Pluja de terra

D'ençà els reis d'Orient em van dur la PlayStation tenc abandonat aquest blog... Llàstima que el català no sigui un dels idiomes operatius d'aquest joc, si jo fos confrare de la cultureta oficial (direcció general de política lingüística, per posar un exemple) m'ho agafaria a les dents, perquè la nostra llengua tingués oportunitats lúdiques...

Ahir diumenge, després d'haver pujat Al Toro amb cotxo, i d'haver mirat sa Roqueta de banda a banda, que feia un dia claríssim. Sense teranyines. Idò, vam decidir partir cap a sa Roca a prendre una birra. El restaurant era tancat. Un aixam de cotxes aparcats em va cridar l'atenció, no eren pas cercadors d'esclatassangs, sinó, personal que omplia el temple budista. Mentre em passetjava pels jardins del centre religiós, no vaig poder llevar l'ull de damunt un ca que esperava amb la coa alta davant la porta del temple. La felicitat que transpuava aquell animaló no me'n recordava que existís a la terra i, mentre preníem carretera cap el caminet de la Cucanya, per empalmar amb el camí d'en Kane, vaig cridar tot esverat de pressentiments: és clar, era el ca d'en Buzzati que hem acabat de veure!

Ahir dijous ho duien els dos diaris insulars: en Joan Pons Anglada havia donat al poble de Ciutadella una foto d'unes dimensions de 2 per 1,20 metres, el títol: Es-banc-de-sa-meditació, és clar que, pel temps que travessam, no sabem si fóra millor asseure's al banc-de-sa-paciència... a esperar no sabem què... Hom, per vell més que per dimoni, ja se n'ha fet un guió de com acabarà aquesta foto, el destí que anirà adquirint arreu dels anys administratius. En un principi, serà instal·lada en un despatx ben vistent, després, quan venguin nous inquilins del poder municipal, obtindrà un trasllat a un passadís feblement il·luminat o, tal volta, humit sino hi passen corrents d'oratges, més endavant, quan el record de la donació s'hagi esfumat, si hi ha sort anticipativa, tal vegada, acabi el seu curs a les golfes d'un arxiviu, o potser el xapat del tauler sigui de prou qualitat per reciclar-se en tapar aquell forat dels prestatges on hi caben més A/Z... Vés a saber...

Així com estan les coses. Davant la poca imaginació política de l'actual govern central. La cosa més digne que pot fer Zapatero és adelantar les eleccions, és clar, que pot tenir el contrafort del Pnb en l'aprovació dels pressupostos generals, emperò, la benzina durarà fins esgostar la presidència rotativa d'Europa. Els contraforts hi són per açò: per aguantar l'edifici polític i els espectadors hi som per pagar l'entrada de qualsevol escenari...

No sé com puc haver estat tan ingenu, em va dir. Va girar coa i se' va anar per allà on havia vingut.

Enguany tot ve primerenc. Aquest enmig de setembre ja hem provat els caragols. Aigua de cisterna a bullir. Fulles de llor i fonoll de canya fêl·lera dins l'olla. Una picada d'ametles i una mahonesa esvalotada de tàperes. Després del tiberi, no sé per quin motiu, he pensat somniosament en les banyes dels caragols. Oh, si almanco tinguéssim muntanyes per pujar... Si més no, l'equipatge motivaria el viatge.

Després de ploure, quan la terra és assaonada, aquella oloreta que desprèn em reconforta. Terres, saulons, herbes, flors, etc., tot humit i banyat. Com el pa acabat de sortir del forn. Com l'aroma del cafè enlairat. També, sabem d'antuvi, que si es produeix un ull-de-cabrer, anirem a cercar caragols...

Diumenge. Quan arribam a les cantonades de Cala Mitjana, el pàrquing ja no és open. M'ha tocat la negra de sempre: portar senalles, ombrel·les, tovalloles, etc., i tira peixet cap a la cala que hi manca gent. Mentre, el personal nostrat, era partit cap a l'arena a treure el darrer llustre bru d'aquest estiu, jo m'havia deixat caure per les ombres d'alzines i de pins esvalotats; un llibre m'esperava: EL QUESO Y LOS GUSANOS de Carlo Ginzburg (ed. Muchnik), i quan m'ho estava passant d'allò més bé, immergit en la lectura d'un autor que admir i que recoman a tort i a dret, idò, ha tronat i s'ha posat a ploure que no he estat a temps de replegar. Només he pensat en salvar les pàgines del llibre d'aqueixa pluja rabiosa i improvisada. Quan les madames han tornat de la platja s'han fet càrrec de la situació en veure les senalles xopes i regalimant. Tu, només et preocupes de lo teu, m'han amollat com una pluja fina. I jo he pensat amb el llibre a redossa, si jo no em preocupàs de lo meu, qui se'n preocuparia...

Divendres va fer una setmana que vaig assistir a una taula rodona sobre Ciutadella Vella de Joan Benejam. L'escenari era l'addient: el claustre del Seminari. Jo, mentre escoltava i anava escoltant, les dissertacions dels taulers congregats, passava alhora una penada per la tarima. Resistirà? em demanava. Ai, ai, ai, si fa figa! I és que la premsa havia anunciat prèviament que es replegarien "pesos pesados de la cultura", "un cartel de lujo", "sabios y eruditos", etc., I, després, vingueren les cròniques que també s'emmirallaren amb la presència dels entarimats. Aquell divendres, gairebé tenia tots els ortmetjos arraconats, quan va sonar el telèfon den Toni Moll: Què no baixaràs a poble? Què no vindràs? I com que encara hi ha persones que no sé dir que no. Vaig ésser partit peu-peu cap al Seminari i amb una forta olor de sofre i suc blau que havia escampat per les tomatigueres que enguany van mal a borràs... Mentre en Toni Moll em mostrava les rajoles amb les inscripcions de Ramon Llull que decoren un tram del claustre, mentre m'anava contant anècdoctes del bisbe Pascual i de Mn. Salord i Farnès, idò, li vaig dir, davant tanta expectació creada: haurien d'haver fet un cartell, com aquells de les corridas de toros, on posen els noms de toreros setgons l'escalofó taurí i de la ramaderia sacrificada. Idò, sí, un altre cop, l'àrea municipal de cultura, hauria de pensar amb els cartells que, tot plegat, és una tauromàquia...

Avui migdia m'he assabentat que tenia un nou lector. Aquestes notícies et pugen la moral. Encara que només sigui ínfimament. Un lector és un lector i si, encara és nou, et fa més respecte açò d'escriure.

Temps era temps, quan els correus de línia aparcaven dins la cotxeria del carrer Barcelona. El xofer del trole era en Massanet que semblava que menava un avió en tost d'un vehicle terrestre.Van pujar a l'autobús una parella de pagesos jubilats que anaven a visitar una filla que feia de madona en un lloc conrós des Mercadal. Una volta asseguts davant meu, na Tònia en veu fluixeta li va dir a n'en Jaume: nos mos han tornat es canvi bé... Què vols dir? A favor de qui? va demanar en Jaume. Tot és a favor nostro... Li hauries d'anar a dir que s'ha equivocat... va afegir na Tònia. I vam sentir una veu gruixada i forta arreu de tot el trole que em va bastar per acabar-me de deixondir: Mai li diré que no sap comptar davant sa gent! Tònia, no em faixis fer aquest paperot! Quan van baixar as Mercadal que la filla els estava esperant a l'aparcament, en Jaume es va girar cap a jo i em va fer l'ullet...

Avui capvespre a Santandria he pescat una verga-mansa. Perque consti en aquest dietari digital. Llavors, quan prenia una birra a la terrassa de Bahía, m'he enrecordat d'aquella cançoneta que cantàvem amb els meus germans: Verga-mansa/es cul de n'Esperança/ton pare pixa/ i ta mare aguanta...

Avui, diumenge des Be, és un bon dia per escoltar Pino Danielle.

(Pou sense fons) No sé de què se’n riu na Toñi Gener? De què se’n riu aquesta senyora? Ho sabeu, voltros? La seva responsabilitat política en el deute municipal no és pas una broma. El forat deixat a la caixa municipal fa feredat només de consignar-lo en xifres. A més a més, pens, consider i crec que també hi hauria una responsabilitat jurídico-penal si es procedís a presentar una demanda judicial. Qui durant sis anys ha dirigit la hisenda municipal entost d’assumir la seva responsabilitat, ha fet el que fa gairebé tothom en aquests casos: ha tirat pilotes fora i ha deixat anar que cada regidor era responsable del càrrec competencial que tenia delegat, idò, si és així, el deute municipal és exclusivament competència del regidor d’hisenda que deixa fer i no assumeix l’autoritat suficient per evitar el desgavell econòmico-financer, fins i tot, ha insinuat que l’ajuntament es pot endeutar més o que es pot incrementar encara més la pressió fiscal a la ciutadania, que la càrrega financera municipal té marges de maniobra i altres subtileses de comptabilitat obscura. Sembla que la cançó del deute no va amb ella, que açò és una cosa provocada durant els quatre dies que van governar els dissidents del PP. Idò així, cal encarregar una auditoria d’àmbit econòmic i posar en mans de l’autoritat judicial tot allò que vengui tipificat en els codis civil i penal. Els vianants s’ho mereixen i els contribuents, també.

Divendres fosquet hi havia un caramull d’actes sòcio-culturals a la nostra ciutat (Ciutadella de Menorca) on assistir i qualcun altre acte lúdic electoral (que tot fa munt en el currículum), fins i tot, la coincidència horària va fer que haguéssim de triar entre les opcions ofertes durant el capvespre: a la galeria Vidrart s’hi inaugurava una col•lectiva, a St. Josep de Sa Nostra en Maties Quetglas, a la biblioteca pública en Màrius Serra, al Casino Nou la representació d’un conte santjoaner, i després, a la mateixa sala, la reedició Moro de Rei de Pau Faner i la Força de la Imaginació Fabuladora de JF López sobre Pau Faner. També, després dels pastisssets i xampany, podries haver empalmat amb el concert cloenda del festival de jazz de Marc Ayza. Segurament que me’n deix qualcun d’acte organitzat i esdevingut aquest divendres passat. Aquí, quan ens hi posam a organitzar coses, ens hi posam de valent. Sembla que el Cercle Artístic va optar per no organitzar res aquest divendres que ja haguera estat reblir el clau per la cabota. Què us puc dir jo? Vaig assistir a l’exposició de Maties Quetglas. Em vaig cruspir una embosta de carquinyols des Mercadal. Vaig beure una copa d’aigua fresca. Vaig veure/visualitzar el vídeo del work in progress de Caballeros y Centauros. Vaig observar com en Juan Elorduy en va regalar alguns exemplars a personalitats de la cultureta nostrada, emperò, a mi no me’n tocava cap de film. Hauré de girar la nòmina cap a Sa Nostra per fer bo? Després del glop, vaig ser partit cap al Casino Nou. Els organitzadors no havien previst un allau de públic tant nombrós i ens vam quedar drets, sense cadires llogades, estalonats per les parets i les columnes, és a dir, que mai havia frissat tant que acabessin els parlaments i les bones paraules. No obstant, l’espera va tenir premi: ens varen regalar un exemplar dels llibres presentats. I del contingut de l’acte? Llàstima que els mots de JP Sartre que va esmentar JF López no venguin reflectits en el llibre biogràfic/biliogràfic editat per l’Institut d’Estudis Baleàrics. En JF López hauria de ser un xic més valent en la hermenèutica, així ho voldria... La proposta de lectura proposada per Fina Salord: Sor Agueda Ametller d’ME Caymaris, Moro de Rei de Pau Faner i Barba Rossa de Joan Pons; podria esser perfectament modificada d’aquesta manera o una altra manera: Contes menorquins de Pau Faner, Vora el balcó sota un mar inaudible de Ponç Pons, De cul de bòtil d’Antoni Taltavull i No cregui el que diuen de mi de Joan Pons; aquest altre itinerari literari proposat també és plausible, en una ruta imaginària de les paraules esdevingudes lletra impresa. Són llibres on l’autobiografia dels autors es fa matèria literària. Com a simple lector (que no tenc altre titulació) consider que Pau Faner no ha superat aquella frescor dels Contes menorquins i que Joan Pons tampoc ha superat aquella atmosfera del No cregui el que diuen de mi, quan, el primer llibre editat és el que més t’ha copsat, idò, quelcom passa en la fabricació de la faula existencial. Un divendres qualsevol pot passar qualsevol cosa.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Abril 2025					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30

• PlayStation-3
• El ca d'en Buzzati
• La foto
• Contraforts
• Ingenu
• Caragols i qualque banya
• Saó i caragols
• Veure ploure a Cala Mitjana
• La tarima
• Lector

• General [346]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom