El Lector Híbrid

No es tracta del títol d'un nou conte, sinó de l'anunci del darrer text que s'incorpora a aquest volum virtual que és (que ha estat, finalment) El lector híbrid. Avui, dia de Tots Sants, l'experiència arriba al final, i el llibre acaba, així, d'una manera abrupta, com acaben les històries inacabades i obertes. He d'agrair els moments de complicitat silenciosa amb aquells lectors i aquelles lectores que s'han fet presents en la lectura dels contes. Saber-los a l'altre costat del mot escrit té un valor incalculable; ho sent com una condició de l'escriptura. M'he adonat, aquests darrers dies, que volia tornar de bell nou a una manera diferent de treballar; a l'ofici sobre la versió que mai no és definitiva. Tornar a una dinàmica lenta, discreta, de cadència inesperada per, si la tasca em corprèn, presentar-me d'aquí a uns mesos, o potser uns anys, amb un nou llibre de narracions (una obra que fa mil anys que vaig començar i que em tem que puguin passar-ne mil més abans d'enllestir-la). El lector híbrid és un recull que conté, finalment, 48 contes publicats al llarg, si fa no fa, d'un any i mig. Podeu veure el llistat complet de contes aquí, i és a disposició de tothom una versió del llibre sencer en format PDF a la meva web, que esper que continuarà, de manera activa, recollint la meva activitat literària i oferint al visitant curiós tota la informació que pugui generar. Us hi esper.

L'últim

Hi haurà qui el recordi com un gran conversador. D'altres, hi pensaran com en un home excessiu. Tot ell era, de fet, una exageració. Estranya, doncs, que no la veiés venir, la tempesta de gel que l'obligà a recloure's, al costat d'alguns aperduats sense sostre, en una cova fonda que la badia dels peixos d'argent amagava. Quan ell i els seus desconeguts acompanyants sentiren el mar que rugia van creure que es tractava del final, però no fou fins que l'aigua callà que se saberen víctimes de l'ofec.

Avui he publicat aquí un nou conte. Es tracta d'una aproximació al gènere negre.

Precipitació

Es mira les mans. Les porta plenes de sang. Acaba d'arribar a casa i les seves empremtes sangoses anuncien en el sobre que ha trobat a la bústia una terrible intuïció. No acaba de llegir la carta que un truc a la porta ja no el sobresalta:

-Policia!

El retard amb què ha rebut la convocatòria a l'acte de conciliació haurà resultat, certament, mortal.

Amb un involuntari retard arriba el conte que tanca l'estiu i obre la tardor. Feia ja un parell -mallorquí- de setmanes que em rondava pel cap la idea d'aquesta narració. Els tres darrers dies he tingut problemes amb la connexió a internet, així que no he pogut actualitzar encara la meva web, i amb prou feines puc ara publicar al bloc el text, que acompany amb l'única imatge que d'un velomar he trobat a la xarxa. No sé com hauria de dir-se en català velomar, ja que no n'he trobat el mot ni al diccionari ni al termcat. Si algú en sabés la resposta li agrairia la clarícia.

Un velomar que tenia la forma d'una banana

Vingué a veure'ns amb presses. S'assegué al nostre costat -haguérem de compartir-hi una petita tovallola de colors apagats que guanyava arena a l'arena- només cinc minuts, abans de tornar amb els companys amb qui havia arribat fins a la platja a bord d'un vehicle tan singular com el seu viatge:
-Continuarem pedalant cap al nostre somni -digué per acomiadar-se.
Nosaltres ens miràrem. Trobàvem en l'estupefacció un confort d'allò més incòmode.

S'havia sentit així ja alguna vegada abans. Acabava de tornar a la ciutat blanca, i mentre es prenia un cafè amb llet al bar del mercat, un espai que la seva memòria hauria ubicat en un altre lloc i sota un altre cel, un desconegut s'acostà a ell i li digué:
-Potser em recordarà, potser no. Vinc a cercar-lo. Ha de venir amb mi i, vostè no ho sap, però fa ja tard.

Avui dematí he enllestit el darrer conte d'El lector híbrid. Aquí el teniu. En la gènesi d'aquesta història (potser això no interessi al lector, realment), el fet que m'hagi despertat tres o quatre vegades dient el mateix que diu el meu protagonista, i també sense saber-ne per què. Tot just he acabat de publicar-lo que me n'he adonat (puc assegurar que no n'era inicialment conscient) que en aquest conte hi ha el desenllaç que la narració de fa quinze dies negava. Sovint el teixit que és el text és fet de fils invisibles i inesperats.

Monotonia

Em despertava i deia “no”. A qualsevol hora, hagués dormit poc o molt, em despertava i, sense saber per què, deia “no”. A més, gosaria afirmar que ho deia sempre igual. No es tractava ni d'un crit, ni d'una pregunta. Tampoc no és que pronunciàs el monosíl·lab especialment excitat, ni amb una contundència notable. Era una simple, inesperada, gairebé monònota negació. Un matí de primavera la meva companya em demanà per què hi insistia; i jo, és clar, no vaig saber donar-li una explicació satisfactòria. Quan s'acomiadava de mi, certament abatuda, respongué al meu astorament:

-No em puc estar al costat d'una persona tan negativa.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Abril 2024					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30

• Comiat
• Un nou conte a El lector híbrid
• Un velomar que tenia la forma d'una banana
• L'infortuni
• Puntual, el darrer conte d'aquest agost
• Resposta a un lector anònim i aclariment
• La guerra
• Jeroglífics
• Estiu, estiu i calor
• Per mor

• + Notes [8]
• Esborranys [2]
• Els contes curts [47]
• Els pròlegs i els epílegs [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom