Octubrina

Per un segon ens he imaginat vestits de pagesos cosmopolites posant al British Museum per als turistes del futur. Estàtues gregues mutades per la tecnologia del segle XXI que tan llunyana la veuen. Vora nosaltres, un metacrilat de color transparent imprès amb lletres negres que expliquen com ens vam conèixer, què ens va fer estimar i perquè som l'exemple de la supervivència moderna.

Totes les conjuncions -estel·lars, magnificadores d'ombres i altres vermellors- acaben per convertir-se en un gran -itis. Malmenen la visió de les constel·lacions i, per això, en lloc de veure casiopea, veig un enorme pronom personal (de primer persona, és clar). I és que totes les vocals àtones, raquÍTIques, vénen sempre acompanyades de picor, de peus a ulls, passant per l'entrecuix. Llavors és quan la veu poètica exclama des de fora: "Oh! Quin fos humà per sentir aquesta cremor!".

encadenament de malsons: focs i bombers. vides i suïcidis. llibres rentats amb bolles de mistol per dones de caps grossos que amaguen en patufet dins les panxes dels bous perquè no volen que vegin món, que se'ls mengi el món. senyora, el món se'ns devora. ens atempta a les entranyes de la vida i ens fa veure que vivim una cosa que es diu vida...
...i no desamor, com dirien els romàntics;
...i no pèrdua, que dirien els que sempre arriben tard;
...i no gris, pels que ja han perdut tots els verds.
no, no som nosaltres qui ens desnutrim de vida, és ella qui ens narcotitza amb el·lipsis i cercles concèntrics d'on és impossible treure'n la clau de la bústia.

és ella, és ella!

Ciutat de vainilla. Conitos de xocolata i mercadona sempre preus baixos. Una manta de quadres que ara un altre tu presumeix com a nova adquisició. Sofàs de pell i junkie matress. Mestresses de violins i superherois d'ecos i alguna trompeta. Volia escriure sobre les dues de la matinada, però em vénen al cap girafes amb caputxa. I neu. I tu que em besaves sota un cel taronja del que haguessin pogut ser unes golfes perfectes. Potser només faltava el verd de les plantes. O el sexual healing del Ben. O les ments absortes mirant crims i pensant com podria estar fent l'amor amb tu. El cos, la veu i les mans. Un altre tu té les mans desproporcionades, però una veu rugosa, d'arbre antic, ple d'espirals. I tot plegat porta a un no-res de plenitud, de fora totsoleses. Tenc l'ànima al punt, el cos al bany maria, les paraules a frec de les teves pigues.

possiblement estic al nivell 1 d'esgotament del qual es resten un arrel quadrada de chilling out session i es multiplica per seixanta dosis d'altibaixos, dividits per una duodècima part de paranoia bipolar i se suma per sempre més per unes abraçades políglotes de nimfes, gegants i cap-grossos. potser serà que si faig una regla de tres i al resultat li aplico un binomi de dimoni i trec el nombre pi de la butxaca, la ressaca del 31, perquè el dimoni va fer trenta i sant antoni 31, serà equidistant i proporcional a la sort que invoco cada nit a les fogueres del meu coixí de vellut vermell. o serà que després del nivell 1, la sort serà al nivell 2.

Tantes coses a fer em paralitza i decideixo pensar que tenc temps de sobra. Així que, as usual, faré veure que les hores són petits éssers diminuts que transcorren com notes de piano, plenes de sols i de mis, que són les que més m'agraden, perquè encara no s'ha inventat la teva nota musical. Estàs desafinat, desenfocat tot i que les veus t'invoquen i t'inciten a l'entrada en acció. Més val, però, ignorar que algun dia vam saber de música i que el tacte dels cosos va ser una melodia hipnòtica. Tres, dos, un, quan despertis tendràs la ment feta una sopa de lletres i les paraules seran dislèxiques i plenes de capavallades sense fre cap a calendaris azteques. Sota les mantes, sota els llits, s'amaguen fantasmes i tambors i pobles de faroles apagades (t.alzina, avui n'he apagada una). el fred m'electritza les galtes i penso en tota la set que tenc i tanta aigua salada que m'envolta. podria haver nascut vora el riu, però només tenim torrents i mata seca. i la tele que s'encén a la setè intent i el sisè que sembla ser on s'ha d'aturar l'ascensor. com quan hi havia aquell veí ple d'enllaços. les portes del metro que no s'obren soles, l'avena i els mojitos. l'únic que voldria és que aquesta saladina deixés de ser de forespan i que la neu es fongui de seguida que pronunciï la paraula enyor. i només t'enyori de bromes, quan tengui els peus gelats i em vengui de gust sopar de sopeta calenta.

Crea records d'infància a partir del Google map. Jo sóc una gran fanàtica dels Google maps, no podria sobreviure a aquesta ciutat sense cadascuna d'aquestes meravelles. Em fascina cada vegada que veig un cotxe amb el ròtul de Google pel carrer. I després del crit de sorpresa en veure el vehicle penso ipsofàcticament: la virtualitat existeix! De vegades el no-res es materialitza. I clar, a algun lloc de la meva pell es deuen haver quedat ancorades les teves paraules. I sí, d'alguna manera -somehow- també tens dret de recrear la teva infància a través d'un Google map. És estrany, no obstant, el fet de tenir un passat emmagatzemat en bytes i jpg i mp3 i mpg4. Perquè arribarà un moment en què podrem convertir una abraçada en un .exe o .dmg per les (i els) mac-ques. I en lloc d'imaginar una altra vegada el tacte dels teus llavis bastarà fer un control z per tornar al passat i un control y per recrear-lo. Rewind & forward del VHS. Necessito una abraçada més que mai. I si faig un copy paste d'aquell somni i tu fas un alt f4 per tancar la llum i fem l'amor tota la nit?

Mai em deixarà de sorprendre la gent que porta paraigües tan grans. És com si volguessin excloure's de la terra i crear-se el seu propi microclima. Normalment és gent alta i van vestits de negre. El paraigües és també negre i les seves passes són de gegants. És un altre món, aquest de la gent alta. De petita em semblava més de veres. Si no ets alt, no jugues. Per això sempre m'imaginava alta i amb paraigües grans. Com la parella desigual del metro. Ella altament proporcionada, cabellera negra a conjunt i calces d'encaix -probablement negres-; ell, proporcionalment alt, cabell tallat de perruquer-sastre i cos d'atl·leta de bifidus activo. Possiblement es rassura. I tot això els passa per ser alts. Els menuts portam paraigües de dues lliures perquè total el vent els girarà a tots els rebufs i acabarem xops i amb el pèl de fregall. I deim mentides, com que passam de llarg el cinquanta cinc i que ens agrada xerrar clar. O que escriure seria com anar al metge i reconèixer que tens un problema. D'estatura o de miopia. I que els peixos poden nedar des del nord d'Anglaterra o ser perfectament de riu. I també tenim dejavús, com el d'avui horabaixa, quan esperant el semàfor m'han baixat del cel unes quadrícules que delimitaven dos carrils. En un d'ells el semàfor estava en verd i en l'altra en vermell. I he pensat en un balcó i una carpeta vermella, que no sé per quina sisena teoria s'enllaçava amb els semàfors de regent street en el somni que vaig tenir al febrer. I tampoc ens agraden les sabates de taló en excés, tot i que tothom pensi que tenim un sentit més acurat de la gravetat. Potser algun sí, potser qualque àries també, però a mi des de fa uns dies que em creix el nas a les nits perquè em nego a pensar que puc tornar a la lluita.

Es veu que de nit exercito moviments nassals i al matí em desperto amb un dolor d'ossos que sembla que m'han pegat un cop de puny. O potser és que alguna força fantasmagòrica nocturna fa un complot contra el meu sentit de l'olfacte i de la memòria i juga a fer-me odiar totes les olors d'amanides del pret-a-manger. D'un dia per l'altra, he oblidat l'olor que fas i tot es converteix en una petita i llunyana fragància de fulla de tardor segrestada dins una plagueta. Olor de tinta dissecada. Olor de sentiments momificats abans de nèixer. Com una mena d'avort anestessiat, un grapat de niguls a la nit que no es veuen però es mouen amenaçants i fan com si desmaiar-se però es desperten abans de caure i et deixen quatre guspires del que podria haver estat la nostra gran tempesta sota els llençols. I sí, no sé com acabar d'olorar aquest octubre que se'm desferra dels dits dimarts a dimarts amb bombolles que em fan oblidar les ombres plenes d'accents i d'interrogants.

Les puntes dels dits, de sobte, són petits extintors que extingueixen focs urbans. Aquí, dins el bus, he apagat totes les fosforescències de gent que volia cremar il·lusions només amb paraules. M'he demanat: qui et dóna el dret de malgastar mots d'aquesta manera? I he afegit un inútil en veu baixa, que per suposat no ha sentit, però a mi m'ha fet sentir més tranqui·la, com quan condueixies i dius mecagon i fas un moviment de mans com si fer malabarismes de màgia. Però tant en el bus com en el cotxe, aplico el mateix mecanisme antipirotècnic. Encenc el petit extintor i escampo una escuma que silencia totes les veus. Ells, els que criden, escridassen i fan avorrir paraules, segueixen pronunciant i gesticulant. Xerren igual com somnien i, si em poso a desitjar mal, igual com quan tenen un malson i corren i volen cridar que tenen por i no els surten les paraules. Inundo el bus d'incomprensió, perquè tanmateix em basta contemplar el doble de n'àlex casanova assegut al meu devora que mira amb cara d'amor a primera vista, i també en martí a qui li agradava dir que era escolanet per ciutadella i me va fer quedar sense veu de tant de riure. I en pau que diu liverpol sense duplicar cap vocal. No duplico cap silenci avui, em quedo en stand-by intentant sufocar els propis focs que surten tendres de sota de la camilla (ben nordencs i ben absurds). I avui, que també és demà, aniria a sopar d'aquell petit restaurant tan bo on sempre tenen el mateix peix de menu i demanaria al cambrer del tatuatge antic i arrugat que em posés el millor vi i fes sonar una única cançó quan portés les postres, per fer un homenatge a les vetllades a Son San Martí: I just called to say I love you.

Observo la xarxa del món. De vegades em sembla un colador i de vegades una teranyina enganxosa que m'arrapa tots els sentits i quedo sense alè, esgotada de tant d'observar. Un ull mira tres finestres; l'altre, una cal·ligrafia traduïda. La noció de l'omnipresència m'embarga cada una de les meves simetries. He apostat sempre massa alt per a les dues bandes, als dos colors i ara no sé perdre. O no sé volar. No sé llegir les instruccions de la ruleta russa i demano a la màfia que em tradueixi because i´m a foreigner. Una guiri total en això d'encertar el forat per on caurà la sort. L'encalentiment global tampoc m'afavoreix massa, el forat negre s'ha convertit en un iman gegant que atreu els meus daus i les meves margalides a la nul·litat i al desfullament. Llavors, l'observatori que he instal·lat involuntàriament durant aquests anys queda despullat. Nuesa. Sense pell. I la pell, quan cau d'avorriment, s'omple de foradets i s'arruga. Qui trobarà una aspiradora per escapçar tota aquesta mort de la meva estora de vellut? 

El sol que es pon entre la boira, sembla un dels ous especials que mumare guarda dins la gelera, ben blancs i d'un rodó un poc escaldat, pobra gallina. I també sembla que tengui una garsa d'aquelles que te posaven quan queies amb la bicicleta i t'omplien els genolls de mercromina. I sembla guiri, allà tan absent de cel blau, tan enrevoltat de boira importada. I de vegades me pega plorera per estimar massa i massa poc, per voler els colors absoluts i els ous ben vermells, per voler que tots els sols i totes les llunes s'assemblin a tu.

Els carrers espolsen aigua contra els cotxes. Les llunes es claven pals pels cràters. La xocolata em devora. El melic entra en moviment. Em destenyeixo perquè m'he mesclat amb blancs. I tot entra en un món de giravolts i espirals i les paraules canvien de sentit i apareixen higos de puta i figa flors i vols russos barats i intel·ligència trapella i administració d'incendis i octubres ajaguts a l'ombra de la cantonada. I de vegades ja entenc el pull & push. Però m'oblido de treure la roba de l'estenedor quan plou.

Et fas una fotografia amb la polaroid. De fons, un tren i la teva mà que diu adéu i la teva cara borrosa que desdibuixa un somriure. Li mostres i et diu: això sembla. El què sembla? demanes. El teu somriure despinzellat.

Arribarà un moment en què ja no podrem comptar els anys, ni contar les vegades que haurem deixat passar aquest temps de la puresa. Al contrari, haurem de fer compte enrere de les estrelles fugaces que hauran desaparegut de l'escena mentre planejàvem la propera trobada a la platja, amb bon vi, sense grans expectatives de finals ni data de caducitat. I les inversions ferroviàries sempre arriben tard, hi ha massa vies per decidir i els camins antics estan massa plens de (mala) herba. La que mai mor, la renascuda com a enredadera, la que pinxa les rodes de les bicicletes, els novios que s'aferren a l'esquena, les margalides que sempre que diuen que no, que ho provis amb l'altra, però a tu et fa tanta pena desfullar els pètals immaculats, que la deixes allà devora una rosella salvatge. I després penses que t'haguessis hagut d'arriscar perquè tanmateix, ara allà uns homenots de ferro hi estan removent terra perquè el tren hi passi. I tu ja no hi ets a temps.

fa calor i que tal si encetam una sindri. i aixo es lo que he fet, he encetat un mini taper de melon mix del temples bar i he begut un capuccino i he menjat galletes digestives amb molta xocolata. les gavines van avisar-me ahir que avui la ciutat es despertaria emboirada. he enyorat els carruatges que em portessins a l'aturada de bus. he enyorat aquella olor d'humitat i pedra banyada vora el riu. he enyorat l'olor de peix del borough market. he enyorat no ser jo. i com que m'encanten els contrastos, he juxtaposat la veu de l'albert puig a la de les meves companyes angleses. i de fons antonia font. i de fons, milers d'accents perduts arremolinats devora el ventilador. i de fons, els centenars de red bricks. i de fons, l'enyor de no ser jo.

Si no fos perquè la gent va vestida de ratlles i camises blanques i esportives. Si no fos perquè fins i tot els niguls duen corbata. Si no fos perquè els busos juguen a serra mamerra amb els altres busos I t'obliguen a tapar els ulls de la impressió a l'estómac. SI no fos perquè el cafè surt d'una maquina i no d'una plantació. Si no fos per tots aquests malabarismes mentals, avui em sentiria ulises i tornaria boig amb tant de cant de gavines desesperades. Són els nous pseudo-galls de les ciutats i em desperten al matí, allà ben al nord. I no tenen por de l'asfalt ni de l'alquitrà, ni de les alarmes nokia ni de les veus franceses que diuen wake up, wake up. I de vegades tenen somriure malèvols, per sota del nas, que t'amenacen. Giggle. I les imagines alçant les ales i dient-te, ja t'ho vaig dir, ja t'ho vaig dir jo, que és la seva melodia favorita. I la de tants. How bizarre.

Plou. I plou. I plou. I no s'atura. I la gent va amb aquells paraigües immensos i jo que no en tenc, me'n deixen un just per anar a correus i a dinar i pus. I em penso que sóc gegant, perquè el paraigües és gran i jo sóc gran. I quan ve un d'aquells hòmens de negre coberts per un antipluja grossot, sembla que sóc d'una espècie superior, i em transformo en una persona altissima, amb un paraigües també gegant i l'aixeco perquè tots els metres vuitanta de la City passin per sota del meu enorme paraigua. I miro el terra i les rajoles són tan lluny que gairebé no veig els bassiots. I quan torno a estar ampla, les cames i els braços se'm pleguen com a l'inspector gadget i hi torno a veure des dels cent cinquanta-cinc i veig que no sóc girafa, sinó un cangur de rajola a rajola, com el cusset d'en jack nicholson, evitant els petits rierols que de sobte s'han fet visibles als meus ulls. I després veig la falda que s'ha enverdit a l'estil militar. I s'ha omplert de taques de pluja horitzontal. I com que he perdut els super poders de créixer i arribar amb quatre passes a l'oficina, decideixo aplicar-me una loció de Cadbury Double Choc i una tassa de cafè amb molta d'aigua. Sobretot aigua, que no en falti.