’han fet bons resums de premsa, però el conjunt dels treballadors i petits empresaris té més informació sobre com veuen la reforma uns i altres que sobre la reforma mateixa. Mentrés tant milers de treballadors públics mig tremolaran quan obrin el sobre de la nòmina de juny. No saben ben be que els hi descomptaran.

 S’ha dit sovint, que un excés d’informació desinforma i confon. És molt pitjor quan el que hi ha no és exactament informació, sinó especulació, interpretació, valoració. Una manera d’ocultar una cosa és parlar molt d’ella sense arribar-la a explicar. La desafecció, la incredulitat dels ciutadans té molt a veure amb el llenguatge buit dels polítics, amb el parlar i no dir res. A més a més, els polítics sovint presenten les seves opinions com a fets irrefutables o “veritats objectives” o pitjor encara, parlen d’ells mateixos en tercera persona i com que se consideren molt fiables se prenen com a prova i fan frases del tipus “aquest conseller vos diu que la gent està molt contenta” . Duites les coses una mica a l’absurd  un mitjà afí podria arribar a titular “la gent està molt contenta”, així ho va assegurar el polític ix. I el polític acabaria per creure que, com que ho diu el diari, és cert que la gent hi està contenta.

A la cada vegada més precarietzada professió periodística hi ha treballs en els quals lo important no és entendre i contar el que passa, sinó explicar-ho amb uns criteris anteriors als fets. No hi ha res pitjor per un periodista que li diguin el que ha de veure  u o el que passarà abans que passi . Amb això no vull dir que cregui en l’abstracte objectivitat periodística. La nostra percepció del món no és sols el que veim , també el que interpretam i en certa manera intuïm o interpretam, però és evident que una cosa és contar un fet i altre que el fet sigui menys important que la interpretació.

Si el govern hagués decidit l’acomiadament del director de IB3, Antoni Martorell (encara que no podia per ser un ens públic) s’hauria hagut d’explicar i no sé si ho hauria fet de manera tan confosa com ho ha fet ell mateix- Miquel Capellà parla a IBDIGITAL.NET del tema a un altre blog- però crec que tampoc ho hauríem entès be. Ara la pregunta és qualque partit polític presentarà una proposta per l’a nomenament d’un nou director i res més? . No se preocuparan per substituir això  tan estrany que es diu “ que es diu  ò “contracte programa” per un veritable estatut de l’ens públic ?. No crec que el tema sigui només si IB3 ha millorat en comparació amb l’etapa Matas- Umbert, sinó exactament, què és IB3? I com poden explicar clar les coses que passen sinó  expliquen clar el que els hi passa a ells?. Crec que les illes Balears han de menester una veritable televisió pública, austera i creïble i a on se sapi el que és informació i el que és opinió.

A vegades signam contractes o acords amb entitats bancàries, d’assegurances o de telefonia mòbil que no entenem del tot. O compram coses refiant-nos d’una publicitat abstracta,  etèria , gairebé màgica  que no explica be les propietats dels objectes. M’ ha passat i després he estat ben conscient de què si me volia refer trobaria el somriure irònic del homes del meu entorn o família, com a insinuant que “si  haguessis anat més viva”. Els homes solen ser més contraris a admetre que algú els hi ha pres o els hi ha volgut prendre el pèl o, a l’enervés  veuen inconvenients per tot .

Jo he aconseguit una cosa realment difícil : convèncer a un operador de telefonia mòbil- Orange- de que 17 multiplicat per 0 és 0 i 14 per 1 són 14. M’explicaré, m’havien facturat moltes conexions a Internet, la major part gratuïtes i 14 d’un euro cadascuna. A la suma els hi sortien 21 euros. Me vaig passar més de vint minuts explicant que qualssevol número multiplicat per zero dona zero i que si has gastat 14 vegades un euro, n’has gastat 14, però que, més a més jo no havia sol·licitat cap connexió a internet i el telèfon (nou) per defecte devia estar configurat de manera que hi entraves automàticament mentre estudiaves les opcions. Me retornaran els doblers.

També me varen assegurar que a la propera factura me descomptaran altres 13 euros per uns missatges que m’enviaven sense que jo els hagués sol·licitat. Era la segona vegada que telefonava pel mateix tema. A la primera sols  vaig  conquerir anular la recepció de missatges d’una companyia o empresa que se diu Dada-Ibérica i, a la segona, que també me retornin els doblers que m’han cobrat. És el que més els hi convé ja que, segons he llegit per Internet, el Govern  Basc fa temps va posar una multa de 12.000 euros a  Vodafone justament per aquest motiu, concretament per “falta de consentimiento por parte de tres personas destinatarias de SMS publicitarios, enviados por Vodafone” i que venien de la dita Dada- Ibèrica

És clar que m’importa l’estalvi a la propera factura, però no me solucionarà l’economia. El què més m’interessa és poder ser responsable del que consumesc, que no me prenguin el pèl. Mai s’han de renunciar als drets dels consumidors ( bàsicament protecció, informació i reparació). Si ens informam i assessoram be, també podem conquerir millores importants a les hipoteques o el que poguem invertir en l’estalvi. I  crec que ens ha de ser ben igual que els directors de banc o agents d’assegurances ens mirin amb superioritat i com si insinuessin “vostè no entén res”. És que la nostra obligació no és entendre el seu críptic llenguatge. La seva és explicar-se be i, si la informació és confusa, tenim dret a demanar que sigui clara, encara que homes tan ocupats com ells hagin de perdre temps.

Conec molts altres casos de consumidors als quals s’han retornat doblers o reparat danys quan han protestat. Per exemple, uns amics meus per Nadal varen veure un pernil anunciat a un fulletó de Carrefur per poc més de 10 euros. Quan el varen anar a comprar els hi varen dir que era un error d’impremta. És igual. La propaganda s’havia distribuït i els meus amics ja  tenen el pernil al preu original.

Un altre cas- molt més important- és el de “Prestamistos”, una empresa dedicada als préstecs, amb una publicitat confusa que presumptament ha estafat més de 15 milions d’euros i que s’ha desmuntat, amb la detenció dels principals responsables, per la denúncia dels afectats.

Les associacions de consumidors tenen menys relleu que els sindicats i, en concret a les Illes sembla com si fossin una cosa de mestresses de casa que es preocupen pel preu de les tomàtigues, quan ben organitzades podrien ser una eina important d’estalvi per les famílies. Són importants les recomanacions sobre “maneres de comprar o contractar”,  i si ens prenen el pèl i no n’aprenem a la primera, n’ aprendrem a la segona o a la tercera. El que en castellà és diu “Picaresca” és  molt més antic que “El Lazarillo” i quan els trucs venen  dels bancs, les grans companyies o les promotores immobiliàries, la repercussió econòmica és també molt més important.

I és clar que tenim dret a protestar per com manegen els postres impostos  els polítics, però no hauríem de perdre de vista com ens pot arribar a embullar el mon de les finances i la venda. Ni tots els polítics ni totes les empreses són iguals. I noltros, els ciutadans hem de saber passar d’objectes-receptors a subjectes -protagonistes. Emetre, protestar.

¿ Què volien els centenars de persones que se varen manifestar a Palma a dissabte a la plaza d’ Espanya i els milers que ho varen fer arreu de l’Estat i algunes ciutats del Món?  Defensaven Garzón i ho varen deixar ben clar a totes les intervencions dels portaveus, però les seves reivindicacions anaven molt més enllà. Volien  presència, la que durant dècades se va negar a les víctimes del cop d’ Estat del 36 i repressió franquista posterior. “ Veritat, Justícia i Reparació” són els tres drets universals que reclamen.

Vaig anar a la manifestació de Palma i he vist imatges d’altres actes arreu del mon. Les cares,  les presències, les mirades dels manifestants no eren les habituals a moltes altres manifestacions. Hi havia joves de la fornada democràtica i persones significades pels combats, és clar, però també molta gent major a punt de plorar. Els vaig sentir dir, com ja  havia escoltat altres vegades “és que fins ara ens o ens volien tenir amagats com si no existíssim o no haguessin existit els nostres parents”.

La història d’una sola persona que és la història de moltes persones basta per explicar-ho.  El que se relata a continuació pot haver passat a Mallorca, Eivissa o qualsevol indret de la Península : “ Era un obrer afiliat a un sindicat. Poc dies després de l’alçament contra la República democràtica el varen anar a cercar a ca-seva, l’empresonaren. La família l’anava a veure i li portava queviures, un dia els hi digueren que l’havien alliberat, però ells varen pensar que segurament l’havien mort a algun afusellament massiu. Va continuar la guerra, més morts coneguts, befes, humiliacions, marginacions. Després vengueren quaranta anys de franquisme i els familiars sempre estigmatitzats com a contraries al be i l’ ordre. A la transició veren com se parlava  molt dels valors que havien defensat els seus parents i sentiren a dir que hi havia una Amnistia que suposava una reconciliació. Alguns reberen minses “pensions” de l’ Estat , però continuaren invisibles i sense recuperar els seus parents”.

Ja en el segle XXI s’han format associacions com la de la Memòria Històrica que sovint han anat a cercar a les víctimes o als hereus casa per casa. També hi ha hagut noves investigacions històriques publicades, s’ha propugnat una llei de la Memòria . Però el més important està per fer. Milers de persones cerquen els seus parents: treurer-los de les foses comuns i poder-los enterrar amb nom i llinatges no és obrir ferides, es tancar les que encara sagnen.

¿ I quin argument és aquest de que defensar el jutge Garzón és anar contra la independència de la Justícia? M’ho deia una senyora major a la plaça d’ Espanya. “ si no ho fa ell, que  ho faci un altre”. També ho va llegir Almodóvar a Madrid:  “por encima de los tecnicismos, de las argucias legales y los laberintos jurídicos,  queremos afirmar que hoy, una vez más es la dignidad de las víctimas del franquismo lo que está en juego”. Garzón pot haver comés qualque error, però ¿això significa tancar el cas i deixar les víctimes sense les compensacions o reparacions que demanen, sense Justícia, sense Veritat? ¿ En tenen o no en tenen dret?.

I, a més a més, una manifestació ( un acte en el qual un grup de ciutadans manifesta una opinió o reivindicació) no ho és per definició  contra la separació de poders ni contra  el Poder Judicial. Si fos així,  ben igual d’antidemocràtica seria  qualsevol manifestació contra una decisió del poder Executiu o  Legislatiu, o sigui, qualsevol manifestació. I el dret a manifestar-se és constitucional. Els dirigents del PP  han protagonitzat moltes manifestacions i  també contra decisions judicials.

A la guerra civil, els que s’havien aixecat contra la  República deien que els que la defensaven eren els “sublevats”. ¿Ara pot pensar ningú que els que defensen la democràcia són falange i l’estrany sindicat Manos limpias per acusar a Garzón de prevaricar?. És cert que encara, encara ara s’ha d’exigir Veritat, Justícia i Reparació”. Que no ens vulguin girar el mirall.

PD. Trobareu un vídeo domèstic de la manifestació de Palma, és testimonial,a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=8rvvMurrW2E

Orange me facturarà aquest mes 24 euros per haver rebut uns missatges que no havia contractat. Ho he aclarit després de moltes avorrides i esgotadores gestions que no hauria iniciat si no me trobàs a una situació familiar a la qual els missatges poden crear alarma.

Fins fa poc en rebia tres o quatre cada dia tots amb l’encapçalament Mensaje Push i d’una adreça d’Internet que és http:// waala.es. Hi havia després tres opcions : abrir URL, Borrar o Mover a Mis Carpetas i sols quan anava a la primera opció  s’explicava que “puede que el acceso a esta URL no sea gratuito, ¿ desea continuar?.  Deia sempre que no i pensava que així era gratuït, però no ho era.

 Quan vaig decidir que no volia rebre més missatges, encara que fossin gratis vaig telefonar a  Orange . A la primera cridada (amb tot el protocol del motivo de su llamada i pulse o diga ) me varen dir que me podíen donar de baixa, “pero así usted no recibirá más mensajes de empresas”, “¿quines empreses ?” i com que no ho entenia vaig decidir que “de todas las empresas”.

Però encara en vaig rebre més : resultava que la baixa no era immediata . Vaig tornar telefonar a Orange i me varen dir que havia d’enviar la paraula BAJA al número 797987 . Vaig exigir que me diguessin qui punyetes m’enviava els missatges  i vaig aconseguir que m’informassin que la pàgina web de waala ve d’una altre que és DADA Iberica amb un número de telèfon que és el 902931451 en el qual  és totalment impossible parlar amb una persona o un operador.

I quan vaig cercar la pàgina web  de DADA Ibérica  en el Geogle vaig trobar també una informació a  Bloc Comercio Electrónico Global : http://e-global.es/b2b-blog/ de 2008  titulada  “Multan a Vodafone, Nvia, Dada Iberia, mblox, Tota-tim y Netsize por movil-spam”  a la qual se deia textualment :” La Dirección de Consumo del Gobierno Vasco ha decidido sancionar con 12.000 euros a Vodafone, y con cifras menores a varias empresas de servicios y marketing movil por malas prácticas en el envío de publicidad a teléfonos móviles. Se les sanciona concretamente por falta de consentimiento por parte de tres personas destinatarias de SMS publicitarios, enviados por Vodafone.

Estas tres personas compraron una melodía con su móvil. Pero después, comenzaron a recibir SMS de tipo premium, que se cargaron a sus facturas telefónicas. Ellos no habían contratado ese servicio y que se encontraron dificultades para darse de baja. Los tres reclamaron a Vodafone la devolución del importe cobrado y la operadora se negó”.

O sigui que el que m’ ha passat a mi va passar a altres tres persones del País Vasc   i se va sancionar la companyia. Jo no he comprat cap melodia, potser he facilitat el meu telèfon mobil per alguna promoció, però el meu cas és similar als  dels que varen obtenir  el recolzament del Govern Vasc. Les sancions es devien a que “se vulnera de forma sistemàtica el deber de información previa a la celebración de un contrato, así como la obligación de confirmar de forma documental la aceptación del mismo”.

A altres pàgines d’Internet també he trobat missatges de consumidors que no sabien com donar-se de baixa de waala.

 Ara ja sé que ja no rebré més missatges i la meva baixa està més que confirmada, però he gastat almenys 24 euros per coses que no volia a més de les cridades que he fet al  914146592  (waala ) i al 902931451 (Dada Ibérica).  Si no tengués res més  a fer , pentura podria dedicar temps a presentar denúncies a l’oficina del consumidor del Govern Balear. Així i tot, ara per ara, almenys he aclarit com estafen els consumidors i m’estora molt que no hi hagi major comunicació entre les oficines del consumidor de les diferents comunitats autònomes o entre els operadors de telefonia mòbil. Això és el que fa que els defraudadors se sentin impunes.

 He dit estafa i frau, amb totes les lletres i sense presumpte ni res. Si me volguessin demandar haurien de demostrar que jo vaig contractar el servei. I sé que no ho vaig fer.

 La corrupció s’ha convertit en la principal notícia de Mallorca: portades i portades de diaris i telediaris, centenars d’informacions en els informatius nacionals espanyols. I s’han fet molts comentaris sobre una suposada “terra de corruptes” a la qual tothom o la cerca o la dissimula. S’ha arribat a dir fins i tot que això podria fer baixar el número de turistes per mala imatge,  por i desconfiança.

     Però,  la societat  mallorquina és més corrupte que d’altres o s’investiguen i coneixen més i millor els delictes? L’ex fiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo a unes declaracions al ‘Diario de Mallorca’  parlava d’una corrupció que s’estén a tot l’ Estat per un mancança dels valor democràtics i també deia que a les Illes hi ha un gran valor que és la dedicació intensa, rigorosa i excepcional dels fiscals anticorrupció.

  És evident que sense la feina d’aquets fiscals -i els jutges, policies i inspectors d’Hisenda- se coneixerien menys casos,  com també ho és que la mateixa societat ha creat plataformes per rebutjar la corrupció. No crec que tots els militants d’UM  o del PP s’hi afiliassin per trobar una feina, una requalificació urbanística  o un estudi ben pagat. Ni tan sols que tots els imputats puguin acabar condemnats.

     Però dit això,  tampoc crec que la solució sols sigui recuperar la confiança en els polítics. Únicament  se pot confiar en els polítics si primer se respecten les institucions i fins ara, hi ha hagut massa encletxes que s’han aprofitat  per intentar fer veure que eren “normals” actuacions del tot immorals i més o menys delictives o tipificades.

    I el respecte per les institucions no és un tema de parafernàlia. No depèn dels cotxes oficials, el actes solemnes ni de que els polítics parlin d’ells en tercera persona ( “aquest conseller troba...”). Depèn de la seva capacitat per resoldre problemes de treballadors, estudiants, malalts, pobres, aturats, hipotecats, vells abandonats, dones maltractades i és clar, empresaris productius i no especuladors, que són els que creen els problemes, els que ens han duit a aquesta situació.

     La bombolla inmobiliaria no és sols un tema “d’alegria”constructora i dels bancs. Ve de comportaments especulatius amb el sol, la seva adquisició, requalificació i posterior carestia i del sistema financer tan agosarat pels que han de pagar les hipoteques i tan segur pels que les han de cobrar.

 Les crisis, les veritables crisis se produeixen  quan no hi ha doblers per mantenir una societat amb un nivell d’ingressos o cobertura social dignes per tothom  A totes les societats democràtiques hi ha un pacte mitjançant el qual els ciutadans cedeixen una part dels seus guanys a les administracions que han de fer justament això, administrar i no perdre el doblers per camí amb tonteries i molt menys  amb beneficis pels corruptes . No sols a més de ser honrats ho han de parèixer  ( ells i les seves dones). També ho han de saber explicar , no fos cosa el seu concepte d’honradesa  resultàs massa familiar ( d’afavorir els seus) i poc social.

L’educació per la ciutadania me pareix no sols necessària, sinó imprescindible. Al marge de les religions les persones tenen uns valors morals que s’embruteixen quan els partits passen del discurs institucional al partidista. S’hauria de suposar que tots els que volen ser polítics creuen en els institucions, però sovint no ho saben explicar i per ventura, enlloc de tants cursets sobre com han de mirar la càmera, si han de riure o no, si han de fer frases curtes o els seu llenguatge corporal, els partits n’haurien de fer sobre institucions i democràcia i evitar, és clar que els impartissin quatre ignorants aprofitats.

Ni estic d’acord amb tot el que diu  l’ex fiscal Jiménez Villarejo, ni amb tot el que fa el jutge Garzón. Puc discrepar, però no  ho faig sobre el que ha dit el primer:  que  no se pot negar als ciutadans el dret a opinar sobre les actuacions dels jutges, siguin del Tribunal Suprem o de l’ Audiència Nacional. I a les seves les darreres actuacions i declaracions crec que tant Garzón com Villarejo han actuat amb total respecte pels principis de la democràcia, el dret internacional i la llibertat d’expressió.

En aquets temps tan confusos és convenient  insistir en els principis bàsics de la democràcia, sobretot si això pot modificar la percepció d’alguns ciutadans que encara poden pensar que els partits són com a clubs d’amics  en els quals, si t’hi fas,  tens beneficis i si acumules punts, encara més. Els punts haurien de ser per beneficiar  la ciutadania i els  polítics sols s’haurien de sentir orgullosos de veure com les seves actuacions reverteixen a la societat en general.

El pitjor de Jaume Matas no és el què va fer, sinó el què va deixar de fer i no em referesc al Palau de l’ Opera, darrera escenografia no realitzada de “El Padrino”. El pitjor és que com ha quedat bastant demostrat , pensava més en el seu be i el de la seva dona i la resta de la família que en el comú dels ciutadans de les Illes. S’han fet molts símils amb la màfia (allò de que varen agafar Al Capone per defraudar impostos)  I alguns han anat fins i tot més enllà (aquella llunyana  màfia siciliana  que organitzava una societat paral·lela  a l’ Estat italià ) . Però això no te cap sentit.

Personalment, com a ciutadana  crec que l’ auto del jutge Castro, amb els seus comentaris literaris i la seva descripció del personatge era molt adient. Un jutge no és un narrador, ja ho sabem, però pot intentar utilitzar un llenguatge descriptiu si al cap i a la fi, vol que també l’entenguin els perjudicats que som tots els ciutadans. No invalida l’avaluació jurídica dels indicis dels fets, la contextualitza.

I és que ens mereixem entendre que ha passat o el que va passar a l’ època  a la qual Jaume Matas era president del Govern. Ara el PP diu que  ha fet una investigació interna i  ha trobat totes les factures justificades. Però hi ha més de trenta imputats del PP per  més de deu casos de corrupció o prevaricació moltes coses s’han d’aclarir encara sobre les responsabilitats de “la cúpula” ( Matas sobretot) i els que o rebien ordres o se varen trobar a un entorn “fàcil” per a defraudar. Fa por i feredat que  Jaume Matas digui que com a president  no se podia preocupar de segons quines coses i els seus subordinats que sempre rebien instruccions superiors.

  ¿ La trama? Potser no hi hagués ni una trama organitzada i alguns dels imputats, quan veien el panorama intentassin obtenir pessics pel seu compte,  com en “ El Lazarillo de Tormes” . Aquest foc creuat , cap amunt i cap avall, no és amic, és sòrdid i una mostra de la més absoluta misèria humana.

O potser sí  que   hi havia una trama . IB digital  publica que Over Marketing, empresa relacionada amb el cas Gürtel s'encarregà de les campanyes electorals de Jaume Matas els anys 2003 i 2007. Així com ham anat les coses ningú pot pensar que sigui “pura casualitat” i  comprenc que el jutge Castro que en alguns apartats del seu auto digui clarament que algunes declaracions de Matas insulten directament la intel·ligència dels ciutadans.

Segurament aquest dimecres Matas dipositarà las fiança de 3 milions d’euros per no anar a presó i s’ha dit que  haurà trobat doblers entre els seus amics. Però, ¿ qui són els amics de Matas?.  L’ actual PP balear ja sabem que no, oficialment  ¿ Són  els que li varen cercar una feina a EE UU  quan se sentia sol i decebut per no haver pactat amb la  ara també imputada Maria Antònia Munar,  ¿ Zaplana? ¿ cadenes hoteleres?, ¿empreses inversores ? ¿urbanitzadors? ¿promotors immobiliaris?  Personalment no m’agradaria ser amiga d’una cadena hotelera ni d’una UTE. Mai podria contar les meves intimitats a una UTE?. Es cert que com diu  el jutge Castro, moltes coses de Matas superen la dimensió humana de les coses.

   He rebut alguns missatges a través del facebook en els quals me proposaven que m’adherís o assistís a processons. Sols he contestat una vegada: que no m’agrada la gent que va amb la cara tapada. Les processons de Setmana Santa segons a quins indrets, poden arribar a fer por. Record un jove home negre que tot-sol  espantat i gairebé tremolant mirava arribar una processó de Setmana Santa en el carrer de Sant Miquel. Devia ser africà, però segurament també havia vist imatges del Ku-Kux-Klan. 

 La Setmana Santa sol coincidir amb l’inici de la primavera segons uns complicats càlcul de l’ Església Catòlica i  també amb el canvi d’hora en els països occidentals . Té un ritual, un folklore i una tradició de la qual  ja parlava Antonio Manchado en el poema que va cantar Serrat: “no puedo cantar ni quiero/ a este Jesús del madero/ sinó al que anduvo en la mar”. Manchado sí que va patir un calvari humà quan se va haver d’exiliar per terror real del triomf de les tropes franquistes a la guerra civil.

 En el segle XXI a les Illes es mantenen moltes tradicions i costums de Setmana Santa i Pasqua, encapironats, panades, xot el diumenge de Resurrecció...Però són unes festes més viatgeres i menys consumistes ( de regals) que les de Nadal.  També més gràfiques i més inquietants , amb tota la seva iconografia . Mai he entès que un pugui ser penitent pel seu compte si l’església catòlica sempre s’ha reservat el dret a posar una penitència o altra, segons com interpreten el codi dels pecats els  capellans confessors  

Alguns dels imputats en els darrers casos de corrupció a Mallorca  varen anar a les processons com a fidels penitents o  també com a autoritats.  La parafernàlia de les cares tapades me fa més por  per l’ètica que per l’estètica Una gran ventada els hi hauria de fer caure les caputxes o haurien de sortir vestits pel sastre valent del conte infantil: que cap disfressa impedís veure el que realment han fet. 

 Però això són somnis i cabòries. Encara han de passar uns quants anys per adonar per resolts tots els judicis pendents dels nombrosos casos de corrupció. I, mentre tant,  noltros, els ciutadans normals,  hem d’entendre que ara ve una primavera nova. Recomanaria comprar dos CD,s : el de Serrat amb poemes de Miguel Henández pel centenari del seu naixement i el recopilatori de Maria del Mar Bonet “Bellver”. La seva veu és magnífica però ni alguns amics meus ni jo mateixa podem entendre que senti “vergonya” pel que passa a Mallorca, com va  explicar a la CNN . El mateix entrevistador li va dir que ella no tenia cap motiu per estar avergonyida. Sols han d’estar empegueïts els que ens varen defraudar. Els altres, cara alta i a esperar que tot s’aclareixi, jutgi i penalitzi. Si el poble mallorquí sap aïllar els corruptes, hi guanyarem tots. Hem de fer empegueir els corruptes. No ens hem d’empegueir els que no ens hem aprofitat gens ni mica dels doblers públics per tornar més rics .

M’ havia proposat no parlar  molt més de corrupció, però en aquets moments no hi ha res més escrit i comentat  a Mallorca . Més important,  no ho sé. La importància de les coses no és un concepte objectiu. Depèn de com afecta la vida de les persones i la principal pregunta és ¿ com afecta la corrupció a la vida del mallorquins?, ¿ qui són els perjudicats?. Si un senyor roba a un altre , hi ha un perjudicador i un perjudicat . Si els doblers públics no reverteixen en el be comú, la societat sencera és la  perjudicada. I aquest crec que era el bessó o concepte principal de la manifestació  contra la corrupció de dissabte  passat .Hi va haver pancartes referides a casos diversos- no sé com cadascú en va escollir un o altre- , però,  en general se va  explicitar és que no  resulta tolerable que els polítics obtenguin doblers dels seus càrrecs, més enllà del sou que els hi correspon per la seva dedicació, quan en tenen.

És molt clar,  i un concepte no sols jurídic, sinó democràtic en general, que tothom és innocent si no es demostra el contrari. Però aquest argument pot tornar pervers si se vol utilitzar per fer veure que si un fet no s’entén com a delicte per la Justícia ( que llògicament ha de menester proves) no se pot donar per cert. Per exemple se va donar per cert que hi havia hagut un redireccionament del correu de la Comissió d’ Urbanisme del Consell de Mallorca  al despatx de Jaume Matas a l’anterior legislatura i el jutge no ho va trobar delictiu.  I el ciutadà ho podia trobar mal fet. Jo mateixa

Quan els imputats o els advocats que defensen casos de presumpta corrupció diuen que per saber el que va passar  han d’esperar les Sentències,  sovint  volen dir que els diaris o mitjans de comunicació no n’haurien de parlar abans.  I això suposa  un absolut despreci cap a la premsa. El quart poder té un paper diferent al dels Tribunals , no envia ningú a la presó, però, a la vegada és una garantia del funcionament democràtic, del dret a la informació, garantit a la Constitució. I si funciona be, també té la seva regulació sobre no publicar mai fets no provats o que no venguin de fonts fiables, com la mateixa Fiscalia. ¿ Algú amb dos dits de seny democràtic pot defensar que no hauria d’haver existit el cas Watergate, paradigma de la llibertat d’expressió?.

La frontera entre els tres poders de l’Estat de Dret: Parlamentari, Executiu i Judicial , a vegades se fa difusa i no te el mateix itinerari a tots els estats . Però cadascun  d’ ells te unes competències bastant clares. L’expressió de “quart poder” és prèvia a la Revolució Francesa. Després el concepte de llibertat d’expressió i d’informació  se va incorporar a les constitucions  però no va tenir veritable força fins que els mitjans se varen convertir en massius, ja en el segle XX.  

A aquesta situació tan difícil que vivim ara  a Mallorca , seria absurd que s’entengués  com a doctrina democràtica que   no se pot dir que han passat les coses  si no  hi ha hagut Sentència i s’ha publicat l’Aranzadi.

També podrien tenir una base jurídica els arguments dels que diuen que si un alt càrrec firmava i no ho havia llegit, no era responsable. Però evidentment era un incompetent . I els ciutadans hem de demanar competència als que ens representen. I si algú, per exemple Jaume Matas, gastava més enllà del que feien possible els seus ingressos oficials , d’alguna part treia els doblers. ¿ Què no era sols del Palma –Arena?. Devia ser d’altre banda. Pitjor. ¿ I les declaracions d’Hissenda?, ¿ i els doblers negres?.

 Sempre he estat partidària de l’ Educació per la Ciutadania ( saber a quina societat ens trobam, com funcionen les institucions ) i crec que estaria be que tothom, quan acabàs el batxiller  tengués unes mínimes nocions de Dret  com  també crec que  s’han de tenir sobre com funcionen els mitjans de comunicació.

També pens  que el que succeeix ara mateix a Mallorca mereixeria una anàlisi sociològica molt profunda. No vull creure que tota la societat està contaminada per la corrupció i que els empresaris han arribat a creure que no tenen- o tenien - més remei que pagar comissions per a conquerir  el contracte d’una obra pública , major o menor

¿Quin serà el sentit del vot a les properes eleccions?. ¿ Molta gent votarà esperant “rapinyar” favors per ell, la seva família o la seva associació?. No ho voldria creure. Però conec persones que varen votar per un treball o un contracte promès. Era abans de la crisi i ara, a situacions desesperades per moltes famílies, el missatge hauria de ser més clar que mai . ¿ Quins col·lectius -no persones individuals-  han de menester ajuts per què Mallorca sigui el que hauria de ser i no sabem si ha estat mai?. Si els partits amb casos de corrupció fan veure que sols eren anècdotes pendents dels pronunciaments judicials i els altres que els bons són ells , no crec que poguem arribar a allò que ja en el segle XIX es deia “regeneració democràtica”. Molt malament podria anar la propera legislatura si sols votessin els que esperen favors dels partits i els altres , que mai els han anat a cercar, s’abstenguessin. ¿ Ja no hi ha arguments per crear una mica d’il·lusió?

 Maria té 35 anys i una carrera universitària. Treballa a una Administració Pública. El seu marit, Toni, una mica major era autònom i va haver de tancar la empresa, per manca de crèdits, com tants d’altres. Està indignat, diu que tots els polítics són iguals i que l’han deixat a la vorera.  El matrimoni ha hagut de reduir despeses i han prescindit de la dona de la neteja i dels viatges. Toni intenta cercar socis per obrir un nou negoci i procura estar informat sobre ofertes de feina o d’economia negra . Els dematins s’aixeca una mica més tard que abans  i surt a veure si pot trobar alguna cosa. Procura gastar poc, però algunes vegades fins i tot s’atura a comprar fruita i una mica de carn a la botiga del costat. I quan ella arriba de la feina somriu i li diu, que no  és necessari que l’horabaixa vagi a comprar fruita, ni llet, ni aigua, ni carn, que ell ho ha fet per ella.

Les primeres vegades, quan ella  va veure les bosses  sols sense desfer li va donar les gràcies. Després va fer el dinar, va escurar, va posar la rentadora, va netejar la casa i va deixar el sopar del seu marit fet abans d’anar a dormir.

Ara ja no li dóna les gràcies quan el veu venir amb dues bosses de taronges, una botella de llet i un paquet de llom tallat. Li diu que ho podria haver col·locat a la cuina i que podria haver preparat alguna cosa per dinar .També,  cualque horabaixa ha intentat  que ell planxés roba de la bugada. Però en Toni  diu que no en sap i de cap manera  vol pujar al terrat comunitari a estendre “per si el veuen”. No es considera gens masclista i fins i tot ha dit en públic, que  tots els polítics són iguals i si no fos per la seva dona, ho passarien molt malament. Només deixa d’anar a comprar de preparar un dinar, de llom i patates fregides, quan la seva mare va a passar un dies a ca  el matrimoni.  Aquets dies la sogra de na Maria li ajuda una mica en les feines de la casa  i quan una planxa i l’altre aplega roba li diu “ trob que hauríeu de tenir un fill”.

Maria ha explicat les seves circumstàncies a una bona amiga, que te dos fills petits i també treballa fora. El  seu marit no ha perdut la feina i fins i tot té temps d’anar a cercar els al·lots a escola. Les dues coneixen casos més dramàtics. Tenen una amiga en comú que ara se separa i que després de molts anys els hi va explicar que el seu  marit li havia pegat unes quantes vegades. Ho sospitaven. L’havien vist humiliada quan ell deia en els sopars d’amics “tu calla que d’això no n’entens” i  també l’havien vist trista i amb els ulls inflats.

Fins i tot riuen una mica quan  en els sopars d’amics els marits els hi diuen que“ara les dones comanden més que mai, basta veure na Maria Antònia Munar”. O que “ tots sabem que les dones compren més que els homes”, encara que elles ja saben que és que també compren  el que han de consumir els homes i que en època de crisi no és gens entretingut  comparar els preus dels productes més bàsics. També troben injust que una altre coneguda  segurament hagi  de deixar la feina perquè ha de tenir cura de la seva sogra- no la mare-  malalta d’ Alzhèimer, ja que no li surten els comptes si ha de pagar una persona aliena perquè la cuidi.

 Cap de les tres dones ha anat mai a una manifestació del Dia de la Dona Treballadora ni contra la violència masclista. Enguany no saben si tendran ganes i temps. Si hi van,  no ho contaran als marits. Ells dirien “ quin doi! I què heu aclarit?”, però en el fons elles saben que hi ha alguna cosa –allò ocult o invisible que deien les primeres feministes- que s’ha de deixar clar. És un tema de respecte, encara que no ells no ho entenguin. I sense respecte no hi ha qualitat de vida.

 Fa una mica més de dos anys (febrer del 2008)  el diputat popular Antoni Serra va demanar l’ elecció democràtica i feta per consens de les dues terceres parts de la Cambra Autonòmica del director general de IB3. Rectificava així el sistema que el mateix PP havia donat per bo a l’anterior legislatura i  volia recordar les promeses fetes per Antich a l’època electoral. El grup parlamentari va arribar a presentar una proposició no de Llei.

El director de IB3 s’havia elegit en el Parlament un any i mig abans, amb majoria simple, per proposta de UM i acord entre tots els partits del “Pacte de Progrés”. D’aquesta manera la radiotelevisió pública havia passat a ser “competència” d’UM, com una conselleria i la ràdio del Bloc, teòricament,  per concessió.

 No s’ha dissenyat cap model de radiotelevisió pública ni s’ha elegit un nou director de l’ens  . En el juliol de 2008 els informatius de IB3 se varen adjudicar a SBT de l’ empresari Jacinto Farrús, tal com ja  havia fet el PP de Jaume Matas. Després se va disparar el deute acumulat de IB3 i el 2009, també a l’estiu, el Consell  de Govern va aprovar un “contracte programa”, mitjançant el qual  el Govern pagaria el deute acumulat  a IB3 des de la seva  creació,  que era de 170 milions d’euros i  se destinarien  a la programació  63 milions d’euros  a 2010 i  58 a 2011.

Dues grans empreses: SBT i el grup Serra se reparteixen ara  la major part de la programació i  Farrús és també propietari d’altres petites productores  que treballen a IB3. No ha arribat el model, la definició, l’esquema, el projecte, la intenció sobre com hauria de ser la radiotelevisió pública de les Illes Balers  I el programes informatius no són única responsabilitat d’IB3, sinó que hi ha una fórmula mixta mitjançant la qual alguns (directius) cobren d’IB3 i la resta de SBT.

 A qui interessa això?, Per què no se va desmuntar l’esquema? Contractar amb una empresa externa abarateix els costos dels informatius o de la mateixa tele?: No. Però encara que fos així, els mitjans de comunicació públics són massa importants per a plantejar-los únicament en termes de rendibilitat econòmica. En democràcia haurien de garantir l’accés a l’ informació  imparcial i veraç dels ciutadans.

Quan Francesc Antich va destituir tots els càrrecs d’UM en el seu govern, la direcció de IB3 va quedar ben igual, ja que Martorell que tenia el seu càrrec per elecció del Parlament,  no va dimitir.  I  el PP ja no  recordava o no volia recordar  la seva proposta sobre la necessitat de que el director de l’ ens públic  fos elegit per dues terceres parts del Parlament.

 Ara els populars  tampoc volen aplicar els mateixos principis sobre majories a la TV de Mallorca.  Han arribat a un acord amb UM per demanar la destitució de la directora de  “M”,  Marisa Goñi que  també  fou elegida per majoria simple i a proposta de la presidenta del Consell. El PP ja no parla  de dos terços de vots per l’elecció de directors de les televisions públiques.

Són jugades  segurament  legítimes. S’han romput els pactes. Tots menys els del nomenament de director d’IB3, que no se pot canviar si no és directament en el Parlament. Tant si hi ha eleccions anticipades com no, el panorama informatiu dels mitjans públics pot quedar escorat cap al PP- UM,. No se si això pot fer definir unes eleccions. El que pot suposar és molt avorriment pels electors.

L’advocat del Sindicat de Periodistes mig en serio i mig en broma va dir a una assemblea que tenim un recurs important: la paraula i va proposar una alternativa massa trencadora, que quan els periodistes de IB3 es véssim del tot acorralats i menyspreats, ho diguéssim directament en els micròfons o davant les càmeres. Són massa professionals per a fer-ho.

 Però els periodistes hem de saber defensar la nostra feina. I mai hauríem d’admetre que  per exemple un senyor assegut a un despatx ens digui el que hem de veure quan sortim al carrer i si hem d’explicar les coses “a favor o en contra de....”. O que tatxí o veti. La precarietat no és bona per fer una feina amb garanties d’imparcialitat. Per això i amb l'experiència dels darrers anys s'hauran d'exigir garanties de comportament democràtic per la gestió dels mitjans de comunicació públics. Va més enllà de la prevista  Llei de Publicitat. Les ràdios i televisions públiques haurien de tenir uns estatuts i convenis col·lectius clars. Els comptes han de ser clars no sols pels Consells d’ Administració, sinó també pels accionistes que som tots els ciutadans.

Es parla de model de Ciutat quan es vol fer fora la batllessa de Palma, Aina Calvo? En pura matemàtica és molt cert que, en aquests moments, governa en minoria (13 regidors front els 14 del PP i els 2 d’UM), però això no significa que els govern no sigui legítim, democràtic. Significa que només donen suport al govern municipal 13 regidors, 14 són a l’oposició i altres dos, els d'UM, que varen recolzar un programa per quatre anys, estan molt enrabiats amb la batllessa, però el seu partit, liderat ara per Josep Melià, no ha decidit encara si donarà suport o no a una hipotètica moció de censura per desdir-se així del que acordaren quan varen decidir la majoria municipal.

Què ha passat de llavors ençà? S’ha dissenyat una ciutat diferent a la que va prometre quan es va escollir la nova batllessa i per això ha decebut? No. Si Aina Calvo ha emprenyat UM ha estat per la seva decisió de fer-la fora de l’equip de govern i les empreses públiques quan el president de la Comunitat, Francesc Antich, va decidir trencar del tot amb UM ja que un dels escàndols de corrupció fou destapat en el seu propi Govern.

Va ser molt lícita la reacció dels ‘uemites’, que se sentiren estigmatitzats i expulsats, gairebé condemnats a l’ostracisme. Però no per això varen decidir que, de sobte, ja els agradava tot el programa del PP. Josep Melià va ser molt prudent i va dir que se sentien fora del Pacte, a l’oposició, i que votarien segons el seu programa electoral.

No és el moment de discutir d’idoneïtat de les llistes obertes. Si Nadal i Cerdó s’haguessin presentat sense partit, el panorama seria molt clar (potser ja ho hauria estat al principi de la legislatura) però es varen presentar per un partit polític, que va dir que tenia més coses en comú amb el programa del PSOE que amb el del PP. I els actuals i no qüestionats dirigents d’UM mai no haurien imaginat que es descobrissin tants casos de corrupció entre les seves files, que són el motiu de la ruptura. Per això varen signar un pacte anticorrupció.

Els efectes de la decisió potser extemporània d’Antich no tenen una sola lectura. Justifiquen que UM passi de donar per bo el programa de la majoria municipal a assumir el dels que han estat sempre oposició: el PP? El problema, el veritable problema, no és de programa. És de càrrecs. Es discuteix, per exemple, el “carril-bici”, els eixos cívics o corredors verds i els equipaments públics? I si és així, el PP ho vol fer enrere?  I què diu UM? Si prosperàs la moció de censura, s’hauria de desfer el que ja s’ha fet? I com va quedar comprovat en el Parc de Ses Estacions, el PP no te manies en desfer coses fetes -fins i tot si les han fet ells mateixos-.

Ara bé, també és ben cert que tanta boira no ha deixat veure la feina de l’Ajuntament i en bona part n’és responsable l’equip de govern. Ho vaig comprovar dissabte quan vaig anar a Pere Garau. Els pagesos que hi venen sense intermediaris sols han entès que els volen fer fora. La reforma s’ha explicat molt malament i això és especialment greu en època de crisi i quan s’ha demostrat que els intermediaris i els que inflen els preus han estat el corc de la nostra economia.

Fa molt temps que els historiadors i sociòlegs diuen que a la nostra societat li manca cohesió social :  esser una societat civil forta. Aquesta anàlisi ha tengut també interpretacions perverses. Alguns partits ho han confós amb el clientelisme: satisfer grups i associacions amb subvencions, ajuts o prebendes a canvi d’una “simpatia” que amb una “empenta” posterior ( un berenar i un autocar)  “afavoreixen” el vot.  Hi ha hagut promeses de llocs de treball ( més enllà de direccions generals o assessories) o ajuts molt directes a empreses concretes. Afavorir amics o simpatitzants, subvencionar sense criteris i objectius no és crear cohesió social, sol ser clientelisme i corrupció.  Que quedi clar.

Quan se parla de societat civil i cohesió social se vol dir tenir en compte les opinions, criteris i objectius d’ entitats cíviques i agents socials. En abstracte és molt fàcil. Basta fer un llistat de conceptes, més o menys elàstics ( no vull dir buits)  com sostenibilitat, economia productiva, desestacionalització,  medi ambient, defensa de l’ocupació, innovació,  tecnologia, etcètera. I a partir d’aquí, dir que hi ha acord o, encara més, intentar fer veure que des de una  posició institucional s’ha convençut per exemple als hotelers  i sindicats de que cal “desestacionalitzar”  i renovar. Es més complicat convèncer als empresaris de que han de mantenir llocs de feina i als sindicats de que s’han de fer contractes cada vegada més ajustats a les  suposades necessitats immediates de l’economia.

En els  moments polítics , tan  plens d’espines i desencontres,  que vivim,  , tots els partits tenen un vocabulari ple d’obvietats però manca una veritable mirada a la societat civil. Per devers els 80 % dels espanyols el problema principal és l’atur i  la “classe política” sols preocupa a devers un 14 %,, segons el CIS. Crec que a les Illes Balears, punt amunt, punt abaix, les xifres deuen ser semblants. També els mitjans de comunicació van plens de noticies “polítiques” i pocs periodistes tenen com a feina “observar” ( ja no dic investigar) els importants canvis socials que hi ha hagut a les  illes en els darrers temps, amb 90.000 aturats i un 20% d’economia negre.  Nuvols d’informadors  es desplacen de la seu d’un partit polític a una altre per intentar trobar un titular, una frase clara que comenci, acabi i signifiqui qualque cosa.

 Hi ha hagut reunions  del president Antich amb el PP i UM sense acords, ja s’esperava....continuarà?: No ho sé, però el que més m’estora és que no s’hagi fet esment especial en el Pacte per l’ Ocupació signat pels representants dels empresaris: CAEB i PIMEM  i dels treballadors: CCOO i UGT al qual, s’havien assignat 307 milions d’euros en tres anys ( 2009/11) per aplicar mesures de formació, contractació, habitatge... El que s’anomena “agents socials” se varen començar a reunir el 2007 , se varen posar d’acord en moltes coses i de devers 17 pactes sectorials en varen fer un de global. Crec que totes les formacions polítiques ho haurien de respectar si volen “cohesionar” la societat. S’entén que els partits que pràcticament ja han entrat en campanya electoral,  se vulguin distanciar i remarcar els seus perfils, però no  se justifica  que si el problema principal per als ciutadans és l’atur i  els representants dels empresaris i els treballadors ja han signat un pacte de mesures,  el PP tengui com a principal objectiu aïllar i destruir el Govern Antich.  I  tampoc que UM  vulgui  fer veure que “s’ho pensen” Si governassin , ja no procurarien posar d’acord empresaris i sindicats ,amb les dificultats que això comporta,  o intentarien que repetissin les mateixes reunions dies i dies, per arribar als mateixos acords?.

És trista la situació política i els ciutadans se distancien cada vegada més. Ni befa se n’ha fet a la Rua d’enguany de l’absurda situació política que es viu a les Illes. Simptomàtic.

http://blogs.ibdigital.net/estacions/una_fulla_de_ruta_i_la_flor_romanial.html

I entre tanta confusió els ciutadans tenim dret a plantejar-nos com serà el futur immediat de les nostres institucions i sobretot,  quines decisions repercutiran a la nostra vida quotidiana més immediata: els que han de menester els 400 euros que reben perquè han acabat les prestacions de l’atur, els joves amb ajuts per pagar l’hipoteca o el lloguer, les beques escolars, l’aplicació de la Llei de Dependència, la sanitat pública...

El PSOE no vol eleccions anticipades encara que no ho descarta del tot. Creuen que tenen dret a governar sense UM, ja que aquest partit no és ara com creien que era, quan li varen demanar el recolzament? També deuen pensar que l’escenari electoral no és avui el mateix de quan se varen celebrar les eleccions.

L’executiu autonòmic, el Consell i els Ajuntaments tenen uns pressupostos aprovats, amb el vot d’UM. Els comptes del Govern, si no han de menester mesures legislatives, se podran desenvolupar. Serà més difícil en el Consell i l’Ajuntament de Palma per tots els temes que hagin de passar pel Ple. Voldria pensar que UM no es dedicarà per sistema a “fer la punyeta” i que donarà per bo tot el que cregui que beneficia els ciutadans, però moltes qüestions i mínimes paraules poden provocar que s’aixequin i partesquin i no sé si alguna moció de censura a les institucions que tenen un candidat alternatiu

La situació és difícil i segurament ja no s’aprovaran uns nous pressupostos. O hi haurà eleccions anticipades o en el 2011 se prorrogaran els d’enguany. I el Parlament pot quedar pràcticament immobilitzat. No veig clar que UM doni suport a totes les propostes de noves Lleis que presentin el PSOE i el encara Bloc.

Ja s’han reduït conselleries, o millor dit, Medi Ambient reparteix les seves competències entre dues: Mobilitat i Agricultura. Esports passa a Cultura i Joventut a Afers Socials. Però també hi ha el tema de les nombroses assessories i direccions generals – més de cinquanta sols en el Govern-. En concret a Medi Ambient -de sis direccions generals se passa a tres-, però segurament aquesta no és l’única conselleria a la qual se pot estalviar. ¿No havíem quedat en que l’esquema de l’anterior govern s’havia fet per quan no hi havia crisi? A les conselleries del PSOE i dels partits del Bloc també hi deu haver direccions generals -no parl de persones- ben prescindibles.

Costarà recuperar la confiança dels ciutadans, però una cosa haurà quedat clara, que cada vegada se volen més concrecions i menys declaracions d’intencions que no signifiquen res si no tenen un quan i un com. I si de veritat se vol connectar amb la ciutadania s’ha de redactar una veritable “fulla de ruta”. No basta dir que el principal és lluitar contra l’atur i la marginació.  Amb tot crec que l’espectacle dels darrers mesos, amb tants imputats, encausats i condemnats haurà servit per a fer veure als electors que no basta confiar més o menys en una opció política, votar-la i esperar eleccions. La propera campanya -que de fet, ja ha començat-  haurà de ser molt més clara, amb menys acusacions de contes de fades, bruixes, princeses, granots i joanets que cerquen la flor romanial i l’anomenen “sostenibilitat”. El govern d’ara plora per l’atur, però els aturats ploren més.

Antich haurà de fer un nou govern. Ja ha fet fora els tres consellers d’UM Ara mateix no tenen cap les conselleries de Turisme, Medi- Ambient i Esports. També s’hauran de fer remodelacions o reestructuracions semblants a l’ Ajuntament de Palma i el Consell. El número d’alts càrrecs afectats, entre assessors i als càrrecs afectats supera el centenar.

La situació és difícil i segurament durarà sols fins l’any que ve. Crec que se podrà continuar governant en minoria i més o menys se podran desenvolupar els pressupostos aprovats per enguany. No veig clar que UM recolzi en tot les propostes de noves Lleis en el Parlament  que presentin el PSOE i el encara Bloc.

UM s’ha enrabiat amb la decisió d’UM que “no esperava”. L’exconseller de Turisme gairebé no ha tengut temps de fer res, el de Medi-Ambient ha fet feina , però és un imputat i el d’Esports ha fet tot el que ha pogut. Ara, les tres conselleries sense consellers ni directors generals es paralitzen, al marge dels assumptes “de tràmit”.

A època de crisi, el president Antich ha deixat entendre que voldria reduir conselleries. ¿Esports a Cultura o Interior?. Es probable. ¿Turisme a una altre conselleria: no ho crec. El sector hoteler és massa important com per amagagar-lo a o deixar-lo a una direcció general d’altre conselleria. ¿ Medi Ambient a Agricultura?. Tampoc no ho veig molt clar i, a més a més, el bloc sempre ha volgut tenir la seva senyera a Medi-Ambient.

Però després hi ha el tema de les nombroses assessories i direccions generals. I és ben segur que en sobren. També del PSOE si de veritat se volen estalviar doblers públics .Encara que no digui quantes, Antich haurà d’anunciar que en vol reduir.

¿Hi podria haver eleccions anticipades?. Crec que ara mateix no. No li convé a ningú. Ni al PSOE, que governa, ni al PP amb tant “tinglado” intern i casos de corrupció, ni a UM pel mateix, ni al Bloc que ja no sabem si continuarà essent “Bloc”.

Però no crec que UM durant aquest any quedi sols “darrere la roca”, ni que vulguin tornar invisibles. Hauran de treure pit, s’hauran de fer notar.  I no trobaria estrany que plantegessin alguna moció de censura ( Ajuntament) o que votessin amb el PP alguna Llei o Pla d’Ordenació, per exemple,  el de Mallorca que al cap i a la fi varen fer junts ambdós partits.

Crec en resum que els partits i les institucions passaran aquest any com puguin i amb els seus pressupostos ja aprovats i que se perllongaran l' any que ve .

Tampoc crec lògic fer ara un plantejament de com s’haurien de formar les institucions segons el resultat de les darreres eleccions. Hem sabut moltes coses que no sabien sobre l’anterior època PP-UM  i potser això hauria modificat alguns vots. Antich vol demostrar que quan ell governa rebutja i fa fora la corrupció, però ¿ho demostrarà?. Un any.   

Bona al·lota ( així com s’entén normalment) no ho soc.  Tampoc soc valenta. A la meva edat ja puc dir que soc una mica “puta”(esper que la meva sogra no llegesqui això) . Però no vull evitar les mirades dels marginats i algunes me queden clavades en el cervell com a tatxes. La rumana que demana almoina  a l’entrada  del SYP del meu barri és una dona jove, que cada dia s’asseu al mateix lloc amb una mirada molt i molt llarga i plena de llums diferents. No me consider politòloga, però una mica miratòlega si que ho som. He vist moltes mirades i crec que les entenc, me diguin lo que me diguin  sobre els  rumans.

 Quan era jove,abans de la crisi,  anava a comprar una vegada o dues per setmana i  sovint tudava doblers. Ara m’administro d’altre manera i puc sortir de ca meva fins i tot per anar a comprar dos prebes vermells i una barra de pa…..I sempre que vaig a la botiga del meu barri  hi ha una rumana, la petita rumana asseguda al portal de la botiga Es una captaire

Se que ve de Rumania perquè li vaig demanar d’on era la primera vegada que li vaig donar això que es diu “una almoina ”. No ho volia fer de mala manera com a tirant unes monedes a la ma i li vaig  fer preguntes : d’on éts?  on vius? i  tens fills?, home o company ?, quin temps que va que vius a Mallorca…   No vaig voler entrar en els per què?. I així vaig saber o me va explicar que  te tres fills, que fa tres mesos que  viu a Mallorca,  en “el campo” i que li agradaria treballar.

Un altre dia, ja  la vaig mirar directament als ulls abans d’entrar a comprar.: “¿Cómo estàs?”. Me va contestar : “Tengo hambre, ¿me puede comprar un pan”?. Podia.. Li vaig comprar quatre panets, formatge i aigua .

El dia següent,  vaig tornar a comprar  a la botiga  i ella, la petita rumana, asseia en el mateix lloc  sobre el trespol.  Enlloc de donar-li monedes, li vaig dir : que li compraria menjar  i me va contestar: “ si puede ser, algo de carne para mis hijos ” .I la meva pregunta va ser:”¿ puede ser de cerdo?”. Quin doi aquesta pregunta una rumana! , però no acab de tenir clar el tema de les religions i la seva ubicació.

Quan vaig sortir de la botiga- devers les vuit i mitja-  m’esperava devora  un  home,  també molt jove.: el seu marit , que  l’havia anat a cercar .I ella  li va fer un gest com de dir  que era cert que m’ havien d’esperar . El vaig mirar i li vaig demanar. “¿tu tampoco trabajas?. Me va  contestar que no, però si jo sabia alguna cosa…

Mil vegades s’ha explicat la crisi dels mitjans de comunicació i més de mil llocs de treballs s’han destruït o perdut arreu d’ Espanya en els darrers mesos. Els motius i el com se poden analitzar de moltes maneres. Les injustícies dels acomiadaments tenen repercussions , històries i frustracions individuals . ¿ Deixarem de creure en el periodisme o en les empreses tal com són ara per ara?.¿Què és la crisi?: especulacions, doblers que els banc deixaven i no podien recuperar, hipoteques, expectatives falses a una economia de fum i rajoles. 

 Ara els governs donen o deixen doblers als bancs i algunes poderoses empreses. El d’ Espanya  també ha engegat un pla d’Obres Públiques i se posen molts “parxes” amb el nom de “ gestionar mejor los servicios sociales”.Però a l’ àmbit dels mitjans de comunicació tot és, ara per ara, molt confús. No ho és que s’han produït uns 3.000 acomiadaments, rescissions de contractes o prejubilacions en els darrers  mesos i cada vegada es més precària la feina de becaris i corresponsals d’agències o altres mitjans ( a tant la peça).  Ho és el com i per què.

¿ Estaven sobre dimensionades les empreses de comunicació?.¿Hi havia molta gent que no feia res i cobrava?. ¿ Com així  ho consentien els empresaris de premsa?. ¿ Sols era que els hi agradava presumir de “plantilles”?. Se suposa que tenien un criteri sobre com s’ha de fer un diari o mitja de comunicació . I ara, si volen fer el mateix producte amb menys gent, la qualitat serà diferent. Si hi ha menys demanda de cotxes se poden produir menys unitats cada dia , però no se poden fer la meitat o tres quartes parts d’un diari o un informatiu un dia i esperar el següent per a donar-lo per bo.

.Ara venen les eleccions europees i la Federació Europea de Periodistes (EFJ) ha demanat als partits polítics que incloguin a les seves campanyes propostes per a la situació dels mitjans de comunicació, ja que considera  que el sector té tant dret o més a ser protegit que els bancs o les companyies automobilístiques que han rebut bilions d'euros,  Però en el cas- improbable- que se concedissin aquets bilions d’euros, ¿com es distribuirien?. Sindicats i associacions de periodistes han demanat moltíssimes vegades una “mesa”o  unes quantes sectorials, per autonomies . Diuen que s’hauria de constituir per a per conèixer com és distribueixen els doblers públics en ajuts i publicitat,  com es mantenen i amb quins criteris els mitjans anomenats públics i quina legalitat o lògica  tenen els  Expedients de Regulació d’ Ocupació. 

A les Balears també hauríem de demanar una “mesa” . I els sindicats, una real representació en els consells d’ Administració i ¿assessors? de les emissores públiques.

És cert que per mor de la pressió dels sindicats i la intervenció de la conselleria de Treball a principis d’any  se va evitar que SBT (empresa contractada per IB3) despedís  més d'un centenar de treballadors, que la ràdio se trasladàs a la seu de la TV i que se fessin contractes amb polivalència de ràdio i televisió .

 Però no s’ha canviat el model de la radio- televisió pública  de Balears , proposat pel PP i, és més, encara no se sap quin és el model o si  és “com una conselleria més” , encara que a la ràdio comanda més el “pacte”. I aquesta manca de model, amb empreses subcontractades,  no sols amenaça els llocs de feina dels treballadors, també el sentit mateix dels mitjans públics que haurien de garantir l’ accés a l’ informació de tots els ciutadans sense pressions polítiques o publicitàries. Més informació a

http://www.speriodistes.com/

   Els nins de les escoles del barri dels Hostalets no van a jugar al Parc de Ses Estacions i el tenen molt aprop. D’horabaixa, quan surten d’escola els de Ses Monges s’apleguen tots a la petita plaça de “Santa Isabel”, com abelles, com a borinos. Criden, corren i utilitzen el petit parc infantil, a una minsa placeta que si hi hagués el Parc de Ses Vies seia un racó a un espai verd i ara és l’únic espai de joc realment utilitzat.

A vegades hi duc un nebot que té cinc anys i quan li dic que podríem anar a l’altre parc- Ses Estacions-  que és més gran contesta que no li agrada i ho raona “hi ha moltes coses, que són poques coses”. Ho entenc i quedam a Santa Isabel a on hi ha poques coses, però utilitzables i jugatbles.

El Parc de Ses Estacions és un carrer ample amb pasteres a les voreres i unes absurdes reixes. Es un bulevard enreixat que  amb els espais inutilitzables d’una atracció, la zona de les fonts i de moment el que era l’aparcament en superfície del autocars. A més a més, les casetes fetes per a treure l’aire del “metro” són obstacles per a un espai obert i ample.  El Parc ni  tan sols respon al projecte de l’ arquitecte González, adjudicat sense concurs i amb l’absurd argument de que no agradava  l’ anterior de Carme Pinós,  a l’època del PP a Palma, quan Rodrigo de Santos era regidor.¿ S’ho replantejaran?. A les zones inutilitzades basta treure ciment i posar arbres. Les casetes ¿ han de ser tan grans?,  ¿ no se podrien almenys dissimular o deixar en mans de “graffiters” que els hi donassin vida?

La plataforma del Parc de Ses Vies no va voler utilitzar la via judicial. Preferien les visites a l’ Ajuntament per a fer valer la seva honesta opinió i sortir als diaris. Però la veritat és que  tampoc no se que haurien aconseguit si haguessin  impugnat una decisió tan important com adjudicar la destrucció, planejament i nova construcció del parc sense concurs ni res. Per ventura sols la raó moral i ètica que tenen ara els veïnats de Son Espases, però ja seria alguna cosa: el reconeixement de que aquest parc ni és parc ni és res. Es un monument a les obres absurdes i arbitraries, ¿per quins motius?

Mentres tant s’ha fet una “emulació” del Pont des Tren amb molta parafernàlia, però no hi, cap parc ni a  Ses Estacions, ni a les Vies. Hi ha dos carrers amples i crec que un projecte de remodelació del qual  gairebé no se parla i que els veïns, menys deu o dotze desconeixem.

  Quantes vegades hem sentit tots inconcretes i  llargues respostes  de polítics a preguntes ben concretes i delimitades!, Quantes hem escoltat discursos buits o amb l’únic propòsit d’explicar que fan el que fan per be de tots i “coherència “ amb la seva ideologia!: fer volar coloms, marejar la perdiu, flors violes i romaní.

No se si té raó el conseller Manera o si la te l’analista Riera sobre la profunditat de la crisi i si això que vivim, tècnicament és o no és recessió. Crec que Manera, quan fa de conseller, a la vegada fa una mica massa de professor d’Història Econòmica o de l’ Economia, però encara me pareix pitjor que Riera del centre Econòmic de “ Sa Nostra” vulgui  “estirar les orelles” al Govern per una qüestió de coincidència o no amb l’abast de la crisi. ¿Què és això, una discussió entre professors?. ¿Riera analitzarà també l’abast dels préstecs concedits a Grande per Sa Nostra?. ¿ Aconsellarà sobre els crèdits per a ajudar a empresaris i aturats o sols per augmentar els beneficis de la Caixa d’Estalvis?.

Sovint, des de les institucions s’anuncien “mesures per a pal·liar la crisi”, però poques vegades s’explica si les anunciades han servit per alguna cosa: quanta gent s’ha beneficiat, de quina manera, quants han demanat els ajuts i no els han rebut. Se podria dir que els mitjans de comunicació no ho fan públic perquè “és avorrit”, però jo trob que encara ho és més llegir una vegada i altre: farem, farem, com a la complicadíssima Llei de la Dependència que encara és un anunci per a molts.

I com que no expliquen res clar, se poden decidir les eleccions pel tamany i preu del cotxe del president d’una Comunitat. Els votants “sociològics” de la dreta ( que diria Tarabini)  a Galicia se varen mantenir fidels a la seva opció de comandar i els altres no tenien grans i engrescadors motius per a defensar els que els havien governat en els darrers quatre anys i no varen recolzar l’esquerra.

Els mitjans de comunicació són uns dels més perjudicats per la crisi, amb regulacions d’ocupació, prejubilacions, acomiadaments, tancament de mitjans. Tenen menys publicitat i manco vendes. Llegir el diari, sovint,  no serveix per a saber el que passa, sinó el que els polítics diuen que potser passarà. I això té a veure amb els acords entre gabinets de comunicació i mitjans sobre anuncis condicionats. La major part de periodistes gairebé no tenen temps d’observar la realitat en els cinc minuts que els hi queden lliures entre una roda de premsa i una altre.

Se que exagero, però podríem començar a pensar en qui fa feina per a trobar sortida a la crisi i qui la fa per demostrar que ell analitza be, i si les administracions donen doblers per a ajudar a situacions concretes o per cercar el recoltzament de col.lectius als qual annomenen "agentes sociales" i dels quals no hi formen part els aturats.

  Hi ha oficis poc valorats , malgrat el gran esforç que suposen. Sobretot, el que més: mestressa de casa i la ministra d’ Igualtat, la tengut una idea: que la feina que han fet se pugui reconèixer com a “capacitació professional” alhora d’ accedir a un títol de Formació Professional.

  Iñaqui Gabilondo va dedicar un programa a la idea de Bibiana ,el vaig veure ahir al Canal Plus i vaig quedar boca badada ( ja hi tenia els ulls després d’escoltar Rajoy poc temps abans). Hi havia una senyora, al programa  que havia estat secretària de direcció i ara treballa sols a ca-seva. Va fer bromes intel·ligents sobre que era “mediadora entre conflictos”, “cap de personal”, “ administradora”, de ca seva etcètera. Me va recordar la meva amiga Magdalena i me va fer una certa gràcia, però quan vaig sentir dir que una dona que havia cuidat el seu marit malalt devers dos anys , per això perventura podria tenir dret a reclamar la convalidació d’assignatures d’ ATS, vaig pensar ¡quin doi i quina gran confusió!. Aquesta senyora hauria d’haver tengut dret en el seu moment a una atenció sanitària, no s’hauria d’haver vist obligada a aprender-ne sola i gairebé per intuïció. Altres, com ella, o com noltros també hauríem de tenir dret a una  atenció per les persones dependents més clara, però me sembla fins i tot cruel que si moltes famílies amb una persona dependent no acabam d’entendre com ni quan ens ajudaran ens venguin a contar que pentura algú s’estalviarà algunes assignatures de la FP. si la cuida

  ¿Quan aterraran?. ¿ No entenen que l’època dels intangibles dels doblers i els discursos ja s’ha acabat?. Personalment sempre m’han fet ràbia els discursos buits de continguts, però ara mateix, en aquesta època de crisi tan important,  molt més.

 Molts capitals construïts  sobre l’especulació cauen i perden prestigi els discursos sobre el guanyar doblers sense fer res. ¿ La major crisi des de 1929? : No ho sé, però  ve de molt antic, més enllà de Tom Wolfe, fins i tot, a la primera “Sabrina”. I ja ha arribat l’hora, certament, de pensar com s’ha d’evitar que hi hagi persones amb sous tan alts per mèrits especulatius i piramidals , però poc productius i gens repartidors de riquesa. Maquinar per a fer fortuna amb el treball dels altres no se si és un pecat pels catòlics ni quan se pot considerar un delicte, però si que ho trobo una gran immoralitat i el major mal de la societat contemporània.

 No tenc bona memòria pels programes electorals i a més a més, no els arxivo, ni guard. Però record que a la darrera campanya se va parlar molt de noves tecnologies i accés a Internet: la societat de l’informació, facilitar que els joves tenguin accés a la informació universal,, tenir en compte que a una illa no se poden fabricar materials pessats pels costs de la insularitat, noves professions.. .I?

Fa poc ha sortit en els diaris que a algunes zones de Menorca, en concret el Mercadal s’instal·larà una línea wifi, que no serà gratuïta pels usuaris a ca seva, però en teoria se podria utilitzar sense pagar a alguns llocs públics com places i hospitals. A Mallorca hi ha una línea així que se pot emprar en els centres del Consell, també en els jardins de la Misericòrdia , però que quan arriba a les clíniques properes, en concret la Rótger- aquesta línea o una altra- s’ha de pagar i molt cara.

Ara que tots tornam més pobres per mor dels irresponsables taurons que han mogut els nostres doblers i ens han obligat a fer hipoteques per crear més doblers que els enriqueixen a ells, ara que ens passa això, els poders públics s’haurien de preocupar una mica més de garantir un accés menys car a Internet i, repetesc, crec que ho varen prometre.

Les xarxes inalambriques o amb cables que circulen pel mon, en realitat recorren i utilitzen espais públics, com les ones de la ràdio o la televisió i s’haurien de regular molt millor, com l’aigua . Però, mentres tant, ja que parlen tant de noves tecnologies.¿ no podrien començar per intentar abaratir l’accés a Internet dels ciutadans?.

 Tenc el reprovable costum d’escoltar el que diuen els altres quan  som a un bar o restaurant . I avui he sentit dir a una dona , que no se si havia tancat el comerç o s’havia quedat sense feina,  que hauria de deixar de pagar la connexió a Intenet i argumentava que encara que els fills  diguin que és molt necessària per a estudiar, ella no s’ho acaba de creure, ja que “el que fan és jugar amb l’ordinador i per estudiar, ja els hi compram els llibres”. He pensat que si la mare actua així, aquets al·lots no tendran les mateixes oportunitat que altres per a estudiar. Però no se si ho han pensat els nostres polítics que ens volen fer més cults repartint el primer capítol d’una novel·la a un autobús i li diuen “tastau” o una cosa així.

Només avui horabaixa he rebut dues cridades de “taurons” interessats en el canvi de la meva línea telefònica. Encara la tenim al nom del meu pare que va morir fa molts anys. En el “llistí” surt pel llinatge i una inicial : una M que potser Miquel, Marià. Macià, Manel o molts més. ¿ Com ho saben?. ¿ Com endevinen el nom si no tenen accés al llistat de la companyia?. No demanen pel titular de la línea, demanen per ell i això és molt sospitós i fa pensar que la protecció de dades de la qual tan es parla no és més que una fal·làcia. Gairebé tots ( no és la primera vegada que me passa) tenen un accent sud-americà i els imagin com a persones a les quals una empresa : jaztel, orange, movistar, ono..la que sigui ha donat una llista i un discurset sobre com estalviarà el consumidor si els contracta i amb la "coletilla" de "¿usted no se ha dado cuenta de que paga más de lo necesario?"

Demanar directament per la persona, supós que deu tenir a veure amb tècniques de “marketing” consistents en fer-te  sentir important i únic, fins i tot intel·ligent, les mateixes que han provocat que molta gent perdés bona part dels seus estalvis per confiar en venedors de borsa “brokers” o “cuentistas” que els hi explicaven que podrien fer inversions més intel·ligents que els altres i guanyar molts dobles: tota una roda de falsa economia i falses relacions.

Jo no vull que un senyor que ven doblers, accions o connexions a Internet me faci sentir intel·ligent i tampoc que m’estimi una televisió o un banc. Vull que m’expliquin les coses clares i després amb la meva major o menor intel·ligència , les meves idees i la meva ètica, ja escolliré, però que no me diguin que som fantàstica si no me coneixen i, sobretot, que no ho diguin igualment a altres que jo conec i sé que no ho són.

“El medio es el mensaje” es un concepte paradigmàtic que s’explicava a les facultats d’informació a finals dels anys 70. Els estudiants de l’època ho enteníem d’una manera blana ( que cada mitjà te el seu llenguatge). Ara és molt és dur i textual: que qui té el mitjà fa el missatge i si respecten  una mica els periodistes és per que saben que si no hi ha informació no omplirà la seva capsa, el seu continent, el seu mitjà, la seva propietat.

Però el periodisme : explicar les coses que s’observen per a posar-les a l’abast de la majoria o persones que no eren al lloc quan passaven les coses, és viu. No crec que sigui exactament una vocació  individual, però se ben segur que és una necessitat social per fer possible el que es diu a totes les constitucions democràtiques : llibertat d’expressió.

 Per això,  és una llàstima i  gairebé un assajament democràtic aquesta  “externalització”  dels serveis informatius que permeten alguns canals públics com IB3. ¿ No es tractava d’impedir que d’informació depengués sols del mercat?, ¿ No es tractava de que hi hagués mitjans de comunicació públics per a garantir la llibertat constitucional d’informació i expressió?. I a més a més, ¿de veritat governs socialistes com el d’ Antich volen  deixar en mans d’empreses privades i multisectorials  l’informació sobre el que succeeix a la Comunitat?.

Els treballadors de IB3 ràdio i alguns de la televisió mantenen la seva vaga en defensa d`uns mitjans de comunicació que de veritat siguin públics i a una sentència del jutjat  1 de lo social de Palma s’ha desestimat una demanda del Sindicat de Periodistes de les Balears ( SPIB) http://www.speriodistes.com)sobre el conflicte d’IB3 per una “excepció processal”. 

Això, més o menys significa que s’entén que  vuit treballadors “no estan dintre l’àmbit d’actuació del sindicat, per tractar-se de no periodistes a la vista de relació de llocs de treballs”: productors, ajudants de producció, coordinadors, indexadors, auxiliars de magatzem, l’administrador i el director de la ràdio. 

 Així i tot, l’advocat de l’ SPIB creu que la Sentència és favorable ja que s’ està aprop de “demostrar que és un conflicte col•lectiu i una cessió il•legals de treballadors entre IB3 i SBT”.  Sembla ser que el Sindicat podria guanyar la demanda si és restringís als periodistes, però jo no ho veig gens clar. Per exemple, un productor ¿no és periodista?. Jo en conec a molts que sí que ho són i molt. Conec programes de ràdio que no serien possibles sense una magnífica labor de producció.

 El que passa a IB3 ens sobrepassa a tots: serveis informatius que depenen de productores privades ( SBT) que renoven els seus contractes amb el Govern amb ofertes econòmiques  “a la baixa”, com si el més important fos estalviar els sous dels treballadors de l’informació, mentre hi ha gastos  de cursis campanyes de promoció amb tinta color de rosa i un absurd eslògan de “t’estim”, que només pot provocar una resposta: “així no, així no vull que m’estimis”. 

Però pens, a més a més que el magnífic advocat laboralista que és Ferran Gomila no duia els estatuts del sindicat a la butxaca o el jutge no  el va entendre si els hi va llegir. A l’ article 2 és diu textualment que  “Per periodista entenem el/la professional que intervé directament en l'elaboració deIs continguts informatius deIs mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, agències i gabinets de premsa, sempre que sigui aquesta l'ocupació principal, regular i retribuïda.
El caràcter professional deIs afiliats i afiliades serà garantit per la Comissió de Garanties, la qual proposarà el que es trobi adient en la resolució de qualsevol impugnació referent a aquest extrem.”.  

I ja està. No entenc la filosofia del jutge sobre el que és o no és un periodista. Només se que no ho és el que posa interessos polítics o comercials per sobre de l’informació. Difícil. Ja ho se. Però se pot ser un magnífic director d’un mitjà de comunicació públic amb aquets principis. Marisa Goñi a la TV de Mallorca gairebé ho és. Antoni Martorell, a IB3, no.  

  La situació actual d’ IB3 és un desastre del qual, sembla que ningú és vol fer responsable. Ni el PP que va crear l’ ens, ni  tampoc el PSIB- PSOE i el BLOC, que la mantenen . Sols agrada a UM que s’ha plantejat la Radio i Televisió públiques com “una conselleria més”. 

Entre els dies 27 de novembre i 3 de desembre  hi haurà una vaga a IB3 ràdio . contra l’externalització dels informatius i els serveis tècnics i en defensa dels llocs de feina dels treballadors. Els contractes entre l’empresa concessionària dels informatius de la ràdio i la tv públiques (SBT) i els treballadors finalitzen el proper 31 de desembre i l’empresa ha renovat la concessió de IB3 per a 2009,  però encara no  s'ha informat sobre quines rescissions s'han previst, ni per Illes ni per mitjans. Una imprecisa dada són les paraules del director general d’IB3  Antoni Martorell qui  va dir a la seva compareixença en el Parlament del 12 de novembre que una de les parts més importants de l’ estalvi pressupostari vol que sigui "la reducció  de l’import dels serveis d’informatius i tècnics".

També va explicar que la seva intenció és que hi hagi  una redacció única  de la ràdio i la TV, que utilitzaria els sistemes digitals de la televisió i per a posar les informacions “a disposició dels informatius de ràdio, de televisió, d’Internet, de telefonia mòbil i de les productores”. Les mateixes persones haurien de fer una pàgina web “informativa” i no sols promocional. No se sap ben be quants anirien a treballar a la seu de Calvià i quants al parc BIT ni quantes hores haurien de dedicar a cadascuna de les seves múltiples funcions. ¿Contractes de redactors "pel que sigui"?

Mentres tant, el grup parlamentari del PP  ha presentat una moció al Parlament que, segons facilitaria un nou model de radio i televisió públiques "obert a donar la màxima estabilitat possible als treballadors dels informatius". Afegeixen que existeix “la necessitat de reconèixer que el traspàs dels treballadors de l’anterior concessionari dels informatius a l’actual està essent un vertader desastre”...Però resulta que el concessionari dels informatius ha estat sempre SBT,des de el govern Mates, tant per la ràdio com pe r la televisió.

El representant del PSIB-PSOE va anar més enllà a la seva intervenció parlamentaria el 12 de “ volem que els informatiu estiguin fets per persones de la casa, per persones d’IB3. Açò significa augmentar la plantilla d’IB3, per un costat, però també significa reduir la contractació d’empreses externes, per un altre”.

 fa més d’un mes que, Antoni Martorell i José Antonio Santos, director general de coordinació interdepartamental del Govern es varen comprometre a presentar una proposta d’internalització  de la ràdio i TV públiques, abans del 21 de novembre a l’SPIB. Però no ha estat així.  l un judici sobre la demanda que  el sindicat va interposar contra IB3 i l’empresa concessionària dels informatius SBT  tendrà lloc el divendres 28 de novembre.

Tot és, ara mateix, un embull. El model ni es modifica ni agrada a gairebé  ningú. O només a UM,?. Així ho consenten la resta de partits del Pacte?. El PP veu ara el que no va veure quan va crear IB3?. Però si tots menys UM volen canviar el mode ,com així no ho fan?.

 Antoni Martorell, director general de IB3 va anunciar a la seva compareixença en el Parlament per a explicar el Projecte de llei de pressuposts generals de la comunitat autònoma per a  2009 que en el nou contracte dels informatius, adjudicat a SBT, se contempla la creació d’una redacció única per ràdio i televisió. Va dir textualment:

 “Per evitar confusions, sàpiguen que el que es du a Calvià és el centre de producció de ràdio, de la mateixa manera que la televisió, però sàpiguen que una mesura de cost important, d’estalvi de cost important que hem aplicat en el nou contracte dels informatius, és tenir una redacció única, és a dir, compartir despeses de redacció tant per ràdio i televisió, com internet, com telefonia mòbil. Vol dir això que evitarem que vagin a una roda de premsa, per exemple, un redactor de la ràdio i un altre de la televisió, hi anirà un equip i aquesta informació s’introduirà en els sistemes digitals de la televisió i es posaran a disposició dels informatius de ràdio, de televisió, d’Internet, de telefonia mòbil i de les productores, per tant anem a optimitzar”. 

 Va qualificar el parlamentaris del seu “equip directiu: “jo aprofit per venir a dir les coses clares en aquesta cambra, que és la que em va triar a mi i jo, com a conseqüència, és el meu equip directiu que és a la cambra a qui em dec”.

També va afirmar que la cambra de diputats no és el fòrum per a discutir el model de l’ens públic.  I va fer saber que: “els informatius no són una cosa que vengui feta per una empresa, que aterren com extraterrestres i ens posen una cinta, no és així; els continguts els tria IB3, la línia editorial és d’IB3 i es fan els informatius que volen els equips d’edició, de documentació, de producció, de direcció d’IB3 (…) no els fa una empresa, sinó que aquesta empresa fa una producció d’un producte informatiu, produeix un producte, li dóna forma i té una agència de notícies que subministra aquest material però la selecció de notícies, el plantejament, l’escaleta, tot això és feina de professionals d’IB3”.

 Crec que devia voler dir que un sol redactor ha de poder fer les noticies per la ràdio i la TV i, si no van be les coses, algun parlamentari del “seu equip directiu” ha de poder donar una ma (aguantar la càmera) sense qüestionar el model d’IB3. Però ¿segur que tot això  no te res a veure amb els “extraterrestres”?. 

Les noticies que han sortit darrerament sobre IB3 mereixerien una explicació: naturalment de  "l’ens"  (suposadament públic)  el Govern i les empreses concessionàries. Han succeit moltes coses.

IB3 ni és ni ha estat  mai una empresa periodística pública, malgrat s’ha pagat sempre amb doblers públics. Això significa que els costs han anat a càrrec dels pressuposts de la Comunitat, però,  la major part de la programació, fins i tot,  els informatius,  s’ha adjudicat a empreses externes o alienes, en concret els informatius de la ràdio i la televisió,  a SBT.

 Ho va iniciar el PP i ho ha continuat el “pacte” d'ara. Ben clar s’ha dit i demostrat  que IB3 és com “una conselleria més”.  Però aquesta manera de fer va en contra de qualsevol  plantejament sobre el que han de ser els mitjans de comunicació públics, suposadament independents dels poders econòmics i polítics per a poder garantir l’ accés a l’informació dels ciutadans.

 Amb tot aquest desgavell a les Illes Balears hi ha més de cent periodistes despedits o en risc d’ ésser-ho. Alguns  depenen  directament d’ IB3 , com  és el cas  de  dos treballadors  acomiadats recentment a Menorca, però són molts més i, de fet, la direcció de IB3  ha comunicat l’acomiadament  de 14 treballadors dels aproximadament 120 que treballaven directament a la Ràdio i TV públiques, amb minses i ridícules  explicacions sobre “l’ empatia amb l’empresa” .

  Altres treballadors en risc d’ esser  acomiadats són els contractats per SBT ( empresa concessionària dels informatius de la ràdio i la TV). La direcció  de l’ empresa ja els hi ha comunicat  que rescindirà tots  el  contractes per obra i servei , ja que  a partir de l'1 de gener entrarà en vigor la nova concessió dels informatius, otorgada per la direcció d’ IB3, directament, sense control parlamentari ni res.

 El Sindicat de Periodistes de les Illes Balears ha plantejat una demanda , amb l’ argument bàsic de que no resulta tan fàcil desfer-se de treballadors,  que tenen horaris i clares obligacions laborals, si l’ empresa continua fent les mateixes funcions. El judici s’havia de celebrar  dia 16 d’octubre, però  a una reunió convocada per la conselleria de Presidència a la qual també va assistir  el director general de IB3, Antoni Martorell, els representants del Govern se varen comprometre a presentar un pla d’internalització dels  serveis informatius de la Ràdio i la Televisió. Si el Govern  no presenta el seu pla  o resulta inacceptable,  el judici se celebrarà el 28 de novembre.

 No veig molt clar que  el Govern pugui  tenir un pla si no tornen als origens de la campanya electoral i decideixen que s’ha de fer una empresa pública de ràdio i televisió.¿SBT estalvia doblers al Govern o suposa una càrrega pressupuestaria que  no existiria amb la contractació directa dels periodistes i els seus corresponents caps d’informatius?

El director general de IB3 ha dit que amb les reestructuracions se podria estalviar devers un milió d’ euros, més o menys el que els hi podria costar una campanya que tenen preparada sobre la nova imatge de l’ ens. Una vergonya.¿ Algú podria imaginar que el govern del Pacte tengui com a fita que més de cent periodistes sense feina vegin l’acomiadament de l’ any 2008 i les campanades de Cort amb un nou logo d’IB3 ?.¿Així es resol la crísi?. ¿així es fa democràcia? 

  

  Soc, segurament,  una de les poques persones que avui ha vist dos reportatges sobre els sords i els ajuts del Govern a diferents televisions( estatal i mallorquina) el mateix dia. La meva impressió és que no hi ha un criteri sobre les subvencions i cap coordinació.

   A l’habitació d’una clínica privada -després d’haver pagat 50 euros per a tenir encesa una rudimentària televisió una setmana- feia  zapping per a intentar trobar alguna cosa que tengués el més mínim interès . I  en aquestes circumstàncies he vist un reportatge a la televisió pública estatal  en el qual s’explicava que a les Balears és un del llocs en els quals el problema dels sords  està pitjor resolt ja que sols hi ha tres traductors a la Comunitat que coneguin el llenguatge i, per tant, no  tenen intèrprets per a desenvolupar la seva vida quotidiana com anar al metge, o a fer tràmits administratius.

   Unes hores més tard  he vist un altre reportatge a la TV de Mallorca sobre els ajusts del Govern Balear a una escola de sords a Argentina. He pujat el volum del televisor. Un representant  la casa Balear a l’ Argentina ha dit que a 2004,  el Govern els va demanar que  escollissin una activitat solidària per a invertir els doblers i ells varen pensar que l’escola de sords era la més adient.

    Res a dir. He pensat que no van desviar doblers públics i jo no retiraria ni un euro del que me correspon com a ciutadana, per ajudar els sords argentins. Però ¿ com pot ser que el mateix dia surtin a diferents televisions elogis sobre el que se fa a Argentina i crítiques sobre el que es deixa de fer aquí?. El problema de la comunicació dels sords amb la resta de la societat és evident. I el del Govern amb la societat real?.  Deuen saber que  hi ha importants mancances si  mantenen  els ajuts a Argentina . Però i a les Illes?.

He escoltat l’entrevista que ha fet Tomàs Ibar al director de la Policlínica, en el programa “al dia” de IB3 ràdio. Ben feta i amb la fórmula Ibar de deixar parlar les persones. M’hauria agradat ésser-hi – a vegades vaig a aquest programa- per a fer sols una pregunta. ¿ L’ Administració- responsable de la Sanitat Pública- supervisa la Sanitat Privada?.

Es una pregunta que duc com a penjada o “endarrere”. Quan vaig entrevistar el conseller de Sanitat , fa poc temps, tampoc li vaig saber fer. Ara em volta al cap per una recent experiència personal.

Fa poc temps vaig escriure una carta a una clínica privada a la qual demanava què podria passar si un malalt no tengués parents que poguessin estar amb ell o ella les 24 hores del dia. No varen contestar i jo encara me deman :¿ Què podria passar?

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• Botellada i civisme
• Fracàs escolar, social i doblers.
• Demagògia en temps de crisi
• Consumidors o consumits, a la crisi ?
• La presència de les víctimes del franquisme.
• Pagar per rebre missatges que nos’han contractat és una estafa i un frau.
• Mallorca, terra de corruptes?
• Els amics de Matas
• Cançons, rituals i vergonyes de Setmana Santa
• L’Aranzadi no garanteix la llibertat d’informació
• Dones treballadores
• Mitjans de comunicació públics també en crisi
• Model de ciutat o de càrrecs?
• Cohesió social, clientelisme i punyetes
• Una fulla de ruta i la flor romanial
• El nou Govern serà una prova de foc
• No voldria haver de donar almoines
• Crisi i mitjans de comunicació a Balears
• Moltes coses que són poques coses
• Discutir o posar remei a la crisi
• Oficis dignes, especulacions indignes
• No ens varen prometre més facilitats per conectar Internet?
• Falsa protecció de dades
• Mala època per a la llibertat d’ expressió
• I què és un periodista?
• A quí agrada el model d'IB3?
• Martorell, director d'IB3 i els “extraterrestres”
• IB3, una vergonya
• Estranys comportaments del Govern amb els sords
• Preguntes pendents sobre la Sanitat Privada

• General [122]

• vids: The mega collection of a huge amount of videos. Manage,...
• JailbaitCpPthc: Content from TOR websites Magic Kingdom, TLZ, Childs Play,...
• newvids: Huge archive!!! A heap of video for all tastes! We do not...
• JailbaitCpPthc: Content from TOR websites Magic Kingdom, TLZ, Childs Play,...
• newvids: Huge archive!!! A heap of video for all tastes! We do not...
• jailb: The best of selection , For you like Big files and Collections...
• noki: Huge archive!!! A heap of video for all tastes! We do not...
• JailbaitPthcCp: ULTIMATE CP РТНС COLLECTION Three...
• vids: The mega collection of a huge amount of videos. Manage,...
• test: Минуту назад Ñ�ерфил данные...
• JailbaitCpPthc: Content from TOR websites Magic Kingdom, TLZ, Childs Play,...
• Michaelganny: HoOkAh MaGic наш официальный бренд ...
• VincentIceme: ЧаÑ�тное детективное агентÑ�тво...
• VincentIceme: ЧаÑ�тное детективное агентÑ�тво ...
• VincentIceme: Детективное агентÑ�тво "ЧекиÑ�Ñ‚" ...
• VincentIceme: Детективное агентÑ�тво "ЧекиÑ�Ñ‚" ...
• VincentIceme: Объединение детективов "ЧекиÑ�Ñ‚"
• RachaelRoste: Ð�о Ñ�адиÑ�Ñ‚Ñ�кие наклонноÑ�ти...
• RachaelRoste: Ð�о Ñ�адиÑ�Ñ‚Ñ�кие наклонноÑ�ти...
• RachaelRoste: Желание унизить Ñ�тудентов и...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents