EXIsT

L'infern no existeix,
o és que hi ha un lloc pitjor
que aquest món que habitam?

Tenc la boca rovegada
els ulls cansats que no et saben mirar
les mans més gastades que les teves
els llibres col·locats als teus prestatges
l'enyorança típica d'un lloc desolat i
les ganes infinites de no tornar mai més.

Als peus d'una ciutat morta
es respiren alens d'omnívors,
cou, pica. Cicatritzen ferides.

Com matarem a Déu
si mai el podem veure?
Ho tenien ben pensat.

Hem perdut les respostes
amb totes les preguntes possibles.
Tan sols guardam horabaixes.

El negoci de sempre estava fet
era fer-nos creure que la por existia
i que Déu era invencible.

Dotze metres quadrats
no basten per vestir l'ànima
de set cossos plens de saladina.
Ho sabem tots, les rasques
no han estat mai insuperables.
El pròxim cop és massa lluny
però vine quan et convengui
tot ens ha deixat d'influenciar.
Se'n van les paraules a un lloc etern,
semiesfèric, infinit i immutable.
Ho podem fer, trobar el sol i la lluna
i salvar aquella nena petita
que penja arran de l'abisme infinit.
Hem après a viure com a desgraciats
i esperar que arribi qualsevol nit
en la que ens deixin morir com herois.

Si mai faig prest, si sempre és tard,
si mai tenc por, si tot és químic
i micro-nuclear, si tota la sort són daus
amb nombres imparells, si demà és avui,
si avui era ahir, si ahir era massa tard
mai deixarà de ser massa prest.

T'has fixat mai amb aquells dos llumets que hi ha enmig de la mar?
Dos fars que es comuniquen, llampegada a llampegada,
des la seva respectiva distància es mantenen desperts
nit i dia perquè les senyals de llum no s'apaguin,
sempre units per un delicat contacte, sempre sabent
que es mantindran respectivament allunyats un de l'altre,
tan sols són fars, i fars seran fins a la darrera onada.

Envoltats de fum i de records
evocam sensacions passades
a l'interior d'un armari ple
de veus, tu, jo, nosaltres.
L'estridència d'un crit
la immensitat del silenci
l'absència del dolor
l'orgull de les ferides de mort.
Tots i cada un de nosaltres
conservam a la pell les marques
de tots i cada un dels dies
que duim sobre aquesta terra.

-de les boques de'n Rafel, Coloma i Paco-

tipus de pinzells
creat d'ossos  i carns
aromes de colors
el teu ventre rima
entre pluja i ocell

raquític és possessió
xuclat a des temps
entre amargures i amors
perpetuen l'ironia
la tendresa i l'il·lusió

deliciós és beure el teu cos
mai unes rectes tan curves
dibuixaren flors entre
la basura i el verdet
al cel d'una rialla de gos

no es pas aquest nas
de mentider
és l'aorta del teu cor
esnifant estrelles
d'un sac que'm fa sentir bé

ens han escurat el pany
amic de l'amistat
a vegades la bellesa d'aquest món
ressona al púlpit
de dos cors consonants

*poema de Joan Toni Fi10 

s'encén el cel a mitja nit
la calma és sempre tensa
a l'abisme dels teus llavis
t'encens el darrer cigarret
demà el món s'acaba
prediquen profetes
tots de poca credibilitat
tu t'ho creus quasi tot
però al final aquesta fita
tan sols és un dia menys
a la resta del total

Un horabaixa qualsevol a la boca de na Marta i en Toni

Tenen encara l'ossada incompleta
la pell, el rostre, les mans i els ulls
poblats d'ecosistemes de sensacions.
No saben que viure és perdre
que guanyar és indiferent
que morir és una sort aleatòria
que mai és sempre i sempre és condicional.

Tenen la mirada travada a l'horitzó
les ales preparades, les plomes pentinades
i la inexperiència del vol primerenc.
No saben que ara ja ha passat
que demà potser no arribi
que avui just existeix
que ahir era infinit i metamòrfic.

Tenen les paraules justes
t'enyor, t'estim, te necessit
i no les volen desaprofitar.
Saben que sempre arriba un dia
en què tot es torna massa científic
i les paraules perden el seu pes
abans d'arribar a uns altres llavis.

 

Cauen les banderes
Apleguen els llençols
cada matí ens despertam
amb els terrats desolats
i tota la por d'un país

Apagau els llums, la lluna, les estrelles...
Això era una vegada, una terra desconeguda
per la majoria de gent, plena de flors estranyes
de subtils perfums de colors indescriptibles.
Una terra on tot era meravellós i venenós a l'hora.

quina passada. m'encanta que t'encanti tot el que m'encanta. mai he sabut cantar. i saps que, molt millor. els dolents van guanyant. quina puta merda somiar. ja me basta. que me salvin a jo primer. que me salvin a jo primer. sempre torna a passar. es fantàstic aquest assassinat tan dolç, tan fantàstic que ni em sorprèn. es tornen a repetir quasi tots els camins i els deserts avui deixen de ser deserts per omplir-se de blau i de selves de posidònia. cagondeu que ha estat de mal d'entendre tot. però ja esta, tot ha passat. tan sols ens queda deixar-nos inundar pel silenci.

quedar adormit damunt els primers llums del matí
que em deixes estesos entre les teves ombres
compartir les teves pors amb les meves soledats
despertar amb els llavis, les galtes, les mans
brodats amb els aromes de la teva saladina
pintar núvols de pluja a tot el sostre de l'habitació
dibuixar-te el renou de les onades de la mar
impactant contra els somnis sota els teus coixins
agafar-te la ma, obrir la finestra, sortir volant
girar a la segona estrella cap a la dreta
i volar fins a l'alba,  descobrir per fi
si encara existeix en peter pan.